dissabte, 24 de setembre del 2011

Llegint, desaprenent, compartint

Llegint un conte de Txèchov, La dama del gosset (1899). M'ha agradat especialment el següent fragment:


"(...)Tot estava en calma; les cigales cantaven als arbres i allà on eren ells dos els arribava la remor cavernosa, monòtona, de les ones que parlaven de la pau, del son etern que ens espera. Devien remorejar igual quan Jalta i Orleanda no existien, i així se senten ara, i se sentiran amb la mateixa monotonia quan nosaltres no hi serem. I en aquella constància, en aquella indiferència absoluta envers la vida i la mort de cadascun de nosaltres, s'amaga, ben segur, la garantia de la nosatra salvació eterna, del moviment incessant de la vida en el món cap a la perfecció. Assegut a la vora d'una dona jove (...) acaronada i idealitzada per aquell panorama màgic - la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós-, Gúrov pensava que, ben mirat, tot és meravellós en aquest món; tot, tret del que pensem i fem quan oblidem la nostra dignitat humana i els designes elevats de la nostra existència."


"la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós"...i el sol, la terra, l'aigua, la pluja, el vent, el so de la natura, i el seu silenci... i el moviment incesant de l'univers. La seva màgia i la connexió amb totes les seves peces. A vegades, jo també la puc viure. En certs moments aïllats en els quals no penso,només em deixo endur i em deixo sentir, simplement. Passejos terapèutics, en dic; respirant l'aire profundament, observant el riu, el cel, sentint els rajos de sol penettrant dins el meu cos que accepto obertament sabent que és la millor font d'energia, i observant la papallona blanca que m'acompanya un tram del camí sobrevolant les herves del costat de la vorera. I és que, ben mirat, és meravellós! fins que arribo a lloc i/o certs pensaments  em desperten, o més ben dit, m'adormen de nou.

6 comentaris:

  1. és meravellós el camí si podem observar-lo, si tenim l'aixoplug sensorial de sentir-nos acompanyats o de saber gaudir-lo en essència...


    m'agrada pensar que hi ha formes de sentir compartides que no obliguen a res més que a viure el moment, i que enllacen a molt més... que la llibertat és també tendresa i companyonia... que l'amor es pot viure de maneres molt diverses...

    m'agrada pensar que tot està per escriure, encara.

    ResponElimina
  2. i a mi tb m'agrada pensar-ho, tot i que malauradament no sempre ho sento, però intento viure-ho així cada dia més...

    gràcies per comentar. una abraçada, gatot!

    ResponElimina
  3. "... que l'amor es pot viure de maneres molt diverses..." (gatot)

    Discrepo i concreto. L'AMOR (en majúscules), que és més que un sentiment, només es pot viure estimant de debò. I ho repeteixo de nou: estimar de debò, és l'única manera de viure substancialment l'AMOR. Llavors res no fa el no AMOR.

    Que tu ho has escrit en minúscules, dius? Sí, ja ho he vist, i potser perquè tu enraones d'un mer sentiment (i com tot sentiment, limitat). Però jo enraono d'un MISTERI sense límits, però d'AMOR.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  4. és bonic m'agradaria trobar aquest camí :)

    ResponElimina
  5. Maria, aquest camí no cal trobar-lo, el tens si vols. Només cal aprendre a veure'l. (Que consti que jo no sempre el sé veure...jejeje).

    Anònim, merci per comentar, tot i que hi ha algunes coses del teu comentari que no acabo d'entendre...En el meu post no parlava exactament de l'amor, sinó d'un sentiment com d'admiració cap a la màgia de l'univers, del seu ritme, de la seva consonància...tot i que sé que les paraules cadascú les pot interpretar com vulgui.

    Petons!!!

    ResponElimina
  6. "...En el meu post no parlava exactament de l'amor,..." (Rachel)

    Però el gatot sí, i és el seu comentari el que m'ha fet escriure
    una opinió.

    I sóc del parer
    que l'AMOR en majúscules és Inèdit.Indomesticable.

    Per cert, Rechel, gràcies per llegir l'opinió que escric.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina