dimecres, 23 de gener de 2013

Si no hi ha història hi ha relat?

Exerici del taller d'escriptura: fes un mini-relat incoporant les paraules en negreta.
..................................................................................................................................................................


Aquesta és la història que mai es va escriure. Sí, les paraules que llegireu no us diran res, i és que res és el que fa la nostra protagonista. Una protagonista d’una història inexistent, quina absurditat! El món és un absurd...quan acaba la vida i comença el teatre?
Teatre. Se seu davant l’ordinador. La pantalla brilla. No les seves idees. Actua o viu? Viu o actua? Vol escriure una història. La història perfecte. Un cel blau sense núvols n’és el decorat. Se l’imagina. El visualitza. Si l’escriu el podrà viure? Ho prova. Alça els braços, col·loca les mans sobre el teclat, acaricia les lletres, mira el word en blanc i...la pluja de paraules no arriba! Un guió en blanc, quin avorriment! El pot canviar? És la vida o un teatre?
 
Calendari. Se’l mira. Passen els dies i la desitjada pluja no arriba. On són les paraules? I la seva història? Tardor. Les fulles cauen, els ocells li canten que el dia s’escurça i ella segueix allà, davant  d’un word en blanc i un calendari que córrer sense tenir cames. Potser si agafés el cotxe l’atraparia, però no té cotxe ni carnet. No té idees, no té història. No té res. No fa res! I si escriu les coses que vol, les aconseguirà?
 
Nit de fi d’any. Nit màgica. Avui segur que sí, avui comença el canvi. Res deixarà de ser per donar pas a l’acció: escriurà la història que vol i es farà realitat. Que arriben els quarts! Espera  les campanades amb il·lusió. Ding, dang, dong! Ding, dang, dong! Ding dang, dong!  Ding, dang...Silenci. Esfereïdor. On és la campanada que falta?

Mira el rellotge. S’ha parat. L’ordinador, ja no brilla. El calendari, s’ha fos. Una estranya sensació l’abraça, tan que l’ofega. Fa calor. Molta. Com si fos estiu. No, encara més. La temperatura puja desorbitadament.   Crema. Crema la vida, crema el teatre, crema el món i el word en blanc. Crema tot menys la història de la nostra protagonista, que no és ni mai serà. Tan sols fum. Ja us ho he dit, aquesta és la història que mai es va escriure.

divendres, 18 de gener de 2013

Avui en fa 9

Nou anys que vaig sortir i no vaig tornar
Olor a pluja, olor a herba.
Veus. No sé on sóc.
Mal, molt de mal.
Em perdo.
Desperto. Tinc sed.  Molta, però no em deixen beure.
Ja has begut prou aquesta nit, em diuen.
Infern vestit de blanc.
La morfina hi ajuda.
Pensaments que no caminen
Volen però no els puc atrapar.
No puc fer res.
Visc perquè volen, els cables manen.
No sóc una màquina però ho semblo.
La mort m'envolta. Tinc por.
No tinca braços ni cames,tan sols un cap que pensa.
Pensa i sent no haver-se quedat a casa aquella nit.
No és just. Per què?
Peus freds, cor calent. Ales tallades abans de volar.
Una vida que es perd sense morir.
Avui en fa nou...
torno però ja no sóc jo.
Deixar de ser sense ser...
ser sense ser-hi del tot.
Avui en fa nou i sóc...
però no la que havia de ser.
Respiro.
Sento.
Escric.
Creo.
Faig.
Visc.
Sóc...


Sóc com sóc sense ser-hi del tot.
tot i que desitjo,
i és això  el que em retorna a la vida.

diumenge, 13 de gener de 2013

Mitja vida de vidre...

Portava anys mirant la vida des de darrera d'un vidre
fins que un bon dia algú va disparar.
Va fer bona punteria i el vidre es va trencar.
Veia una nova realitat però és curiós:
quan més ganes tenia de tocar-la
més lluny se'n sentia.


D'internet

 

dimecres, 9 de gener de 2013

Desavorrint-me...

 
 
Es treu les botes mentre escolta "l'Avorrim". Ja fa dies que l'empaita, li acostuma a passar, quan li dona per una cançó... Potser és que no només els personatges de la cançó estan avorrits, potser ella també ho està. Potser no, segur! Avui hagués estat un bon dia perquè ell la traiés de l'avorriment. Somriu. La seva part racional ja ho sabia que era un pensament absurd. Ja no somriu. Absurdament pesat, perquè segueix insistint. Es desvesteix però no dels pensaments. Parlen sense obrir la boca. "Què s'ha de fer perquè el dia del teu aniversari sigui especial?" li xiuxiuegen. No ho sap. El seu dia ha sigut més aviat normal, bé, al facebook no, al facebook ha estat especialment mogut. Felicitacions d'arreu, de tots colors. És bonic, se sent acompanyada. Torna a somriure. "Però la d'ell no". Pensaments cruels... Per què sempre busquen més enllà enlloc de deixar que se senti contenta amb el que és? Potser algun dia n'aprengui, a no escoltar segons què, ni que vinguin de dins seu. Potser no, segur! I començarà ara: apagarà la realitat amb l'avorriment a dins i s'endinsarà al seu món màgic i surrealista.
 
I demà...què collons! Demà segur serà especial encara que hagi de ser normal!