dimarts, 10 de juliol de 2012

Rellegint-recordant-repensant

Les he rellegit.
Avui no se m han clavat
M'han recordat bons moments
i he somrigut.
Un somriure trist.
Existeix?
Per no saber per què
per no sé més valenta!
Però com tu vas dir
no cal buscar raons.
Potser només vas ser això,
un despertar,
una il.lusió,
una lliçó:
que les oportunitats passen
i si no les aprofites
les perds.


Que en venen més...
Segurament!
Però quan?
La paciència s'impacienta.

6 comentaris:

  1. De tan en tan és bo rellegir, ho feiem d´una manera diferent i potser, també, em treiem una altra lectura dels fets.
    No perdis mai el somriure...ni la paciència!
    Tot arriba, ja ho veuràs.

    Molt bon dia, Rachel!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, amb temps i perspectiva les coses es veuen diferent, i encara que no sempre rellegir pot ser agradable, perquè pots caure fàcilment en el món de la melancolia, la tristesa, m'agrada fer-ho. Massoca??? Una mica potser sí! hehehe
      El somriure, intento tenir-lo sempre, però de vegades, com ahir, em surt un somriure com trist. Sí, és una contradicció, però jo sóc una mica així...
      Gràcies pels ànims!

      Bessets i bon dimarts!!!

      Elimina
  2. Jo també tinc sovint aquesta sensació de paciència impacient, quan vindran les noves i magnífiques oportunitats? quan? hehe, i llavors m'adono que si em poso nerviosa és pitjor, que val més que no les esperi, vindran quan vulguin. Així si m'agafen per sorpresa serà millor.

    Hi ha dies que surt un somriure trist i no és dolent, la tristesa, la melancolia, els records (bons i dolents) formen part de nosaltres i no els podem ignorar. Rellegir el passat és una manera de comprendre'l, això sí mai ens hem de retreure res. Tot passa o ho fem per algun motiu concret. El més bonic és recordar i somriure encara que sigui amb un deix de tristesa, no?! Segur que el present i el futur ja ens guarden somriures d'alegria de sobres.

    M'ha agradat molt aquest poema, és ple de sensacions i emocions. Una abraçada!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sílvia,
      sí, sé que el millor és no esperar res, però una cosa és la teoria i l'altra la pràctica. I jo em dic a mi mateixa que no necessito res, però en el fons...hehee!

      Per sort, de somriures n'hi ha i n'hi hauran. A vegades són un xic tristos però bé, què hi farem!

      M'agrada que t'agradi! El vaig escriure així, molt espontani, la veritat...

      Petons!!!

      Elimina
  3. Ai aquestes noies que rellegeixen el passat, si sou tan jovenetes que tot és present...Això les que som més granadetes, si que en tenim un bon feix de vivències per
    anar repasant tot sovint...
    Els somriures tristos, i tant que existeixen i solen ser molt dolços i propis d'un tarannà melancòlic. Perquè ho són? Val més no buscar sempre alguna raó perquè les coses siguin així i no d'una altra manera...Ho són i prou!
    I és normal ser impacient per gaudir bons moments, i com que passen tan de pressa en voldríem un rera l'altre...
    Petons i somriures, tristos i alegres i de tots colors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De vegades vius coses que queden molt lluny, no pel temps trancorregut, si no per la impossibilitat de reviure-les. No cal viure molt anys per mirar enrere i sentir melancolia...
      Gràcies pel sac de somriures que m'envies!
      Una abraçada!!!

      Elimina