dijous, 2 de juny de 2011

Què es clavava?

Sempre deia que seria l'última vegada però mai ho era.
Les agafava , les acariciava suaument i finalment , se les anava clavant per tot el cos.
Dia a dia , nit rere nit. De ferida en ferida , cada vegada més fondes.
En rebre-les semblaven inofensives, fins i tot , complaents.
Ara estaven ben afilades i eren una eina per fer mal.
La part racional li deia que les oblidés , les trenqués , les llencés, que així no ho tornaria a fer però  . . .
en el fons no volia , sentia la necessitat de sentir aquell dolor contínuament
Així , se les seguia clavant per tot arreu , pels braços , les mans, el cap, el pit , el cor
Curiosament, no moria , simplement patia.
Patia i sentia plaer.
Cada vegada més fort , cada vegada més endins.
Sentir , patir , plaer , de vegades van junts
Sagnava. Vessava llàgrimes. Li costava respirar
Havia de parar , n'era conscient.
Volia parar però no podia .
Aquella sang la feia sentir viva , les llàgrimes l'acompanyaven i quan recuperava la respiració se sentia més viva que mai.
Sempre deia que les llançaria però mai ho feia.
Sabia que , si les guardava podria tornar-hi sempre que volgués.
Sabia , però , que tornar-hi era , inevitablement, matar-se lentament.
Però no podia llançar-les , era l'únic que tenia.

I una bonica cançó per acompanyar a aquestes paraules . . .


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada