dimecres, 27 d’abril de 2011

El meu propi déjà vu

Penso penso i em perdo.

Sí, ho sé, no és la primera vegada que ho escric, però la meva vida és això:
un pensar i perdre'm, un perdre'm i pensar, un buscar la sortida d'un laberint fet de fum.

El meu propi "déjà vu", pensar pensar i perdre'm.
Sí, ho sé, massa vida mental . . .

Penso penso i em perdo, i no vull escriure tot el què penso perquè hi ha masses ulls.

Ulls que miren amb els ulls,
només amb els ulls. 

Jo intento desaprendre'n, de mirar amb els ulls, prefereixo mirar amb altres sentits.
Sí, ho sé, pot ser que això em comporti perdre'm encara més però . . .

hi ha maneres de perdre's, que potser val la pena no perdre, no?


Penso, miro amb tot menys amb els ulls i em deixo perdre.
N'hauria de desaprendre?





P.D. Anar buscant imatges m' he topat amb la foto de dalt, personatge mític de la pel·lícula "El laberinto del Fauno". Us n'he penjat la banda sonora també, que per mi és fantàstica. I ja posats...em seguiré perdent, no en els meus pensaments, sinó en la pel·lícula, entre realitats i móns imaginaris que s'entrelliguen d'una manera molt natural, seguiré pel seu laberint, no de fum, sinó de màgia, de secrets, de móns per descobrir i em trobaré en alguna escena amb un xic de gore que m'ajudarà a despertar i em dirà que per avui ja n'hi ha prou de perdre's...
Apali!Que tingueu un bon dia als qui passeu per aquí, i que l'acabeu celebrant que els que s'han perdut han estat uns altres...els del madrid! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada