diumenge, 27 de maig del 2012

Del bosc al cel, del cel al bosc, i jo al bell mig

Va mirar al cel i els va veure.

Eren uns ocells grans, diferents. Artificials? Es movien pel cel però no volaven. Simplement obrien un globus i es deixaven caure suaument. Des d'aquell camí màgic, acompanyada de la música de la natura, els mirava i pensava que volia ser un d'ells. Travessar els núvols i veure-ho tot des d'una altra perspectiva. De ben segur era una sensació agradable, alliberadora. Aixecava la mirada del full i ja no hi eren. Els ocells artificials havien arribat a terra.

Una brisa suau es despertava i acariciava el seu cabell mentre li xiuxiuejava a cau d'orella que seguís el camí. Mentre continuava gaudint de la passejada pensava que sí, volia disfressar-se d'ocell i saltar, que no es pot viure sempre amb aquesta sensació de vull però tinc por, no puc o no sé, i és que el bosc li transmetia una energia especial. Mirés on mirés, només veia/sentia coses boniques i estava contenta de ser-hi, allà. Només ella i les seves sensacions. Sola, sí, però amb els detalls del bosc que es feien presents a cada instant. Ara uns lliris preciosos, ara una papallona de color blanc. Cinc ocells curiosos que passaren volant davant seu, i a la dreta un grup de cavalls amb els aiguamolls de fons. Un passadís verd d'arbres i els rajos de sol i les ombres jugant a fet i amagar. En efecte, acompanyada pel bosc i pel seu silenci, que no és silenci, és la música de l'univers que transmet forces, ganes i pau.

Va mirar al cel i els va tornar a veure. 
Sortia del bosc amb un somriure. L'havia encantat, i és que els boscos ja ho tenen això, són màgics. Ara pensava que algun dia ella seria un d'ells.

7 comentaris:

  1. Sortir de la terra, sobrevolar-la, dominar l'espai com els ocells, vet aquí el desig i el risc. Després, tornar al bosc acollidor, abraçar-se a un arbre i transmetre-us tots dos la vostra energia. Ja en calma, cal aprendre els noms dels lliris, dels arbres i dels núvols, resulta una contemplació entretinguda i enriqueix l'escriptor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que els humans sempre desitgem el que no tenim, i si no tenim ales, ens les inventem per poder voiure una sensació similar a la dels ocells.
      Els arbres...realment em criden l'atenció. Com canvien d'aparença durant l'anys,m aguanten fred i calor, i segueixen allà, amb les sves branques, amb les seves arrels, amb la seva energia.
      Contemplar la natura sempre és entretingut, i intentar fotografiar-la amb paraules encara més.
      Gràcies pel teu comentari, Olga. En calma, com tu bé dius, intentaré estudiar el nom exacte de cada ccosa, de cada sensació, de cada moment.
      Petons!!!

      Elimina
  2. Que bonic estar al mig del cel i el bosc o del bosc i el cel...Una passejada d'allò més bucòlica. El bosc és màgic i sovint amaga sorpreses agradables...
    Hi ha moltes persones que s'abracen als arbres perquè diuen que els donen energia( veig que l'Olga també t'ho ha dit)...
    El sol quan travesa els arbres, sembla ven ve, com dius tu que jugui a fet i amagar amb les ombres.I de silenci, res de res, si l'escoltes bé, el bosc és una autèntica simfonia...
    I, perquè no? un dia pots ser tu un d'aquests ocells gegantins, que contempli la bellesa del paisatge!
    Petons envoltats de lliris i papallones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdona, volia dir: sembla ben bé...Mecatxis!!!
      Això és la màgia del bosc...

      Elimina
    2. M.Roser, gràcies per les teves carinyoses paraules. Sí, cert, el bosc i la seva sinfonia són al.lucinants. Hauria de sser obligat anar a passejar al bosc cada dia, i escoltar la màgia que ens transmet, De ben segur, tots estaríem de més bon humor.
      Petons!!!

      Elimina
  3. Somriures i ganes de volar... què bé sona :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això sempre en tinc ganes. El com aconseguir-ho...no tant! Una abraçada gran gran gran, Maria, que feia dies no sabia de tu. Què tal els estudis??? Espero que bé!
      Besets!!!

      Elimina