dissabte, 13 d’octubre del 2012

Proposta per el 256è Joc Literari de Jesús M. Tibau


Il·lustració Elisa Bernat

Estava contenta. Aquell caramel que tan li atreia, el que veia dia rere dia sobre el taulell de la botiga, del que n'imaginava l'olor, el gust i la textura... Serà com un floquet de núvol? Segur que sí! Aquell caramel que havia sigut un somni ara deixava de ser-ho. L'havia provat, per fi! i li havia agradat però...el moment va ser un moment i ara en volia més. Burra! Seria difícil trobar-ne un d'igual i tot i així, s’il·lusionava de nou imaginant que en tenia un altre. Sabia que  no s’havia d’il·lusionar però aquestes coses no es poden controlar. Les emocions van a la seva...
Després del primer moment d’eufòria, de provar el cel, tocà de peus a terra i malgrat que era tan sols una nena experimentà també el que era caure de cop. Petita, blanca i delicada. Un poc innocent, sí, però sorruda, no es volia moure de la seva cadira.  Mecagundena! Diguin el que diguin, tinc tot el dret a no somriure, i a tenir el braços plegats si em dona la gana, i a no pentinar-me, què collons! Decebuda, sentia que la mateixa il·lusió l’havia desil·lusionat i això l’emprenyava, molt, tant que... no penso baixar de la meva cadira mai més, ni tocar de peus a terra. No vull!!! El terra és fred, real i fa mal...
però el rosat de les seves galtes no desapareixia. Eren les ganes de descobrir més sabors, més formes, més colors. Les ganes de jugar més i millor! Així és que, en el fons, estava convençuda que tan bon punt se li passés la rabieta  tornaria a somriure i continuaria desaprenent a viure, que veure el món des d’aquesta cadira, encara que no toquis de peus a terra, no és gaire emocionant...


 

10 comentaris:

  1. Aix...el misteri de la imaginació, ja ho fa això!.
    Imaginem tantes coses que ens semblen que seran meravelloses i quan les aconsseguim perden l´encant, però després de la (petita o grossa) decepció hi tornem...imaginant més i més.

    Aferradeta, nina dolça!

    ResponElimina
    Respostes
    1. per sort, sempre volem més, tot i que sabem que caure és el que tard o d'hora acaba passant, també sabem que la il.lusió, aquesta que es desperta sense voler i que no sabem controlar, és la mateixa que ens fa somriure i sentir-nos vius.

      Abraçada!

      Elimina
  2. Respostes
    1. gràcies a tu, perquè iniciatives així, desperten inspiracions que s'amaguen i no venen soles...

      Elimina
  3. i també he afegit el teu blog a la meva llista d'enllaços.

    ResponElimina
  4. Quina petita gran història, i que ben escrita. Felicitats!! I que tristos els primers desencisos, quan ets petit encara no saps el què t'espera. La vida és plena de caramels que es desfan a la boca, sort que ja veu que asseure's a la cadira no li aporta res de bo. M'ha agradat molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt que t'hagi agradat! merci, vinguent de tu, que escrius uns grans-mini relats, és tot un honor! ;)
      I sí, la vida no és el que pensavem de petits, però té moments de tot, i després de les rabietes, que tothom té dret a tenir-ne, hem de saber aixecar-nos de la cadira i continuar buscant il.lusions...

      Elimina
  5. De vegades idealitzem les coses quan no les tenim, però un cop les hem abastat ens desil·lusionen...I en busquem una altre i una altre i no defallim, fins que algun dia allò que tan ens va costar aconseguir, ens ho farem nostre i ens farà feliços...El fet d'intentar arribar-hi, de vegades ja és un premi!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, diuen que la felicitat és el camí, no el destí, i potser sí és així, encara que no sempre sabem/podem aplicar el que diuen, qe com pensa la nena, les emocions van una mica a la seva...
      Una abraçada!

      Elimina