dimarts, 5 d’abril de 2011

El llança-preguntes sense resposta s'ha despertat

Es pot guanyar sense perdre res?
   Es pot dibuixar un camí sense haver-ne de desdibuixar d'altres?
       Hom es pot il·lusionar sense conéixer, moments més tard, què és la desil·lusió?
            Podem conéixer els riures, els somriures sense haver de presenciar la seva possible transformació en llàgrimes?
                   Es pot créixer sense fer-se gran?
                         Es pot viure sense morir?

     
És així. Entremeliada, la senyoreta vida. Juganera.  Ara et dono, ara t'ho trec. Ara ho vols, ara no ho tens, o sí, però fins que jo vulgui. . .

Evidentment, la perfecció no existeix, o sí?
. . . Potser en els records? Tot depén de com la nostra ment decideixi visitar-los
O millor la reservem pel present? Pels petits moments perfectes, sense abans ni després, només amb l'aquí i l'ara. La trobaríem aquí a la perfecció?
O no, segur, segur que tindria més èxit si la busquès en la imaginació?

Senyoreta vida, perfectament imperfecte, què me'n diu vosté?
La busco? o em quedo amb la im-perfecció? Al cap i a la fi, crec que és més fàcil de conéixer-la, és més humana, més propera.



Senyoreta vida, perfectament imperfecte, ja ho tinc! I si busco el què tu tens? La im-perfecció perfecte? O la perfecte im-perfecció?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada