Desaprenent a viure...

Obro els ulls i...

2012-01-29T18:52:00.003+01:00

lletres, paraules, pensaments ballen dins meu.
No sé lligar-los.
Ni compartir-los.
Em deixo perdre en la música...
Tanco els ulls i la sento,
sense moure'm
la segueixo i ballo.
Sola.
Però amb els ulls (els de veritat) ben oberts.

Desaprenent a...mentir-me

2012-01-22T23:11:00.001+01:00

Ho reconec, em menteixo:

Veig el que sento.

Sento el que no vull veure.

Em poso la vena,

als ulls i al cor,

per sentir el que vull veure.

Veig el que no sento.

i és que...
certes cegueses mantenen la il·lusió.

Espelma màgica

2012-01-15T01:59:00.001+01:00

M'he estirat. A deshora. Eren les 18 h. Potser no tocava, però tenia fred i necessitava amagar-me sota el nòrdic. Per donar una mica de llum a la foscor que m'envoltava he encès l'espelma màgica.
No sé com, canvia de colors.
Ara blau, ara verd, ara taronja...
tot un petit espectacle de màgia
i el més important...acompanya!

però...

avui he enganxat un reportatge al 33 que deia que:
els occidentals busquen veure,
els orientals busquen ser.

Així és que, rumiant sota el nòrdic m'he dit...

l'espelma màgica és molt maca de veure
però a mi m'agradaria més ... ser-la,
                                               sentir-la,
                                               viure-la.
                                               Il.luminar/-me
                                               Donar/-me calor
                                               Canviar de colors com per art de màgia
                                               Acompanyar/-me
                                              Compartir petits espectacles de màgia i...

                                                                                                 no tenir fred!
                                                                                                 no haver d'amagar-me!
                                                                            no haver d'encendre altres espelmes!

perquè la meva pròpia,

la que sóc jo,

ja m'escalfa.

Monòleg d'avui que ja és ahir

2012-01-09T02:16:00.002+01:00

8 de gener. Avui havia de ser un dia especial. Ho havia de ser perquè sí, perquè faig anys, però jo no ho sentia així. Ho havia de ser, d'especial, però no ho ha estat, almenys perquè sí. Hi penses abans però quan arriba... és un dia com qualsevol altre. Sí, fas anys, i què? El dia arriba i passa com si res a no sé que les persones que t'envolten t'ajudin a sentir que sí que és un dia especial, perquè finalment, ho he de confessar, em sembla que ho ha estat d'especial, i és que el que fa que un dia sigui especial no és el dia en sí, no és un número i un mes concret, són les persones amb qui comparteixes camí. Això sí que és especial. Avui, les que han volgut ser-hi hi han estat, d'una manera o altra, amb paraules o petits gestos, amb invitacions a concerts on cantautors poc coneguts com en Marwan et dediquen cançó, disc i somriure i et fan sentir especial, i et fan sentir que potser sí, potser avui és un dia un xic diferent, però repeteixo, no pel dia, si no per les mostres d'afecte que puguis rebre dels altres i sí, ho reconec, potser he trobat a faltar alguna persona en concret que hagués fet d'aquest dia un dia encara més especial però això, això ja no depèn de mi. Els que han volgut aparèixer així ho han fet i així ha estat bé. I sí, avui faig anys, però em pregunto: val la pena comptar els anys o el que realment val la pena és tenir en compte com et sents?

Aquesta és una de les cançons que he pogut escoltar aquesta tarda. Em fa sentir bé. Espero que us agradi.

Les primeres petjades del 2012...

2012-01-06T16:29:00.003+01:00

Feia sis hores que havien tocat les campanades. Tornava cap a casa. Volava. Potser és que pensava que quan més ràpid anés, més lluny quedarien els fantasmes del 2011 (o que l'aigua de valència havia fet més efecte del que ella creia). Sí, en certa manera, aquella tornada era com una fugida. Apretava el gas. Somreia. Semblava que per fi aconseguia deixar enrere els del 2011, i els del 2010, i els del 2009, i ... tots els fantasmes de la resta d'anys que encara ara l'acompanyaven. Volia oblidar tot allò que pesava, que l'atrapava i no la deixava evolucionar al mateix ritme que ho fa el temps.

Feia sis hores que havien tocat les campanades i, emocionada, corria pels carrers amb la seva particular "moto". Estava contenta. El 2012 havia de ser un bon any. Així ho havia decidit. Deia adéu al 2011 amb tot allò que comportava i decidia no mirar enrere. Tirar endavant, ràpid, cada vegada més, sentir els primers aires de l'any a la cara, agafar la corba sense por i...caure! No s'havia trencat, només un fort cop a l'espatlla. Feia mal però reia perquè entenia que les forces de l'univers tenen una manera molt especial d'acomplir els desitjos que hom demana. "Perdre la por" apuntava hores abans en aquell paperet. No especificava en quin sentit. Les forces de l'univers van decidir començar per "Perdre la por a caure".

Feia sis hores que havien tocat les campanades. Pensava que fugir era la solució, però avançar amb velocitat als fantasmes del passat no li havia servit de res. Que les forces de l'univers decidissin concedir el primer desig de l'any en aquell precís instant no podia ser una casualitat. Potser era per demostrar-li que fugir, anar ràpid no és la manera de vèncer els fantasmes ja que, malgrat la seva bona arrencada, l'havien atrapat. Es trobava asseguda a terra, en un nou any però envoltada de les ombres que sempre la seguien. Segurament les hauria d'espantar d'alguna altra manera...tenia temps, de fet, se li apareixia davant seu un nou sol, un nou dia per a descobrir-ho.

El típic post de fi d'any que no volia fer

2011-12-31T01:15:00.009+01:00

S'acaba un any més i, inevitablement, acabo fent el què no volia. M'agradaria saber ignorar aquestes dates però els meus òrgans se'm rebel·len: el cap no m'escolta, els pensaments, tossuts i forts, fan que les meves mans es llancin al teclat i escriguin sense el meu permís una mena de balanç d'aquest 2011.

Que aquest any he somiat, he compartit bons moments i he sentit de nou. He volat i he caigut. M'he fet mal però no em fa por tornar a volar. De fet, VULL tornar ha volar. He desitjat i he detestat. He guanyat i he perdut. He viscut més que altres anys però no tot el que hagués volgut. M'he quedat a les portes d'aconseguir un GRAN somni però vaig despertar, a la força. Tot i així, sé i sento que no ha estat un mal any, de fet, ha estat millor que els passats, i ja només això, m'hauria de fer feliç. Però no m'omple, i és que encara em queda molt per descobrir...

Crec que no demano gran cosa, i espero i desitjo que aquesta gran cosa que no demano se m'aparegui aquest 2012. També espero que vosaltres aconseguiu aquestes no grans coses que desitgeu, i com que veig que els pensaments i les paraules sense el meu permís ja comencen a entrebancar-se i a formar frases que no m'acaben d'agradar, em planto, els ordeno a les meves idees i a les mans que parin i deixo pas a unes paraules que crec més encertades per aquest moment: les del gran Miquel Martí i Pol.

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…

A totes i tots els qui passeu de tant en tan per aquí ...

espero que visqueu molts bons moments, que us passin l'energia suficient per sobreviure als moments no tan bons que puguin vindre, que espero que siguin pocs,

que el 2012 us porti un sac ple d'agradables sensacions

i ja acabo amb el típic però sincer...
Bon any nou!

Melancolia, som tots.

2011-12-27T12:56:00.007+01:00

Despertes i xoques contra la Terra.

Ets un planeta que s'ha desorientat.

Bell, únic, màgic i...
juganer.

No sempre els teus peus segueixen el camí desitjat.

Despertes, xoques i et desintegres.

Sembla que s'acabi el món

però segueixes respirant.

Queda la Melancolia.

L'eterna espera

2011-12-24T15:33:00.007+01:00

Hachiko

T'acompanyo, com sempre,
però el d'avui és un dia especial.
Ho noto i et porto la pilota.
Estic content, el joc ha funcionat.
Te l'has endut i segur que me la tornaràs.
Jo espero, impacient, on sempre.
Tarda, nit, matí.
No tornes.
Espero i no desespero.
Hivern, primavera, estiu, tardor.
Res.
Segueixo esperant.
Pels altres ets mort.
Per mi, simplement, trigues massa.
Deu anys són molts anys.
La son em pot i m'adormo aquí mateix.
Tanco els ulls i et veig.
No és el cel.
És on vull ser ara mateix.
Amb tu, jugant, com sempre.
Després de tot, l'espera ha valgut la pena.

(Sí, ho reconec, sóc una mica pàmfila i m'emociono amb facilitat. La història del Hachiko, el gos que espera dia rere dia la tornada del seu amo mort, em va commoure).

La grip dels somriures

2011-12-21T01:25:00.001+01:00

Feia dies que no dormia bé. Estava intranquil·la, tensa. Havia perdut la il·lusió i és que mirar així, cara a cara a la veritat, és dur. Tenia por, més aviat pànic. Començava a tenir els símptomes de patir una greu malaltia: pèrdua de la capacitat per somriure perquè sí. De tant en tant ja li passava... Tenia la mobilitat, però no les ganes. Es posava davant del mirall i ho intentava. Res, era inútil. Els múscols facials no la seguien. Potser és que sabien que no ho sentia realment.

Així doncs, com somriure si no ho sents? I si no somrius, com viure? Volia recuperar-se. El millor per combatre les penes és somriure a la vida però no sabia com. Passaven els dies i cada vegada se sentia més dèbil- els metges tenen pastilles per tot però no pels gestos que realment donen energia vital-. Desesperada, ho intentà amb un manual d'instruccions: "arqueja els llavis cap amunt, ensenya tímidament les dents de dalt..." però no, era fals, i si és fals no fa l'efecte desitjat.

Havia perdut totes les esperances fins que, un dia qualsevol, sortí al carrer. Feia fred. Ella amagava la boca darrera la bufanda que la protegia de l'aire gèlid que volia endinsar-se dins seu i refredar el seu cor. De sobte, com per art de màgia, es creuà amb un desconegut que la mirà i la somriguè, així, perquè sí. Instantàniament els múscols de la seva cara es desbloquejaren i dibuixaren el somriure més sincer que mai ningú ha vist. En aquell precís instant ho va entendre, els somriures no s'aprenen, els somriures es contagien. Així és que el millor regal que pots fer aquestes festes ( i de fet, la resta de l'any) és dedicar el teu millor somriure a la persona més seria que et creuis pel carrer i propiciar així, la grip dels somriures.

De tant en tant passa que...

2011-12-16T00:36:00.000+01:00

...beus.

T'estoves.

Escoltes la cançó prohibida.

Recordes el que cal oblidar.

Plores per allò que un dia et va fer somriure i,

sense voler,

acabes cantant la cançó més trista del món.

Bombolletes màgiques abans del clàssic

2011-12-10T18:11:00.005+01:00

Absent, mirava la copa de cava i observava minuciosament com pujaven les bombolletes.

Com en un altre món, imaginava que era una d'elles, que pujava, que lliscava pels seus llavis i s'hi endinsava ràpidament.

Il·lusionada, descobria un mar de sensacions noves, màgiques i surrealistes fins que,

fràgil, la bombolleta es desfeia per la força d'alguna onada crispada d'aquest mar de sensacions.

Aprenia que, com la borsa, la marea puja i baixa

i ressignada però serena, feia un glop a la copa i tancava els ulls tot esperant que la marea baixés.

Atenta, els obria novament per redescobrir el que la marea alta havia amagat:

endorfines!!! milers de bombolletes desitjant fer-la sentir de nou.

Contenta, brindava abans d'hora perquè entenia que l'important no era el resultat sinó el saber gaudir de cada moment durant el partit.

Passejar per la platja sense caminar

2011-12-07T00:54:00.001+01:00

Potser no he navegat però sí he gaudit d'un agradable passeig per la platja on l'altre dia vaig veure amagar-se el sol. Avui no se m'ha escapat i l'he vist en plena actuació. Eren les 11 del matí i, atrevit, brillava amb força. Jo, encantada, rebia la seva energia. M'ha acompanyat durant tot el trajecte arran de mar, un mar que també s'ha vestit de gala i, ballava plàcidament amb un vaivé constant. Era un moment especial perquè passejava per la platja sense caminar. No, no era màgia, era la Darling que movia les cames per mi. Gràcies a ella he pogut gaudir d'aquesta sensació de nou, perquè amb la cadira no hi passeges per la platja, no trepitges la sorra. Hi pots anar però et quedes clavat. La sensació de passejar per la sorra, d'anar d'una banda a l'altra, tot observant el mar, escoltant la seva música, sentint la seva olor...m'ha encantat, i ha estat possible, gràcies a una classe d'equinoteràpia una mica diferent.

La foto és d'internet, no sóc pas jo...

Jo no caminava, ho feia la Darling per mi, intentava adaptar-me als seus moviments i m'imaginava que era jo. Passejar per la platja sense caminar, una agradable sensació que espero repetir en més d'una ocasió. (El proper dia, però, espero arribar a trepitjar l'aigua).

Navegant per un diumenge qualsevol de tardor

2011-12-04T22:26:00.002+01:00

Avui he sortit a la recerca del sol.
però com sempre, he sortit a deshora.
El veia a la copa dels arbres
i quan m'hi apropava ja no hi era.
Fent un camí d'olor a terra mullada,
m'he trobat amb un munt de gats jugant a fet i amagar.
Seguint endavant
als preciosos cavalls que ja fa dies que no veia.
Darrera les mates,
algun ocell cantar.
El dia queia però no l'olor de la fred
que es feia sentir cada vegada més.
Desfent camí he acabat al mar.
Sentir la seva remor m'emplena de forces
i de fons, a la dreta, el gran espectacle del cel
el sol que s'amagava i darrera seu
els liles i els rogencs que el seguien.
No l'he pogut atrapar, al sol
però sí a alguns elements que forme l'univers
i fan d'aquest món un lloc més acollidor.

Tornant, al cotxe, m'ha arribat la següent cançó:

No m'escalfa com els rajos del sol

però parla per mi sense que jo hagi d'obrir la boca.

Em fa sentir que,

tot i que encara no he sabut/pogut trobar-ho,

tard o d'hora,

descobriré tot allò que el món ofereix.

Els globus punxen

2011-12-02T14:35:00.004+01:00

Volia volar però pensava que el cel no estava fet per a ella. De sobte, aparegué un regal: un globus. Com que semblava segur hi va pujar. No tenia res a perdre i sí molt a guanyar. S'havia inflat com per art de màgia amb unes lletres sense sentit que aviat es convertiren en paraules. Paraules amb significat que transmetien somriures, il·lusions i desitjos. Mirades, carícies i petons. Passejades a cap lloc en concret, bons moments i algun somni. Era un vol agradable i semblava real però abans d'arribar a les estrelles...el globus va punxar! Ràpidament s'escaparen pel forat tots els detalls que feren possible el seu enlairament. La seva caiguda fou inevitable i, tot i que intentà fer com els gats - caure de peu sobre les quatre potes - es va fer mal. Malgrat tot, guardà el globus i les restes que trobà pel terra: lletres, gestos, alguna cançó. Tenia l'esperança de tornar a volar, potser posant-li un pedaç... però amb el temps se n'adonà que no només s'havia punxat el globus. El somni també, i al somni, com l'arregles? No li pots posar un pedaç com a una peça de roba. A més, el pes del globus començava a fer-se feixuc, i és que era inútil intentar inflar-lo de nou si ell no hi era. Amb falses paraules, imaginació i esperança no en feia prou. Va ser conscient, doncs, que, encara que no volgués, era moment de llançar el globus, guardar algun record i seguir endavant. Potser fent camí tornaria a volar.

Abans d'hora...

2011-11-29T00:53:00.001+01:00

Somio en...
                 ... no sentir
                ... no pensar
                  ... no reordar

                                           Somio en...
                                                             ... oblidar
                                                             ...somiar dormida
                                                             ...despertar il·lusionada

                                                                                           Somio en...
                                                                                                            ... creure de nou
                                                                                                            ... experimentar
                                                                                                             ... créixer,conéixer


Somio en...
                  ... viure
                  ... viure un somni
                 ... i dos
                  ... i tres

                                                               És que somio massa?

Somio que descobreixo un bosc màgic on sóc una fada

que vola, que salta, que balla amb els arbres.

Una fada que riu perquè les papallones li fan pessigolles.

Somio que no fa falta somiar per trobar un món així.

Regal del youtube: Yiruma

pianista amb màgiques melodies que m'acompanyen abans d'hora,

màgiques melodies abans d'anar a dormir.

I per esmorzar...un got de fum de colors!

2011-11-24T09:42:00.003+01:00

Desperto però m'absorbeix un altre món.

Un món màgic on una cantant emplena ampolles amb fum.

Fum de música, fum d'una dolça veu.

Un fum que pinta de colors tot allò que es veu gris.

Algú sap on podria comprar aquestes ampolles?

L'artista en qüestió es diu Siri Nilsen, i és el regal que l'Spotify m'ha fet avui el matí. No la coneixia, però casualment sortia un enllaç i m'he deixat guiar...

Efecte Raquel

2011-11-21T20:00:00.001+01:00

Hi ha dies en què no en sé. Són dies concrets en què s'activa en mi el mecanisme equivocat.

(Warning: avui s'ha activat!)

No en sé més! De decidir, de ser-hi, de viure...no en sé, o simplement, no puc fer-ho millor. Que no em sento d'enlloc, que quan estic aquí vull ser allà, que quan estic allà vull ser aquí, que quan em quedo al mig no vull ser-hi, i on m'agradaria ser-hi crec que no m'hi volen, i dubto de tot...de tonteries, d'anar o no anar, de fer o no fer, de dir o callar, d'espera o d'oblidar. I segueixo dubtant...de mi, del meu cos, del meu fer, del meu jo. De tots els meus "jos"! Em miro al mirall que ningú vol veure i m'enfonso. Aquesta sóc jo???

Un company de fatigues parla de "l'efecte Raquel": efecte paranormal que es genera de tant en tant a la vida rutinària de la Raquel. Es caracteritza principalment per cagar dubtes, dramatitzar les coses i paralitzar el fer, el pensar i/o el sentir de la Raquel. En algunes ocasions també pot comportar petites dosis de tristesa, llàgrimes i/o de por.

Potser sí, potser tan sols és això, un efecte, (com un efecte metereològic), i el millor que puc fer és deixar que passi, esperant simplement que no faci grans destrosses. Com la pluja d'avui, que no para, que cau insistentment i la punyetera, m'ha mullat sense haver de sortir de casa.

Imagino un foc, crema però no m'escalfa

2011-11-19T23:47:00.004+01:00

T'imagino.

M'imagino.

Ens imagino.

Llamps, trons i pluja

ens acompanyen des de fora.

De més a prop, un foc.

Que ens escalfa, que creix, que ens crema.

Ens crema massa.
Tan que...

ni tu, ni jo ni imaginació.

Només cendres.

Torno i em trobo davant de la televisió.

El meu foc imaginari ha escalfat també el partit.

València 2 - 3 R. Madrid

A mi no.
Encara tinc fred.

Porta tancada, sense marc ni paret

2011-11-16T22:30:00.002+01:00

L'autor del blog http://esquitxades.blogspot.com va escriure un breu però clar i preciós poema amb els versos porta tancada i sense marc ni paret. Avui comentava que, qui s'animés, podia fer el mateix. I jo m'he animat! Aquest n'és el resultat...

Tanco els ulls i veig
Una porta tancada.
No en tinc les claus
però sí la curiositat.
M'hi apropo i somric.
La porta és inútil.
Sense marc ni paret
no em cal obrir-la.
Ampliant la mirada,
puc creuar quan vulgui.

Bany de pluja

2011-11-15T23:38:00.005+01:00

El dia despertava gris i el meu cap una mica ennuvolat. No havia dormit gaire bé. Si plou no hi vaig, m'he dit. Estava decidida a amagar-me a la meva petita habitació durant tot el matí. Ho reconec, en certs moments tot em fa mandra, empetiteixo i el que m'envolta se'm fa gros. Massa...fins que, com per art de màgia, desperto i tot retorna a la seva mida natural. He mirat per la finestra i res, el gris pintava el cel però aquest no plorava. Raquel, no tens excusa, així és que he agafat tot el material i cap anglès que me n'he anat. Classe majoritàriament avorrida, semblava una còpia de l'anterior. En part ho ha estat però en acabar m'he trobat amb el regal del dia... Un gran bany de pluja! Sí, quan he sortit plovia. Portava cangur però tot i així m'he mullat. No m'ha desagradat, però. Crec que feia temps que no em mullava així i ha estat divertit, reconfortant. Que la pluja no em trenca ni em fon, simplement em mulla. Que sentir les seves gotes caient sobre el meu cangur m'ha relaxat. I les altres regalimant-me per la cara fins arrivar-me als llavis...m'ha encantat. Tenia bon gust. Estava molla, sí, però tranquil·la. Ha estat agradable compartir trajecte amb la pluja. Això sí, perquè era de "tornada a".

Acabo el dia escrivint aquestes paraules i escoltant la música d'Enya, meravellosa banda sonora per moments com aquests. Si bé la vida no em regala tot el que voldria, i en certs moments m'arribo a sentir buida, frustrada i/o emprenyada, ara mateix, per alguna estranya raó, em sento com en pau. Amb ganes de descobrir "algu" més però en pau.

11/11/2011

2011-11-11T23:13:00.000+01:00

Diuen que és una data especial.

Ho diuen i ho vull creure.

L'ú vol dir inici.

Inici de què?

Espero que de canvis.

De canvis bons.

Certa persona em diria que no ho esperi,

que simplement ho cregui.

Potser té raó

Creure o no creure?

Preguntar menys i sentir més,

suposo...

Regal del dia?

Aquestes paraules

D'entre diversos paperets he escollit aquest.

Màgiques paraules.

Casualitat?

Diuen que no n'hi ha.

Sincronicitat?

Potser.

Buscar menys i sentir més.

A mi.

El què sóc, el què tinc, el què puc.

Podré?

Quan el desig m'ofega...

2011-11-07T15:52:00.000+01:00

No atenaces tus deseos de forma que no quede en ellos una gota de aliento,

calma tus ansias y vuelve a perseguir tus objetivos

y el bosque volverá a ser bosque y el mar volverá a ser mar.

Kabaleb

Els agafaria a tots:

al desig que no em deixa desitjar res més,

a les il·lusions que em desil·lusionen,

als somnis trencats que em trenquen els esquemes.

Els agafaria, els posaria dins una bombolla i ... bufaria.

Ben fort!

I ... els enviaria

Ben lluny!

Perquè em deixin veure.

Perquè em deixin viure.

Per tornar a néixer.

Per tornar a crear-ne.

De nous.

Al trot

2011-11-04T01:39:00.002+01:00

- La fem caminar una mica més ràpid?- em va preguntar.
I jo, innocent, vaig contestar - D'acord.- pensant que anar a un ritme un xic més animat no em faria pas mal. I...

Tal dit, tal fet. La Darling, l'heuga que muntava, ràpidament va canviar el pas . Seguia a l'Anna i, evidentment, quan l'Anna va començar a córrer la Darling es posà al trot. Al trot!!!

Ai mare! Tot el meu cos moguent-se, sense control, cap aquí, cap allà, que em desequilibro! que caic! que em desmonto! que em trenco! que no hi sóc! però sí, hi era, i sencera. Uns quants prous ridículs, una injecció d'adrenalina i riures, que sempre venen bé.

Al trot! Sensació de pànic, de descontrol total però alhora emocionant .
M'hi hauria de posar més sovint al trot, i no només al cim d'un cavall... No pensar, no intentar controlar-ho tot, arriscar i a trotar!

Novembre i altres coses

2011-11-03T02:02:00.004+01:00

Novembre i el canvi d'hora
a deshora arriben.
Arribo enfredolida i m'estiro.
Estiro la manta, em tapo i m'amago.
S'amaga el sol també, i quan em desperto ja és fosc.
La foscor il·lumina la meva tristor que m'envaeix momentàniament.
Moments estranys quan m'aixeco i obro els ulls.
Obrir els ulls i no veure-hi clar.
Estar clar, és culpa del novembre.
Del novembre i d'aquest canvi d'hora
que, com sempre, arriben a deshora.

                                                           És hora de ser-hi sense voler...
                                                                 hora de ser-hi sense saber...
                                                                 hora de ser-hi sense esperar...

                                                                                              ...esperant acostumar-m'hi,
                                                                                   al novembre i aquest canvi d'hora.

Quan la vida se'm clava

2011-10-31T15:59:00.005+01:00

Hi ha dies que la vida em fa mal.

Com avui.

Se'm clava.

Com una espina, a mig fer.

Ni entra ni surt.

Suposo que és el buit,

que em forada el pit,

s'eixampla
i no deixa lloc ni a la respiració.

Hi ha dies de tot.

Ho sé.

Coses de somnis...

2011-10-30T22:21:00.001+01:00

Aui he viatjat lluny. Amb algunes persones conegudes i d'altres que no. No sé ben bé a on, a un futur incert, fosc. Amb algun moment eròtic fins i tot, però misteriós, desconegut. M'agrada somiar, però de vegades em fa por. Em faig por. Quan viatjo tan lluny em desperto amb una sensació estranya, com en un estat de shock, intentant digerir i posar sentit al món ilògic que acabo de visitar . A més, avui m'hi acompanyava el següent pensament...

...perdre la memòria i només enrecordar-te d'una única persona al món, i que aquesta persona en qüestió passi de tu. Por. Haver de viure amb uns desconegtus que representa que són la teva família però tu no els reconeixes. Són la teva família però no te n'enrecordes. Pànic...

No sé per què el somni d'avui m'ha transmés aquest pensament. No hi sé trobar el lligam perquè la part que més o menys recordo del somni hi sortia gent coneguda , però quan m'he despertat sentia això. Coses de somnis suposo, del subconscient... món que a la seva manera ens envia senyals però que moltes vegades no sabem desxifrar. Avui n'és el cas.

Per sort, no he perdut la memòria (tot i que no estaria malament tenir la capacitat de borrar alguns records concrets), encara recordo els membres de la meva família i a més d'una persona d'aquest boig món que habitem.

La banda sonora d'avui

2011-10-27T17:45:00.000+02:00

Plou.

Bona companyia.

I de tan en quan un tro que millora la banda sonora de la migdiada.

Sento les gotes de pluja estavellant-se contra el vidre.

M'agradaria ser una d'elles.

Estavellar-me i no trencar-me.

Deixar-me lliscar fins ves a saber on.

Ni principi ni fi.

Fluir, simplement.

L'arbre que somiava ser núvol

2011-10-23T00:46:00.002+02:00

Atrapat per la terra, immòbil, solitari. Era un arbre. Creixia, sí, però no com ell havia imaginat. Pensava que amb el temps trobaria la manera de dividir el seu tronc en dos, desplaçar-se i veure món. Li era impossible. No podia lluitar contra sí mateix, era inútil. L'escorça que el cobria era dura, i cada vegada més gran i més forta. Viure atrapat, és el que li havia tocat. Ser arbre, amb un tronc que de res li servia, per ser-hi, simplement. Tenia sentit?

Volia cames, però se li concedien braços. Uns braços que no arribaven on ell volia, a acariciar el cel. Per conéixer algun ocellet de tan en quan, això sí. Li agradava la seva companyia, però sempre acabaven marxant. Per què? es preguntava, no sóc un mal arbre. De vegades, fins i tot, li sortien unes boniques fulles que l'animaven. El feien sentir millor, més guapo, i l'ajudaven a respirar. Pensava que les fulles serien ales,i podria volar, per fi. Les fulles, però, canviaven de color, queien i se les enduia el vent. Elles també, es deia, elles que formaven part de mi també han volat. L'únic que seguia allà, passés el que passés, era el cel. El mirava amb deteniment, li fascinaven la quantitatde colors que podia tenir i sobretot, aquells núvols. Esponjosos, flotants, canviants. De ben segur que viatjaven arreu. Volia ser un d'ells. Flotar, conéixer món, moure's. Canviar de forma, jugar amb el sol, jugar amb la lluna. Seria d'allò més divertit...

L'arbre que detestava ser arbre. L'arbre que somiava ser núvol. L'arbre que envejava la vida del núvol , que no sabia que no era res més que aigua condensada, que algun dia proper deixaria de ser núvol per convertir-se en pluja, en gotes d'aigua que regarien la terra. Un núvol que canviaria de forma per alimentar les seves arrels. L'arbre que no sabia que per dins seu fluïa l'essència d'aquell núvol. Que si vivia, era en part, perquè era núvol. Que tot són cicles, que els núvols canvien de forma i els arbres es mantenen. L'arbre que no sabia que tot té la seva funció i que ser arbre és tot un honor. Que tenir arrels no és pas cosa dolenta, que t'ajuden a no caure quan el vent bufa amb força. L'arbre que potser no viatjaria arreu del món però gràcies a la seva resistència podria viure milers de coses. Veure, donar i rebre. L'arbre que desconeixia que, com els núvols, ell també era una peça imprescindible per la mecànica de la Terra. Que era núvol, era oxígen, era aliment, era refugi, era vida i no ho sabia.

Tornaré a ...?

2011-10-18T17:58:00.001+02:00

Visc amb música. Cada dia m'acompanya una o altra melodia. Com amb tot, depén dels ànims, depén del moment. Avui, la que m'estar rondant és "Tornaràs a tremolar", dels Mishima. Em deixo seduir per la seva lletra, me la vull creure perquè sí, perquè vull tornar a...

sentir,

creure,

somiar,

a viure!
i...
a tremolar!
(si pot ser, de plaer)

Avui, però, només he tornat a fer una migdiada sense somnis, sense gràcia, buida. Amb manta, això sí.

A la parra amb l'Erica Strange

2011-10-17T12:21:00.016+02:00

M'agrada mirar sèries, sí. Per alguns pot semblar una pèrdua de temps, i potser ho és, però jo no m'ho prenc així. Normalment les utilitzo per fugir de la meva realitat, entrar a un món nou i oblidar-me de mi, de la meva vida, dels meus pensaments. A més, sempre intento treure'n un xic de suc, ja sigui en forma d'idea interessant, de paraules colpidores, de consells pràctics, d'agradables notes de música o d'imatges que m'impressionin.

Avui, l'Erica Strange, la protagonista de Being Erica (una noia que té la sort de fer teràpia tornant als punts del passat on creu que l'ha cagat) m'ha regalat aquesta frase:

"En un mundo que constantemente cambia bajo nuestros pies, la única cosa que podemos saber con certeza es cómo nos sentimos: el amor que tenemos, el miedo que escondemos, el dolor que alejamos. Si ponemos voz a esos sentimientos, la recompensa será una mente y un corazón en paz."

Erica Strange

L'he rellegit vàries vegades. La compatreixo, però jo hi afegiria "si ponemos voz a esos sentimientos Y LOS ACEPTAMOS..."

Sento, tinc por i intento evitar segons què, i això em fa ràbia, ho reconec. A vegades em descobreixo lluitant contra mi mateixa per no sentir. Em detesto perquè tinc por. Em castigo. No em comprenc. Una lluita absurda, suposo.

Intento posar-hi veu (encara que sigui baixa) i sí, et transmet pau, però no del tot, perquè la clau està en l'acceptació.
Acceptar-me; amb el que sento, estimo, tinc por i evito. Acceptar-me tota jo, simplement. No és fàcil...però quan m'hi apropo puc veure com l'Acceptació va agafada de la mà amb la Pau. Segurament són bones amigues, em dic...en voldran una més???

Volar i caure

2011-10-14T17:10:00.002+02:00

Volar

Flotar

Tocar els núvols

Asseura'm-hi a sobre

Observar

Perspectiva

Els camins

De lluny són clars

Veure-ho

Saltar

i...

patapam!

Caure

Malament

Fer-se mal

Perdre's

No hi ha camí

Cal dibuixar-lo...

No com vull

Com puc

i...

Seguir somiant
Volant

Caient
Volent desaprendre'n

però....
(no en sé)

Trosset de tarda

2011-10-10T01:52:00.003+02:00

Em planta un trosset de la tarta que acaba de fer al davant i em diu "espera't una mica que crema" però embriagada per la seva olor, no me n'he pogut estar. L'he començat a agafar per aquí, per allí, com que encara era calenta se'm desfeia a les mans, ara la mossego per aquí, ara se'm cau el trosset de la punta i...ai! que crema, però em ve de gust i segueixo jugant amb el trosset de tarta a mitja tarda...

No tindria res d'estrany si no fos que jo no ho acostumo a fer això. Els petits plaers els faig durar, i si fa falta, m'espero. Per exemple, si estic llegint un llibre que m'agrada molt ho faig ben a poc a poc , o si miro una sèrie que m'encanta, intento anar capóitol a capítol, de setmana en setmana, i fer-la durar. O si menjo alguna delicatessen de les meves, l'hi faig petites mossegades per tal d'allargar l'estona de plaer. Sempre esperant el moment ideal per tot... però em sembla que de moments ideals no n'hi ha.

Avui no me n'he pogut estar, i he caigut en la temptació abans d'hora... Potser és que ja me n'he cansat de dosificar-me tant. Potser és hora d'aprofitar al màxim tots els petits plaers que pugui tenir. Que si m'acabo una cosa que m'agrada, ja en vindrà una altra que m'agradi més, no?

P.D. Això sí, entre mossegada i mossegada encara he parat a fer-li la foto... Encara em queda tant per desaprendre!

Què passa?

2011-10-07T23:59:00.001+02:00

Passa que no passa res. Passa que encara que no passi res el temps passa. Passa que ja són les 23.30 del 7 d'octubre i segueix sense passar res. Sense passar res però passa que el temps vola. El temps vola i passa que jo tinc gana, massa. Passa que tinc ganes de més, però passa el temps i tinc res. Passa que tinc ganes però la por també passa pel davant. I se m'enganxa, com no. Passa que ja estic escarmentada. Passa que sé que el que a mi em passa és perdre abans de tenir. Això passa, que la vida passa, jo desitjo, imagino però no passa res més que el que em passa. Res del que somio. Res del que vull. Passa que no passa res digne de ser explicat. I aquí estic, passant l'estona davant del pc intentant ignorar el fet que no passi res. Veient com les agulles del rellotge passen sempre pel mateix lloc però els dies passen, i sense passar res especial cap dia és igual que l'altre...passa que només tenim l'aquí i l'ara però nosaltres passem per la vida sense adonar-nos-en. Passa que passem sense voler pel present, sense pensar que el passat ja ha passat,ja no és,i passem per la vida passant del que realment estar passant.

És una tonteria, ho sé

2011-10-04T19:42:00.000+02:00

Sempre em passa i no m'agrada. N'estic farta! Quan començo alguna activitat nova, encara que sigui alguna cosa que m'interessa especialment, em poso com neguitosa, nerviosa. Manca de confiança amb mi mateixa, suposo. O massa timidesa, també podria ser. El cas és que des de sempre havia volgut apuntar-me a un taller d'escriptura i aquest any, finalment, ho he fet. I em feia ilusió! Ara, però, no hi aniria... Por a ves a saber què disfressada de mandra...

Espero no deixar-me guanyar la partida i arribar-m'hi...

Desaprenent amb cavalls

2011-10-03T17:37:00.000+02:00

Feia només tres setmanes que no hi anava, però a mi em semblava una eternitat. Els havia trobat a faltar, i crec que no era l'única. La meva mare, que m'hi acompanya a cada sessió, també, i és que aquest espai, l'Unicorn blanc...és especial.

La Neu i la Cendra

És curiós, sempre m'han agradat els animals, però els cavalls no especialment. Bé, sí, però de lluny. No hi havia tingut mai gaire contacte. La veritat és que no em deien res d'especial...però sí la idea de poder fer-hi exercici, recuperar equilibri o si més no mantenir-me i està en contacte amb la natura. Per aquests motius m'hi vaig apuntar, a equinoteràpia.

La Neu i una servidora

Però ara sé que l'equinoteràpia és més que això. Als cavalls, els agafes "carinyo", i no sé com t'enganxen. La seva olor, el seu tacte, la seva tranquil·litat, la seva disponibilitat (sobretot si els portes menjars, que de tontos no en tenen un pèl!) i la pau que es respira al seu costat. Pau que a vegades no sé sentir per la por, que com no, no hi podia faltar. Sí, la por, el canguelis, el no puc...les males conselleres que no em deixen tranquil·la ni quan estic damunt la Neu (que és la preciosa euga amb qui comparteixo les sessions). Aprendre a acariciar-los, donar-los menjar, raspallar-los, a apropar-m'hi...cada vegada més.
Veure el món des d'una altra perspectiva, notar el pas del cavall i moure parts del cos que habitualment estan quietes, imaginar que ets tu qui camines, aprendre a deixar-te portar...sentir els seus moviments i adaptar-t'hi(com per exemple quan aixeca una mica la part del darrera i fa un moviment ben sexy per fer pipí, no sé si sóc jo que l'estimulo especialment però quasi bé sempre que hi sóc a sobre li en venen ganes...). Intentar aguantar-me el més recte possible, canviar la posició del cos, respirar i créixer cap amunt, agafar confiança i desaprendre a tenir por. I amb l'excusa de perdre l'equilibri, una abraçada de tan en quan a la Carla, la fisio que sempre té un somriure dibuixat a la cara (encara que aquí, la menda, arribi un xic tard...).

M'agrada i cada vegada tinc més ganes de descobrir més coses d'ells, dels cavalls i del meu propi cos. Intento obrir-me i anar-hi positivament, pensant que avui sí, avui m'aguantaré millor. De vegades me'n surto més, de vegades menys, i és que encara em queda molt per desaprendre, per desfer i refer...

En primer pla, la Cendra i la mà
de la meva mare.
Al darrera, la Darling

Ahir, després de tres setmanes, ens esperava tota la comitiva, La Neu (blanca, tranquil·la, pacient), la Cendra (una poni amb cara d'entremaliada que quan ensenya les dents i riu de ves a saber què fa molt de riure) , i la Darling (una senyora euga guapíssima que sembla que vagi vestida sempre de gala). També la resta de cavalls, que solen està al camp del costat, i un burret que es diu Teodor i que és company inseparable d'un cavall. La Carla, l'Anna i la family... Un sol d'octubre que brillava amb força i un arbre màgic que regala bolets. La sessió d'ahir va estar molt bé. Em vaig sentir força segura fent els exercicis i vaig intentar gaudir al màxim de l'activitat, del moment i de l'espai. Una bona manera de passar part del matí de diumenge, i acabar de donar una mica de llum a un cap de setmana que no ha brillat pas gaire.

Redescobrint "La historia interminable"

2011-10-02T23:30:00.000+02:00

"La Nada avanza cada día que pasa,

y con su paso va matando a Fantasía"

(La historia interminable)

Jo no vull que això passi a la meva vida, però...com ho faig per evitar-ho?

Quan tornen els fantasmes

2011-10-01T22:52:00.004+02:00

A estones els fantasmes tornen. De cop. Ja pot fer dies que no els veus, però quan venen ho fan amb força i s'enduen tot el que havies intentat crear. La pau se'n va i arriba la soledat immensa que t'abraça fortament. No t'escalfa. Fa mal i quasi no et deixa respirar. Com si t'afoguessis i plores d'impotència, per no saber reaccionar. No l'afrontes, la sents, i la deixes fer. "De nou els vells fantasmes" penses, i t'espantes perquè veus que potser les altres sensacions que pensaves que havies aprés a sentir tan sols són tirites, tirites imaginàries que has creat per tapar la ferida, per no veure-la realment. I funcionen...funcionen fins que tornen els vells fantasmes que ataquen directament a la ferida que, evidentment, és més profunda del que sembla i no està cicatritzada. Potser no ho estarà mai... Però per sort he desaprés a dramatitzar i sé que tot això són moments. Que els fantasmes van i venen.

Avui moments de merda, sí.

Dissabte de merda, però passarà.

Arribarà demà i demà serà millor.

Segur.

I és que quan t'endinses a viure el misteri de la vida t'endinses a un bosc ple de tot. *T'endinses a un tot, amb moments preciosos però també amb moments horrorosos. Us deixo amb un video de la pel·lícula "El árbol de la vida", que a estones, encara em té encantada.

* Aquesta idea del bosc i del tot l'he tret de la preciosa cançó "Entra dins el bosc" de l'Eduard Canimas. No n'he trobat cap enllaç però la podeu escoltar per l'spotify o comprant el disc...jejeje!

Nana abans d'anar a dormir

2011-09-29T00:44:00.000+02:00

Tu...volant

Jo...somiant

Mescla de somnis i vols?

Gran viatge!

Tu i jo?

Somni o vol?

El árbol de la vida

2011-09-26T00:50:00.003+02:00

Costa trobar-li el sentit, suposo que a la vida també.
Moments màgics, únics i especials.
Moments suaus i tendres. Amor, esperança.
Moments durs, cruels i tristos. Mort, pors, enveges...
Emociona...
Imatges impressionants acompanyades d'una música meravellosa.
Bons consells: "No diguis no puc. Digues m'estar costant"
L'he gaudit de veritat quan he parat d'intentar entendre-la i m'he limitat a sentir-la, com si no fos una pel·lícula, com si fos una obra d'art.

Us en penjo el trailer, tot i que crec que no reflecteix realment el tipus de pel·lícula que és. La presenten com si seguís un fil argumental com qualsevol altra pel·lícula normal i no és així. És diferent.

Llegint, desaprenent, compartint

2011-09-24T22:01:00.007+02:00

Llegint un conte de Txèchov, La dama del gosset (1899). M'ha agradat especialment el següent fragment:

"(...)Tot estava en calma; les cigales cantaven als arbres i allà on eren ells dos els arribava la remor cavernosa, monòtona, de les ones que parlaven de la pau, del son etern que ens espera. Devien remorejar igual quan Jalta i Orleanda no existien, i així se senten ara, i se sentiran amb la mateixa monotonia quan nosaltres no hi serem. I en aquella constància, en aquella indiferència absoluta envers la vida i la mort de cadascun de nosaltres, s'amaga, ben segur, la garantia de la nosatra salvació eterna, del moviment incessant de la vida en el món cap a la perfecció. Assegut a la vora d'una dona jove (...) acaronada i idealitzada per aquell panorama màgic - la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós-, Gúrov pensava que, ben mirat, tot és meravellós en aquest món; tot, tret del que pensem i fem quan oblidem la nostra dignitat humana i els designes elevats de la nostra existència."

"la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós"...i el sol, la terra, l'aigua, la pluja, el vent, el so de la natura, i el seu silenci... i el moviment incesant de l'univers. La seva màgia i la connexió amb totes les seves peces. A vegades, jo també la puc viure. En certs moments aïllats en els quals no penso,només em deixo endur i em deixo sentir, simplement. Passejos terapèutics, en dic; respirant l'aire profundament, observant el riu, el cel, sentint els rajos de sol penettrant dins el meu cos que accepto obertament sabent que és la millor font d'energia, i observant la papallona blanca que m'acompanya un tram del camí sobrevolant les herves del costat de la vorera. I és que, ben mirat, és meravellós! fins que arribo a lloc i/o certs pensaments em desperten, o més ben dit, m'adormen de nou.

Des del llit

2011-09-21T02:04:00.002+02:00

El meu cap sobre el coixí.
Tanco els ulls i dono voltes. No sé si és la música o les tres birres que m'he begut. Donar voltes i...
Viatjar, viure, conéixer, experimentar. M'agradaria...
De moment, però, em transporto sense moure'm. Em moc sense transportar-me, i volo sense enlairar-me.
Des d'aquí, des del llit.
Així, si caic, que cauré (tard o d'hora tothom cau), no farà tan de mal.

P.D. De les lletres en italià no en tinc gaire idea del què volen dir, però la música i les imatges em transporten.

Sensacions...

2011-09-20T00:36:00.002+02:00

Intento buscar sentir

però no té sentit intentar buscar

Les sensacions no les trobes

Les sensacions les sents

Paraules a mitjanit

2011-09-16T00:24:00.004+02:00

La nit m'acarona. No la lluna, que des d'aquí no la sé veure. Sí alguna estrella, brillant, llunyana, petita. I jo, que m'estic a la plaça, observant, intentant distreure els pensaments, retardant el moment de pujar, arribar a l'habitació, encendre el pc i sentir-me sola. Buida. La nit m'acarona, i la música, com no, m'acompanya, però a vegades no en tinc prou. Com avui. Avui voldria més, i no m'agrada desitjar. Sé que quan més desitges més infeliç ets. Però, és que es pot contorolar això?

Migdiades d'estiu...

2011-09-14T19:27:00.001+02:00

Ara no m'amago sota la manta. No em cal, massa calor. Sí darrera la persiana, que abaixo fins que només entra un rajolí de sol. També, darrera la música, que escullo curosament perquè m'acompanyi durant aquest petit viatge que compartirem (de vegades no és tant petit...). M'estiro i deixo caure tot el pes del meu cos sobre el llit. Intentar relaxar-me i deixar volar la imaginació fins que noto un calfred que em recórrer tot el cos, que és quan realitat i irrealitat deixen de ser, es confonen, es mesclen i formen un nou món on jo ja hi sóc amb els ulls tancats.

Dolça migdiada...no sempre en trec el suc que vull però m'encantes!

Setembre

2011-09-13T11:44:00.000+02:00

Espero no esperar. Millor així.
Decideixo no decidir. Deixar fluir.
No pensar. No fer.
Que el camí es dibuixi sol.
Que les respostes vinguin soles.

Però què passa si el que se'm presenta em fa por?

Excuses.
Mil i una.
Totes valen, però en el fons sé que és hora de decidir.
Plantejar nous reptes, nous objectius.
M'ha sorgit una possibilitat. Em fa mandra.
Una excusa més.
Sé el què hauria de decidir.
Sé que no sempre faig el què toca.
Sé que no sempre sé ser atrevida.
Sé que em fa pal afrontar-me a segons què.
Que tinc 26 anys però que em fa por tenir responsabilitats.
Que penso en no pensar però no en sé.

Que setembre ja està aquí, i jo sense ser-hi, com sempre.

No sempre que somio m'ho passo bé

2011-09-12T13:32:00.000+02:00

M'aixeco ja cansada. Els braços em pesen, les cervicals em minven i el cap em fa mal. Potser és que m'he esforçat massa per sobreviure en el somni d'aquesta nit. Bé, més que somni ha estat un malson, d'aquells estranys que a vegades tinc. Rajos de llum de tots colors al cel, però no eren bonics. Feien por, feien desaparèixer tot allò que tocaven, i la negra nit, que semblava eixamplar-se i menjar-se la terra, que empetitia mica en mica perquè algunes de les seves parts explotaven en xocar contra no sé ben bé què. No hi havia verd, ni blau, ni el Sol. Negre, marró, vermell i un poc de taronja pintaven el paisatge, i gent que corríem sense saber cap on tirar, i televisions, telèfons, pc's que deixaven de funcionar, i família i amics perduts, i campaments de refugiats (això sí, amb el petit detall que en aquests hi havia llaunes de cervesa). Jo n'he agafat una mentre intentàvem serenar-nos enmig de tot aquell caos i... m'he despertat. M'he sentit alleugerada, afortunada per poder sortir d'aquest malson. Hi ha gent que no en pot sortir, perquè no dorm, no ho somia, perquè en certa manera, és una realitat.

Sí, podria ser jo

2011-09-07T14:42:00.001+02:00

Ernst Ludwig Kirchner

Aquesta noia podria ser jo, però no ho sóc.
Aquest gat també podria ser el meu, però no l'és.
I aquelles ampolles podrien ser meves, però no ho són.

La noia que somia desperta.
La noia que espera però no sap ben bé què.
La noia que desespera perquè pensa "que tot està per fer i tot és possible" però no sempre ho creu, i es perd abans, fins i tot, de moure's del sofà.

Sí, perfectament, aquesta noia podria ser jo.

Una copa i...

2011-09-06T00:29:00.000+02:00

...I a cada glopada un record,

el teu,

que m'emborratxa

Sí,

no és l'alcohol qui em tomba,

ets tu,

la teva absència

i la soledat, que es creix.

I a cada glopada

més lluny d'aquí.

Realitat distorsionada

i tu més a prop,

que m'emborratxes,

que em sedueixes,

que em tombes

i caic, finalment,

en un bell somni.

Dolç.

Fals.

Desperto i no hi ets.
Una copa.

Sola
Tombada.

Com jo.

El mar que veig

2011-09-05T01:56:00.002+02:00

El mar d'avui el matí a Cap de Creus

Avui he anat a Cap de Creus, on la terra, el cel i el mar són un de sol.

He vist un mateix mar vestit amb diferents robes.

Un mar blau, fosc
També un mar blau, com el cel.
A estones ha estat gris, plata,
i a d'altres brillava, tímid, com el sol d'avui.
També l'he vist verd, com les algues i és que el mar és sorra, terra, roca...
És tot reflexes!

El mar és tranquil però també pot ser brau.
El mar és una onada,
que ve, que va, que acaricia la terra però no s'hi queda.
El mar, que puja.
El mar, que baixa.
El mar, que s'enfada.
El mar, que es calma.
El mar, que em calma.
El mar, és música.
El mar, és viu.
El mar, que es mou, canvia, es transforma i torna.

La terra s'acaba però...el mar no té fi, i a l'horitzó es confon amb el cel.

El mar és el món.

El món és tot.

Tot és el mar.

Jo sóc tot.

Jo sóc com el mar.

Canviant però, en el fons, sempre el mateix.

M'agrada flipar

2011-09-04T02:26:00.005+02:00

Sí, m'agrada flipar, i avui, tot i que no he fet grans coses, he flipat en diverses ocasions.
Bé, la veritat és que ja vaig començar a flipar ahir a la nit...

Russian Red a l'Acústica

Sí, ahir, quan vaig anar al concert d'una nina que cantava com els àngels, però no funcionava amb piles, no, funcionava amb música. Es movia al ritme de cada nota que els seus acompanyants feien sonar deliciosament. Sintonitzava amb cada acord, vibrava amb cada cançó, i es veia que, cada vegada més, sentia, sobre l'escenari, aquella energia especial que transmet la música, i ella, així, com si res, ens la feia sentir a nosaltres, els espectador/es, que bocabadats, flipàvem amb el conjunt de sensacions que flotaven sobre el Claustre de l'Institut Ramon Muntaner.

Les flipades, però, han continuat avui...

sí, quan tornant de rentar el cotxe amb la meva mare els ocells ens han fet un regal: han arrencat el vol just quan passàvem pel costat. Ales amunt i avall, espurnes de plata al cel, que ballen, que juguen, que es mouen i totes juntes formen una bonica silueta com si fossin un sol ocell. He flipat.

i per la tarda...tocava l'Eduard Canimas. N'havia escoltat alguna cançó. Em relaxa i tenia moltes ganes de veure'l en directe, i d'escoltar, especialment, la cançó "Rema" però...per variar, hem arribat tard i només he pogut gaudir-ne les últimes cinc cançons. Tot i així, el tastet m'ha encantat. Humor, delicadesa, amor, pau, bones vibracions i bona música (el que l'acompanyava amb la guitarra ha estat genial també!), i quan em pensava que no podria escoltar la "meva" cançó perquè, evidentment, ja l'hauria tocat...m'ha fet un regal! Ha sonat! L'ha sentit! L'he sentit! L'hem sentit! i ha estat preciós. He flipat (i segueixo flipant ara mateix escoltant el cd....).

http://www.goear.com/listen/ac1715e/rema-canimas

Anant en cotxe cap a Castelló també he flipat. Em sentia bé, contenta. Gaudia de l'aire que m'acariciava la cara, simplement, i d'un altre regal...l'olor de la pluja! i per acabar-ho d'arrodonir, radio 4 em posa "L'aniversari" dels Manel, que em sedueix cada vegada que l'escolto. Gran moment! Sense pensar més enllà, o sí, però amb serenitat.

(crec que) "Ombres"
de Ministral

Més tard, he anat a una exposició de pintura. Josep Ministral n'era l'artista. M'ha agradat en general, però he flipat especialment amb un quadre. No en recordo exactament el títol, alguna cosa així com "Ombres". M'ha sorprès, perquè jo, les ombres, sempre me les he imaginat negres, grises...però aquest home les pinta de colors! Ell m'ha dit que pinta el què sent, per tant, les ombres, les sent així. Espero jo, sentir-les així algun dia...

El dia ha anat bé. Podria haver anat millor, potser. M'hagués agradat tenir més regals? Segurament. Desitjo flipar també per unes altres coses? Sí. Però avui ha anat així, i així, com ha anat, ha estat bé. I sí, potser a vegades m'equivoco i flipo massa, però prefereixo flipar-me i desflipar-me, que no pas sentir sempre el mateix. (i ara aniré cap al llit perquè demà, quan em llevi a les 7 fliparé, i no m'agradarà gaire crec...).

Bona nit i bones flipades!

2011-09-01T00:44:00.001+02:00

Serena.
Serena però trista.
Serena i trista, no podia evitar, a vegades, sentir que li havien tallat les ales abans de volar.
No ho sentia, sabia que era una realitat.

Realitat canviant...

Serena.
Serena i trista.
Serena i trista però somiadora, encara a vegades, li semblava veure fades al seu voltant.
Fades que, de tan en quan, s'asseien sobre el seu nas, la miraven directament als ulls i li deien que d'ales se'n podia fer unes a mida...

Realitat canviant...

Ara sí, ara no.
Ara les veia, ara no.
Ara serena, ara no i anava fent.
Fent i desfent.
Fent i desfent i somiant. A vegades desperta, a vegades només adormida.

Desaprenent amb vampirs

2011-08-28T02:23:00.004+02:00

Amb llàgrimes de sang plorava aquella mort.
L'havia estimat. Per això l'havia mort.
Bebia sang per emplenar la buidor que ella li deixà.
Matava per sentir-se menys humà.
No soportava aquell dolor.
Al cap i a la fi era un vampir, i els vampirs no tenen sentiments.
O si?

(Ho sé. Sóc un xic rara i m'emociono mirant sèries de vampirs, però com moltes coses en aquesta vida no tot és el que sembla. Hi ha vampirs que poden ser més humans que les pròpies persones.

Que són diferents? Sí. Que poden ser perillosos? Sí. Que són interessants? També. Que tot i estar morts viuen? També. Que si viuen senten? Evidentment, i desitgen, i s'emocionen, i pateixen...com nosaltres, els humans. En alguns aspectes funcionen diferent, però no per això els hauriem de tenir por... i és que per mi, una sèrie de vampirs no és només una sèrie de vampirs, em fa pensar amb moltes altres coses, coses que no s'allunyen tan del nostre món real. Que de vampirs i éssers especials no només n'hi ha a les pel·lícules...).

Moments Rachel

2011-08-22T21:21:00.006+02:00

Ni passat ni present ni futur. Tot és un conjunt de moments. Moments de tot.

Ara mateix, moment no agradable. D'emprenyamenta. Amb tot. Amb el món, amb el temps, amb els demés, i en el fons, amb mi mateixa.

Per perdre el temps, per no fer res, per no saber aturar el meu estat d'ànim, per sentir-me així, per no aguantar-me però, renoi, hi ha tantes coses que no depenen de mi!

...............................................

Per sort, els moments tenen això, que són moments. No perduren en el temps. Passen. I el meu moment d'emprenyamenta ja va passant. Amb música, amb paraules, amb passejos amb el gos, respirant l'aire del carrer, sentint la fresqueta de les vuit, veient com mica en mica els dies ja es van escursant, escoltant els ocells, veient algún núvol especial, compartint preocupacions... i és que les parets de casa, sí, estan quietes però ho xupen tot, la calor de tot el dia, que t'ofega, se't menja i les bones vibracions. Per estar de bon humor, val la pena sortir, al carrer i d'un mateix. Respirar profundament i expulsar.

..........................................

Ja he respirat, ja he expulsat i ara toca moment Barça i birra, que segons com, també ajuden a estar a de bon humor. Bona nit i bons moments!

Sobre Pau Alabajos...

2011-08-20T01:59:00.005+02:00

El vaig escoltar per primera vegada fa un parell de mesos. Anava en cotxe i de sobte, radio 4 em va fer un regal: em va presentar "Inventari", una bella cançó que em va hipnotitzar, tan per la seva lletra (que sentia com si l'hagués escrit jo), com per la seva sonoritat.

En arribar a casa vaig remenar pel google, i vaig descobrir que l'autor de la preciosa cançó era un tal Pau Alabajos. Mica en mica, el vaig anar descobrint, i mica en mica, me'n vaig anar enamorant. I és que no és només "Inventari". Té moltes altres peces que m'han seduït. Cançons que parlen d'amor, d'adéus, de somnis, del món d'avui i d'un món que va passar però que, malauradament, encara en patim les conseqüències. Un cantautor sensible, compromès, amb encant i una veu preciosa.

Cada vegada que per casualitat escoltava "Inventari" per la ràdio pensava que m'encantaria poder-la escoltar en directe, i com són les coses, avui, Camallera, un poble no molt allunyat de casa, m'ha fet el regal amb el cicle "Al vespre, cançó d'autor" i ens hi hem arribat. L'he pogut veure en directe, i no m'ha decebut, més aviat el contrari, la seva veu guanya en directe. A més, he pogut descobrir la seva faceta de poeta. Hagués estat una vetllada perfecte si jo, una mica burra a vegades, m'hagués atrevit a saludar-lo, però sóc com sóc, i he marxat abans d'hora, pensant que no havia de marxar però que sóc tímida i a mi aquestes coses d'esperar-me per demanar autògrafs o simplement dir-li a aquella persona que quan canta t'arriba molt endins, no em van.

En fi, us deixo amb un altre cançó d'en Pau Alabajos. Ja l'havia escoltat, però avui, en directe, encara m'ha arribat més. (De fet, en volia penjar una altra, "Diuen que totes les coses" però no l'he sabut trobar. Si aneu al seu myspace - http://es.myspace.com/91249527- la podreu escoltar).

Aquesta, "Zaping", però, també m'agrada molt. Espero que a vosaltres també.

Desaprenent, dia a dia, a observar la realitat des del mateix angle...

Obrir la finestra

2011-08-19T02:14:00.002+02:00

De Magritte

Està oberta, però no del tot.

Està oberta, però no el suficient per poder veure-hi més enllà, ni dormir bé. Segueixo tenint calor i les nits...se'm fan molt llargues.

Trobo a faltar l'entrada d'una brisa agradable, fresca, que m'acariciï el cos suaument mentre dormo, però l'aire no hi passa, no troba el camí.

Si pogués, l'obriria del tot, però hi ha el perill que en surti mal ferida, o que hi vegi el que no vull, o que simplement no hi vegi, i és que la finestra no està al lloc més adient. Des d'allí no hi veig colors, ni estrelles, ni la lluna, ni tan sols el cel. M'ho he d'imaginar.

A més, si l'obrís del tot i aixequés el cap m'hi donaria un bon cop, i sí, veuria les estrelles, però no les que jo desitjo.

Dies d'estiu

2011-08-16T02:30:00.005+02:00

Per relaxar-te mentre llegeixes...

Del Sr. Google

Estirada, sobre la tovallola, mirava cap al cel. Un cel clar, amb un sol que brillava cada vegada més, acompanyat d'uns quants núvols grans, blancs que la meravellaven. Gaudia observant-los. Es movien i canviaven de forma ràpidament. Tant, que de cop i volta es van esfumar i els rajos del sol l'enlluernaren directament. Va tancar els ulls. De fons, el so màgic de les onades. "Ara van, ara venen". Era aviat, encara podia sentir la seva remor perfectament. Era una companyia agradable. Les onades la cridaven. Si hagués pogut, s'hagés aixecat i s'hi hagués apropat més, per remullar-se els peus, però estava estirada, sobre la tovallola, i la mecànica del seu cos no li permetia fer aquest gest sola. Seguia amb els ulls tancats. Pensava que així ja si estava bé.

Ella es relaxava mentre la platja, mica en mica, s'anava despertant. Les onades al mateix lloc, però el seu so cada vegada més lluny, i la calor del sol cada vegada més a prop, apretava amb força. Necessitava l'aigua del mar. Unes mans amigues i un bon bany. El seu cos flotant sobre l'aigua. El primer bany de l'estiu. Li feia mandra, i és que a la pltaja no s'hi mou amb facilitat, però de tan en quan val la pena fer un esforç, deixar-se ajudar, perdre les manies i gaudir d'aquests moments. Moments que passen i la platja...

La platja ja despertada del tot, gent cantant, nens/es jugant, persones amunt i avall, el so del mar massa lluny, massa gent, masses ulls i el sol solemne. Massa de tot. Moment de marxar. Se n'ananava satisfeta però amb sensacions contradictòries amb la mecànica del seu cos. No sempre era fàcil conviure-hi. Tot i això, sentia que havia estat un matí ben aprofitat, i és que els seus dies d'estiu no solien ser gaire d'estiu, però aquest cap de setmana ho havia estat, i això l'apropava més a aquell estat de serenitat que tan li agradava trobar. No durava per sempre, ho sabia, però no calia pensar més enllà. Dies d'estiu...i punt.

El meu mòbil

2011-08-12T00:25:00.000+02:00

Com tantes coses en aquesta vida . . .
es va apagar i ja no es va tornar encendre.

Totes les imatges i paraules que hi tenia guardades

amb ell s'han quedat però . . .

jo segueixo endavant, amb un altre.

Si be no és nou, funciona millor que el vell.

Espero que m'encomani alguna cosa
i dia a dia, funcionar millor jo també.

Bona nit i bons somnis!

On pause

2011-08-10T00:26:00.003+02:00

"Mientras no elijas, todo sigue siendo posible"

(Mr.Nobody)

Escollir, difícil. Decidir, fa por. Descartar, perdre opcions. Arriscar? Arriscat. I si t'equivoques? No pots tornar enrere i reescriure el guió. És el que té viure.

Quan no sé què fer, em quedo "on pause". Al cap i a la fi, mentre no faci res, tot és possible, però . . . i al temps, com el poso "on pause"? Si no el paro, mentre no faig res, també em perdo coses, no? És el que té no viure.

La noia encantada

2011-08-06T13:57:00.001+02:00

No era ella. Es va deixar encisar per una mena de màgia blanca, dolça. La va encantar durant uns mesos . Era agradable, i tot i que la desconeixia i no sabia ben bé com utilitzar-la, va deixar que fluís dins seu. Mica en mica, i sense que ella, innocent, se n'adonés, l'encanteri anava creixent. Tenia por, però a la vegada, sentia una energia molt potent que no volia deixar escapar. No era ella, però sentia que si es deixava endur per aquelles sensacions, era capaç de menjar-se el món, de volar però . . .

res és immutable, ni tan sols la màgia blanca, i és que el bruixot, l'encarregat de l'esmentat encanteri, es va veure involucrat en una mena de lluita entre les forces del bé i del mal i, inesperadament, va canviar de bàndol. La màgia blanca, abans d'arribar al seu punt més àlgid, esdevingué màgia negra, i és que les coses bones no duren per sempre, i a vegades acaben, fins i tot, abans de començar. Sí, estrany, si no ha començat com pot acabar? Bruixeria, sí, de la negra negra.

No era ella. Ara vivia sota els efectes d'un encanteri de màgia negra, que la controlava des de feia setmanes. No era agradable, però no podia deslliurar-se'n. Sentiments, desitjos, necessitats que no sabia com resoldre. Influenciada per la màgia negra, intentava desencantar-se però no podia, no hi estava acostumada i . . . passaven els dies. De vegades trobava algun antídot que bloquejava l'encanteri, però només ho feia temporalment. Quan passaven els seus efectes les sensacions de buidor, soledat . . . tornaven. Poder, abans de ser encantada ja les tenia, però no les sentia amb tanta intensitat, i és que la màgia, tan la blanca com la negra, tenen la capacitat d'augmentar la intensitat de les sensacions. Si et deixes encantar, com la nostra protagonista, t'arrisques a viure intensament sensacions molt agradables, però també, a sentir més intensament el dolor, la pèrdua.

Misty circus 2
Victoria Frances

Aquella noia, encantada, desorientada, no era ella, o sí?
Potser no estava tan lluny com ella creia de la màgia; potser, va ser ella mateixa qui va propiciar que la màgia entrés a la seva vida; potser ho necessitava, potser ja la portava a dins i només feia falta que algun bruixot estigués disposat a compartir-la. Potser, en el fons, li agradava jugar amb la màgia. Potser, més en el fons, era una petita bruixa encantada de viure en aquest món ple de màgia, encara que no sempre anés al seu favor. Potser era només una aprenenta però volia practicar. Segur que amb el temps n'aprendria, de fer pocions, i embruixaments, i encanteris, i sí, acabaria utilitzant la màgia com ara ho havien fet amb ella.

Adeu, Somnis . . . Bon dia Realitat!

2011-08-03T10:13:00.001+02:00

Obria els ulls. A poc a poc, no fos cas que el somni s’escapés abans d’hora. Volia retenir-lo una mica més, observar-lo minuciosament, estudiar-lo, acariciar-lo, exprimir-lo amb delicadesa per poder provar tot el suc, gaudir-ne fins al final, fins que els seus petits peus toquessin a terra. Sabia que quan més desperta estigués, més s’allunyaria d’aquella agradable sensació que l’havia acompanyat durant el seu son. Es tractava, però, d’una separació inevitable.

Que els somnis es queden al llit, que quan els ulls s’acaben d’obrir es veu de tot, es veu massa, es veu tant que enlluerna. S’enlluerna tot menys el que més voldries veure. Que quan et despertes, t’aixeques i et vesteixes no només ho fas de roba. Que et vesteixes també de pensaments, invisibles, indestructibles, incansables que t’esperen al costat del llit i se t’enganxen tan bon punt deixes el món dels somnis.

Adeu somnis!

Bon dia realitat!

Una amiga sueca, molt encertadament, em va presentar aquest grup. Bona música per acompanyar aquest moment de transició del món oníric al món real . . .

Miro però no hi veig

2011-08-01T01:28:00.000+02:00

Miro, no veig i em pregunto.
No tinc resposta, penso i imagino.
Imagino el què, el per què i el què faria si.
Imaginar no és
el per què no el sé
i el si no és possible
No tinc resposta, penso i bec
i a cada glopada un record
Recordo, torno i sento
Sento que no sé què sento
"i quan no saps què sents, què sents?", em pregunto.
No tinc resposta, penso i em perdo.
Em perdo en mi, en l'ahir, en el demà,
en el potser i en les vides que hagués pogut tenir si
però el si no és possible
No tinc resposta, penso i callo
Paro, inspiro, expiro
Respiro, visc i sóc.
El què, per què i a on no no ho sé.
Però vull ! per això . . .
miro, no veig, no sé però em segueixo preguntant.

Espurnes

2011-07-26T02:05:00.004+02:00

Foc en una primavera que semblava estiu.
Estiu adelantat amb un sol que em va enlluernar, massa i tot.
I un foc que em va escalfar . . .
però es va apagar.
On és ara que l'estiu ja no és estiu?
Com si mai s'hagués encés .
Ja deia jo que tanta escalfor no podia ser real.
En queden les espurnes.
Espurnes a deshora .
Espurnes que em cauen no sé ben bé d'on.
A vegades em roben somriures, a vegades pensaments tristos.
Espurnes, cada cop més confoses
A vegades em donen força, a vegades me la treuen.
I més espurnes, cada cop més lluny
Algun cop encara m'escalfen, d'altres m'arriben fredes.

Foc en una primavera amb sol d'estiu,
i estiu amb sol de primavera i pluja d'espurnes ,
espurnes glaçades.

que de tan fredes em cremen. Em punxen.
Aprendre a esquivar-les.
Que caiguin.
Que es trenquin

Que sí

2011-07-23T05:19:00.003+02:00

Que sí, que potser els envejava. Que sí, que no els podia parar de mirar. Que sí, que jo desitjava ser ella, i que ell fos un altre. Que sí, que poder hi ha sensacions, necessitats, sentiments que no podem controlar. Que sí, que som animals, irracionals a vegades. Que sí, que els pensaments no tenen per què ser sempre racionals. Que sí, com que penso, sento, necessito segons què espero quelcom. Que sí, massa potser.

Que sí, que els núvols tapaven la lluna quan tornava. Que també, la lluna, malgrat tot, es sap fer veure i l'he reconegut mig amagada entre els dos núvols. Que sí, hi ha llum de dia i de nit. Que sí, és tard. Que també, és una tonteria el què escric però passo l'estona, jugant amb les paraules, jugant amb els pensaments, jugant amb mi mateixa.

Que sí, no dic res de nou. Que també, així és la rutina de la meva vida pensada , que no desitjada.

La llum d'un semàfor

2011-07-21T00:49:00.001+02:00

Fa dies que no escric. Voldria actualitzar, però espero a tenir alguna cosa interessant per compartir. Quelcom amb cert sentit , però les meves idees volen i sovint em costa trobar-hi cert sentit, o si més no, saber-lo expressar. No tinc gaire res a fer, i no vull deixar-me endur per segons quins pensamets , així que segueixo concentrant-me en el blog , pensant què podria compartir. Potser un moment d'ahir. Segons com especial, segons qui, tonto.

Tornava amb el taxi. Com sempre, mirava embadalida a través del vidre, els cotxes, els carrers, la gent, el cel enfosquit pels núvols de pluja i de sobte . . . el sol , rogenc, m'il·luminava la cara. "Què bonic" vaig pensar , però quan me'n vaig adonar no era el sol, no, era la llum d'un semàfor de color ambre. Em vaig somriure a mi mateixa , i em vaig alegrar per ser capaç de poder veure el sol en un dia com aquell, encara que aquest, fos inventat. Vaig pensar que potser és veritat, potser si un/a vol pot veure el sol fins i tot el dia més fosc. Només cal voler-ho. Com deien en una pel·lícula, no recordo a quina, la màgia existeix en la mesura en què un decideix creure-hi. A vegades hi crec. Ahir, en aquell moment d'il·luminació estrany que vaig viure hi vaig creure. Quan hi vaig pensar un xic més vaig començar a dubtar. Avui, ara mateix, no hi crec. Canvio d'opinió constantment. Llunàtica? Potser sí. Canvio de colors com els semàfors, amb la complicació afegida que jo tinc molts més colors per escollir.

Pujo i baixo , i pujo i baixo , i ...

2011-07-15T20:40:00.004+02:00

No ho puc evitar . Pujo i baixo . Sí , així , de cop . I és que la vida no és un llibre on vas seguint les pàgines , de la u al final , no. I si ho és , les pàgines són en blanc i a més estan desordanes. Volto sense saber . Més que un llibre . . . la vida és tot un jeroglífic . El més gran de tots , i a mi se'm donen fatal !

M'hi entretinc , això sí . Pujo i baixo , vaig i vinc , dono voltes i m'hi perdo tot sovint . Amb moltes peces , mòbils , immòbils , màgiques , apareixen i desapareixen . Intento lligar-les , jugar-hi si més no (ja que hi sóc . . . ) tot i que no sempre me'n surto. Símbols que no entenc i peces per tot arreu , sense sentit . Salten i cauen . Tornen o no. A voltes me'n sobren , a voltes me'n falten i entre voltes i més voltes acabo voltant en direcció a cap lloc en concret i tinc la sensació que començo i acabo sempre al mateix lloc . Però , i si el lloc no és el més important?

Ai! Etern jeroglífic . No en trobo la resposta , tampoc les instruccions. Hi ha estones que m'ho passo millor , n'hi d'altres que pitjor i és que no ho puc evitar : pujo i baixo . Sí , així , de cop.

Verbs , només paraules?

2011-07-10T16:59:00.005+02:00

Desperto. Vaig. Faig. Observo. Respiro. Intento. Estiro. Salto. Acabo. Gaudeixo. Torno . Paro. Esmorzo. Penso. Bec. Oblido? Encenc. Recordo. No entenc. Hi torno. A caure. Llegeixo. M'enfilo . Rellegeixo. Desfilo. No m'ho crec. Bec més. Escolto. Sento. Passo l'estona. Em canso. Descanso. M'estiro. Tanco els ulls. Dóna voltes. Obro els ulls. Miro al sostre. M'adormo . Somio i . . .

Desperto

Sóc el meu mòbil

2011-07-07T23:45:00.000+02:00

Aquesta tarda , un amic se'n reia del meu mòbil . Fent broma , li he dit que sóc una mica com el meu mòbil .

Masegat .

Una mica escardat , sí , però segueix sencer

Apedaçat amb cel·lo i esparadrap , però més o menys, va tirant .

Quasi bé cada dia cau però sempre el recullo i no s'acaba d'espatllar

això sí, és una mica inconstant , no hi és el 100% sempre , s'apaga i s'encén sol quan li dona la gana .

Sembla que té poca bateria , va pitant però no s'acaba d'apagar mai

Estèticament , no gaire cuidat , però profund, amb coses importants per dins

Amb tot de números guardats, alguns de més utilitzats , d'altres que mai s'han marcat

missatges que guardo com un tresor i d'altres que decideixo esborrar

amb unes quantes fotos impossibles de tornar a fer . . .

Un mòbil amb records , amb vida pròpia

He pensat , que sóc , en part , com el meu mòbil
o potser , és ell que és , en part , un reflex de mi .

Sigui com sigui , potser en Fermí té raó i ja és hora que el comenci a canviar . . .

Dilluns nit

2011-07-05T00:55:00.002+02:00

Mentre amb una mà s'aguanta el cap , amb l'altra ressegueix suaument les tecles del pc. Escolta la cançó que mai li cantarà però que sembla escrita expressament per ella. Quan s'acabi la copa de vi anirà cap al llit . Aquí no hi fa res. Com tantes altres persones actualment , havia encés el pc buscant una mica de companyia . Però res , segueix sentint-se sola . I què esperava d'una caixa rectangular? Per molt que diguin que és una finestra al món no és més que una enganyifa. Quatre cables, una connexió i . . . màgia! Segons com funciona , però avui no. Algun somriure , això sí , per algun comentari que li ha fet gràcia . Poca cosa més . No és persona , no té sentiments , és una màquina , per tant , la companyia que esporàdicament en pugui trobar és falsa . Avui , no val la pena perdre-hi més temps . Fa una altra glopada a la copa de vi i pensa que vol viure , vol viure de veritat . No darrera d'aquesta pantalla . Tot i que de vegades li ha estat molt útil , vol desprendre a fer-la servir . No pot esperar cap gest humà per part seva , al cap i a la fi , no és res més que tecnologia . La buidor que sent l'ha d'emplenar amb alguna altra cosa . Ho aconseguirà? Dubta . De moment ho intentarà amb la copa de vi i demà serà un altre dia.

Putes sensacions

2011-07-04T02:33:00.007+02:00

Què més dona si rius perquè t'enamores d'un cantant
si vibres amb la seva veu, amb la seva mirada, amb la seva posada en escena...
Què més dona si flipes perquè les seves cançons, ara sí, ara t'entren, t'arriben, les entens, te les sents teves
Què més dona si intentes canviar de banda sonora , si intentes tirar endavant
Què més dona si creus que ja estar, que ja estàs bé, que aquelles sensacions ja no tornaran
Què més dones si penses, vols o desitges
Què més dona si fas un pas endavant...

Les sensacions són les que són. Apareixen quan menys t'ho esperes i et fan fer tres passos enrere. Elles són les que manen.
Sento que m'ofego. Sí, la sensació és aquesta. Que no puc respirar. Angoixa. De cop i volta. Perquè sí. Feia mesos que no la vivia . . . Les putes snesacions tornen. És el que hi ha. No duren sempre. Ho sé. De fet , ara ja no hi són, però quan venen . . . s'apoderen de tu i sembla que t'hagis de morir.

Que escric bé, em deien l'altre dia. Però sovint coses tristes , em recalcaven.
Escric del què visc, del què sento, i avui, en part , ha estat això, les putes sensacions.

(Tot i que me'n vaig a dormir amb un mig somriure escoltant una de les cançons de Love of lesbian que més propera sento. És curiós, temps enrere no m'acabaven de . . . però ara sí. Serà la màgia del concert de l'altre dia. És ben bé, que tot té el seu moment, fins i tot la música).

El vídeo s'ha menjat l'última frase de la cançó , i a mi m'agrada per TOT el que diu , de la primera fins a l'útlima paraula, així que us la penjo:

"Cada vez que te recuerdo viene a mi una imagen ,
éramos tu y yo de safari en el parque"

Ara sí , bona nit i bones sensacions!

Bloquejada

2011-06-29T11:44:00.000+02:00

Quieta .

Davant l'ordinador .

Mirant a cap lloc en concret .

Resseguint-se l'anella del nas amb el dit .

Escoltant música .

Pensant "Què faig?" "Per on començo?"

"Vaig?" "Baixo?" "Em quedo?"

"Si baixo . . . Coca-cola o cervesa?"

"Si cervesa . . . Quinto o mitjana?"

Ara cargolant el cabell

Mirant l'hora

La música segueix sonant

I ella pensant

pensant pensaments que no la porten enlloc

perquè segueix allà

sense moure's

No sap què fer

Plantejant-se diverses opcions

"Llegeixo?" "Truco?" "Inflo les rodes?"

"Endreço papers?" "miro aquelles quinieles pendents?"

Res.

Ni va ni ve.

Ni puja ni baixa.

Una d'Antonia Font

i el dit que segueix resseguint , ara la seva barbeta

i els minuts que van passant

però ella segueix allà ,

immòbil ,

sense saber per on començar.

I així se li passa el matí

Bloquejada

Jo . . .

2011-06-26T21:19:00.001+02:00

No ho sé , la veritat. No sé res . Només intento . El què? No ho sé .Anar fent , suposo . A vegades a més ganes , a vegades amb menys .

Avui . . .

amb molta calor

poca activitat

amb ganes d'escriure per passar l'estona

amb còctels de realitats i somnis mesclats

(col·loquen però el seu efecte dura poc)

i amb una sensació estranya .

No sé ben bé de què .

O si

No ho sé , la veritat . Millor no pensar .Tot és massa gran , com per "La princesa alegre" dels Estúpida Erikah . (Us en penjo l'únic vídeo que he trobat , la cançó no se sent massa bé . Si la voleu escoltar millor cliqueu l'enllaç i anireu al seu myspace . De ben segur que us agradaran).

Passo

2011-06-22T01:57:00.000+02:00

Passo , em dic. Passo de tot , passo d'històries que no són i mai seran. Passo d'esperar coses que mai he tingut ni mai tindré. Passo , em dic. Passo d'intentar jugar a un joc que no és per mi. Passo de desitjar. Passo de trencar-me el cap pensant com i quan aconseguir segons què. Passo , em dic. Passo de viure com els altres , assumeixo que no sóc com els altres . Passo d'intentar. Passo de certes bogeries que tindrien certa lògica. Passo , em dic . Passo d'escriure el què penso , passo d'escriure el que sento . Passo d'obrir-me al món , prefereixo viure al meu. Passo , em dic , però sense voler passo de mi i no em faig cas.

Obre la llum !

2011-06-20T18:24:00.001+02:00

Jo . De peu . A les enfosques . Intentant mantenir l'equilibri per anar a fer pipí al bar. Dues dones del barri a la mateixa habitació , mirant , intentant ajudar suposo. Jo mig beguda , mig marejada . Ho intento però no hi ha manera i crido "¡Abre la luz , que no me veo!" i he obert els ulls.

M'ha agradat l'última frase del somni de la migdiada . . . "Obre la llum , que no m'hi veig!" i és que a les enfosques , tot es veu més difícil. Me l'he anat repetint una estona abans d'aixecar-me i pensava que estaria bé poder obrir la llum cada vegada que ho necessitéssim . Com unes llums màgiques que s' activessin sempre que no hi veiem clar . Unes llums màgiques que ens il·luminessin quan tot ho veiem negre , o que ens indiquessin el camí a seguir quan no sabem per on tirar.

No existeixen però les podriem inventar , no?

I tu , balles?

2011-06-19T12:01:00.004+02:00

Tenia clar que volia viure .
Sentia la música i ballava amb les notes que fluïen lleugerament d'aquella melodia
intetava seguir el seu ritme però la música no sempre era la mateixa
A vegades sonava amb més intensitat, més entusiasme.
D'altres s'apagava, es desaccelerava i la frenava , però com per art de màgia tornava a intensficar-se . De cop!
Ella intentava seguir-la , simplement. Adaptar-s'hi.

Viure , sabia que no era sempre fàcil ni agradable
viure no era sentir sempre la música que ella volia
viure era adaptar-se a la música que sonava a cada moment .
En sentia tantes!
De vegades feien mal , de vegades eren tristes , dures , contundents , fins i tot li feien por , o pitjor encara , silencioses però podien canviar i ser suaus, plaents , relaxants , transmetre alegria i ganes de viure , pau . . . Tants estats d'ànims! Canviants.
Com la música i la vida , però tot i així, intentava seguir ballant. No perdre el ritme.

No era fàcil , però aquell dia ho tenia clar , volia seguir ballant amb la vida.

P.D. He penjat la grandíssima banda sonora de "Las horas", em fa sentir tantes coses . . . i grandíssima pel·lícula també , em fa pensar en tantes coses . . .

"La senyora tímida"

2011-06-18T15:31:00.005+02:00

No sóc senyora , sí una mica tímida.
De vegades no em cal buscar paraules. Ja n'hi ha d'altres que ho fan per mi i és que em sento una mica així, com la Senyora tímida d'aquesta cançó que avui he descobert.

Dic poca cosa , en penso alguna més , en desitjo encara més i en somio , no només de nit. "Però la vida no és un somni , i els somnis somnis són . . ." així que aquí estic. Desperta , vivint , compartint una estona amb l' Anna Roig i L'ombre de ton chien. Bona companyia. Les seves cançons em són properes.

I ara ja callo , fujo a fer la migdiada i a somiar una mica més.

Que acabeu de passar un bon dissabte.

Eclipsada , no per la lluna

2011-06-16T01:55:00.003+02:00

Apagaren les llums. Fins i tot el sol s'amagà per cedir-li protagonisme. Totes les mirades fixades cap a l'escenari. Fosc , no s'hi veia res. Caps mirant amunt, girant a tort i a dret , però res. La funció no començava. Potser la nostra protagonista patia pànic escènic i no volia sortir. O potser érem nosaltres que no sabíem com mirar , o que simplement els nostres ulls no estan entrenats per gaudir d'aquests esdeveniments.

L'espectacle es retardava , i les ganes de veure una actuació màgica augmentaven. Les llums seguien apagades , esperant que l'única que brillés fos la protagonista de l'obra , però res. Com passa tot sovint , masses expectatives per poca cosa.

I és que els núvols s'havien posat d'acord per boicotejar l'obra. I així ho han fet. Des dels meus ulls , els protagonistes han estat ells. Cap a les 12 una parell de núvols cridaven l'atenció , brillaven d'una manera molt especial, i de cop, han deixat que la senyoreta lluna es mostrés un xic , però només un xic eh! M'ha semblat veure-la roja , però res , els núvols , tossuts , entestats en aclaparar l'atenció , l'han tornat a tapar . I així anaven jugant , núvols brillants movent-se i lluna tímida amagant-se darrera d'ells , i jo anar mirant , anar esperant ves a saber què , anar pensant , anar agafant son . . . deixant-me eclipsar pels núvols (com quasi sempre).

El que he vist ha estat una cosa així...

Espero que vosaltres hagueu pogut veure alguna cosa més . . . Bona nit!

Estar bé o no

2011-06-15T00:26:00.003+02:00

És qüestió de segons :

tic , bé - tac , malament

tic , ara sí - tac , ara no

és qüestió d'un moment

. . . . . . . . d'un somriure

. . . . . . . . d'una paraula

és qüestió d'una cançó

. . . . . . . . d'un record

. . . . . . . . d'una sensació

tic , ara ve - tac , ara se'n va

tic , ho sents - tac , no ho sents

és qüestió d'un pensament

. . . . . . . . d'un record inventat

. . . . . . . . d'un desig

és qüestió d'una idea

. . . . . . . . d'una emoció

. . . . . . . . d'una vibració

tic , voles - tac , caus

tic , hi creus - tac , no hi creus

és qüestió d'un moviment
. . . . . . . d'un gir inesperat
. . . . . . . . . d'una frenada de cop

tic , respires - tac , t'ofegues
tic , vius - tac , mors

Estar bé és qüestió de segons :

tic hi és - tac no hi és

tic plores - tac rius

tic hi sóc - tac ja no

Kiss the rain

2011-06-13T01:29:00.003+02:00

Hi ha dies per tot.
Ara toca sentir la pluja.
Haurem d'aprendre a conviure-hi doncs.
I mentre esperem l'arribada d'un nou sol ,
aprofitarem per intimar amb la pluja ,
deixar-nos acariciar per la pluja ,
deixar-nos besar per la pluja.
Trista i agradable a la vegada.
Com aquesta cançó.

Amb l'esperança que , (tot i que no sempre és mala companyia) , no pot ploure per sempre , diuen.

És nit

2011-06-11T02:25:00.002+02:00

És nit.

La lluna no sé com està.

No la veig des d'aquí.

Només veig llums.

Artificials.

De diferents colors.

Diferents gustos.

Diferents sensacions.

Em pregunto quina ets tu.

Em pregunto si alguna ets tu.

Em pregunto si les veig realment , les llums.

Segurament no.
Les imagino.

És nit.

Fosca nit.

Quan plou . . .

2011-06-08T18:29:00.004+02:00

No trec les banyes com els cargols. Ni pujo muntanyes .
M' amago a la meva closca personal.
Investigo crims a lo "Sherlock Holmes" en somnis enlloc de resoldre els petits entrebancs que m'esperen a la realitat

i quan aconsegueixo treure les banyes m'espanto perquè tot segueix igual!!!

Estupidesa emocional

2011-06-07T10:16:00.003+02:00

Sé el què no he de fer , però tot i així, ho continuo fent.

Sé el què he de fer però ho faig en somnis i quan desperto me n'adono que no ho he fet

La meva realitat

2011-06-04T23:36:00.006+02:00

Cada vegada més lluny dels somnis que deixen de ser somnis perquè es fan realitat.

Cada vegada más a prop dels somnis que només són somnis.
Cada vegada més a prop.
La sento.
Ja fa dies . Dies no , setmanes.
Fa setmanes que sento com s'apropa . De fet , no és que s'apropi , de fet és que ja s'ha apropat . Ja hi és . Ja hi sóc.

A la meva realitat .

Intentant acostumar-m'hi

Intentant estimar-la.
Ha estat divertit enganyar-la ni que sigui una mica
Però ella és més llesta i m'ha sabut aturar.
És el què hi ha

Tot i així, la realitat no m'ofega les ganes de seguir somiant

Què es clavava?

2011-06-02T02:40:00.002+02:00

Sempre deia que seria l'última vegada però mai ho era.
Les agafava , les acariciava suaument i finalment , se les anava clavant per tot el cos.
Dia a dia , nit rere nit. De ferida en ferida , cada vegada més fondes.
En rebre-les semblaven inofensives, fins i tot , complaents.

Ara estaven ben afilades i eren una eina per fer mal.

La part racional li deia que les oblidés , les trenqués , les llencés, que així no ho tornaria a fer però . . .
en el fons no volia , sentia la necessitat de sentir aquell dolor contínuament
Així , se les seguia clavant per tot arreu , pels braços , les mans, el cap, el pit , el cor
Curiosament, no moria , simplement patia.
Patia i sentia plaer.
Cada vegada més fort , cada vegada més endins.
Sentir , patir , plaer , de vegades van junts
Sagnava. Vessava llàgrimes. Li costava respirar
Havia de parar , n'era conscient.
Volia parar però no podia .
Aquella sang la feia sentir viva , les llàgrimes l'acompanyaven i quan recuperava la respiració se sentia més viva que mai.
Sempre deia que les llançaria però mai ho feia.
Sabia que , si les guardava podria tornar-hi sempre que volgués.
Sabia , però , que tornar-hi era , inevitablement, matar-se lentament.
Però no podia llançar-les , era l'únic que tenia.

I una bonica cançó per acompanyar a aquestes paraules . . .

A la recerca de moments màgics

2011-05-30T00:40:00.001+02:00

La vida feta moments

Els millors , els màgics

Màgics i breus

Breus però intensos

Intensos i màgics

Màgics i confosos

Sí , confosos , t'enganyen

sembla que no n'hagis de sortir mai

i és que no voldries sortir-ne mai
et deixes abraçar pel moment
t'entra , sents l'energia especial

sembla que el tic-tac tic-tac deixi de ser però . . .

Màgia!

Quan te n'adones ja n'has sortit

ja et trobes en un altre moment

I és que la vida és això,

moments i moments.

Moments de tot.

Canviants.

A vegades per positiu.

A vegades per negatiu.

i a vegades màgics.

Com els d'ahir

Concert dels Manel.
Moment màgic.
Ells damunt l'escenari com en una mena de bosc màgic fet de llums artificials
Somnis vestits de fum de colors
Pluja de notes musicals transparents que queia fluïdament per tot l'auditori
Sentiments especials, intensos vestits de cançons amb lletres sencilles i properes
Connexió. Sentiment. M'arribava. Energia. Companyia. Sentia.
Moment màgic però . . .
pum, ja no hi sóc.

Realitat. Pensaments poc acollidors
Ràpid cap a Figueres , i de pas, a veure si se'n perd algun pel camí.

Final Champions.
Segona part.
Moment màgic.
Màgia disfressada de futbol
Bon futbol vestit de blaugrana
La pilota que no para, per aquí, per allà i . . .
Gol. Gol. Gol

Per què?
Imatges que parlen.
Blaugranes sentint la màgia del futbol
Gaudint , compartint , vivint moments màgics
Sensacions agradables però . . .
Ring!
El partit s'ha acabat.
Tenim la copa , sí.
El futbol s'ha acabat
El moment màgic també
La màgia és efímera
i tornen . . .

Els pensament encarregats d'allunyar-me del moment.
Representacions mentals que fabriquen les meves idees quan no senten la màgia del moment.
Pensaments que contaminen. Idees tòxiques que no em porten enlloc.
Hi sobren.
Per a la recerca de moments màgics no calen.
Deixar fluïr, deixar fer , deixar sentir
i de tan en quan, sense voler , t'hi trobes.
Dins un moment màgic.
i t'emplena d'energia.
Carregues i vas fent

Vivint a la recerca de nous moments màgics . . .

P.D: El vídeo dels Manel no és del concert d'ahir , però la cançó és preciosa.

27/maig/2011

2011-05-27T17:39:00.002+02:00

Absent
em costa poc estar-hi
Aïllada
lluny del món real
però no sempre
Últimament desencantada
amb tot una mica
però avui, sobretot
INDIGNADA
Desperto
abandono per una estona el meu món
obro els ulls i no m'agrada el què hi veig
pals a gent que simplement està pacíficament asseguda amb les mans a l'aire
boles de goma contra gent que simplement mostren la seva INDIGNACIÓ de manera pacífica
porres contra el dret d'expressió
utilització de la força bruta per intentar disoldre la força de les persones unides
Que no hi sigui no vol dir que no ho senti, que no comparteixi
que no en parli mai no vol dir que no hi pensi que no flipi ni m'indigni per les imatges que avui corren per la xarxa

No calen més paraules. Les imatges parlen per sí soles , i encara que sembli impossible, no són de color gris.

My Blueberry Nights

2011-05-27T01:29:00.007+02:00

Casualitats de la vida , ahir feia un petit escrit la imatge del qual representava amb una porta entreoberta i avui veig una pel·li que en fa referència :

a les portes ,
a les portes transparents
a la porta que està oberta però que mai ningú vol travessar
a les claus dins d'un pot esperant ser recollides per a tornar obrir aquella porta ,
a les portes que semblen tancades , però en realitat estant més que obertes , si les empenys , s'obren sense claus

Una pel·lícula sobre la complexitat de les relacions humanes .

De veritats que fan mal , de paraules que no es diuen , de com un mateix lloc pot ser testimoni del principi d'una relació i del final tràgic de la mateixa. De persones , que es busquen , o que busquen perdre's , de persones que es mantenen , de persones que no s'obliden encara que ho intentin , de persones que van i venen , algunes que arriben tard , de persones que tasten digereixen i decideixen , d'altres que mai en tenen prou ( potser perquè simplement no saben el què volen) . D'una noia que vol desaprendre a confiar en la gent i d'una altra que no sap com fer-ho .
De la vida com una partida de poker , tu pots jugar les teves cartes , fer servir la intuició però qui té l'última paraula és la sort. N'hi ha que en tenim , n'hi que no . Però suposo que la sort va i ve . . . per sort! (((espero)))

Bona música , bones converses , imatges especialment boniques i , amb veu baixa . . . (actors i actrius especialment guapos). M'ha agradat el què m'ha transmès.
No m'enrotllo més i us en penjo el trailer:

Amb poques paraules vull . . .

2011-05-26T02:26:00.000+02:00

Pensar menys per viure més .Imaginar menys , somiar menys per experimentar més . Sentir més . Tenir menys por . Tancar menys portes per tenir més . Poder perdre més , poder oblidar més ja que vol dir poder viure més.

Espontàniament abans d'anar a dormir

2011-05-24T01:56:00.000+02:00

Que els minuts passen

Que les hores passen

Que els dies passen

I les setmanes , i els mesos , i els anys

Que ja no aguanto més , a voltes em desespero. Masses fustracions
Que el temps va endavant , que tot es mou menys jo ,

que em moc per res .

Per desfer camí fet , per emplenar més el pes la motxilla

Jo desfaig i el temps fa

En direcció contrària

El temps fa, jo desfaig

Contradiccions , jo sóc així, vulgui o no vulgui m' hi trobo
I les nits . . . són fredes , massa fredes , sempre fredes.

I silencioses

Ni lluna ni estrelles , des del meu llit no les puc veure
Abraçada a una llum imaginària .Quin remei!

M'escalfa , això sí.

No és real, això també,

però almenys ho sé.

Bona nit!

Jugant

2011-05-23T15:20:00.002+02:00

Quan no sé què fer, jugo a un joc :

música ,

imatges al google ,

que em parlen , que em criden, que em diuen.

M'hi paro.

Obserbo .

Escolto

i hi poso paraules

Música : Dark Sanctuary "Elle est l'aube"

Imatge : "El corazón de Arlene", de la Victoria Francés. Si us agrada podeu entrar a la seva web . És molt especial.

Paraules :

Va néixer nina . De plàstic. Sense cor . Ho va demanar abans de néixer , quan encara tot és possible . No volia ser normal . No volia tenir un cos fràgil com el dels humans , però tot i ser nina , no va poder evitar fer-se gran abans d'hora . Se n'adonà que per molt que intentés refugiar-se darrera d'un cos artificial els fils la seguien. Va ser conscient, doncs, que aquests fils ja t'acompanyen abans , fins i tot , de néixer . Que no decideixes , que els fils manen . O millor dit , els fils hi són , sí , però i si decideixes trencar-los? Què passa?

Era una nina . De plàstic . Sense cor , però tot i així sentia. No va poder evitar sentir-se penjada per totes bandes. Pel cap, pels braços, per les cames . . . per tot arreu , fins i tot pel cor, encara que no en tenia , i feia mal. Dolor neuropàtic en diuen, quan et fa mal una part del cos
que no tens, o no hi tens sensibilitat, però tot i així sents que et fa mal. Feia riure, una nina, de plàstic sense cor per no patir els mals humans es veia lligada per tot arreu i a més amb dolor neuropàtic .

Però allò que més l'entristia era no poder seguir les precioses papallones i bombolles que l'envoltaven en aquell niu de fils interminables. N'estava tipa. Voldria lliurar-se'n . Però com? Quin fil havia d'estirar? Quin fil la duria cap on ella volia anar? I si escapava però perdia a les papallones i les bombolles?
S'atreviria a estirar?

Continuarà . . .

Sobre l'ésser i el jo

2011-05-21T23:43:00.004+02:00

Avui sento que jo no sóc jo.

Ja fa temps que ho sento.

Avui en sóc una mica més conscient.

Que dins meu no només hi sóc jo , hi ha quelcom més profund , l'ésser, que sent i desitja intensament. L'ésser profund , que sento que vol fer , experimentar , connectar , sentir , tocar , volar , viure , conéixer però jo no li puc donar. Li dic que no desesperi , tard o d'hora sortirà del meu jo i en trobarà un altre més adequat a les seves necessitats. De moment , però , s'ha de conformar en veure, recordar-les o imaginar-les les coses meravelloses que hi ha en aquest món. Que n'hi ha , ho sé , però el meu jo no hi arriba. Sobreviu , simplement , intentant conviure de la millor manera amb l'ésser profund , que sap el què vol però viu atrapat al meu jo.

I quan en surti , veurà la llum , veurà el camí
veurà la flor i un altre jo que l'apropi a la seva plena realització.

Fum de res

2011-05-18T17:01:00.003+02:00

No demanava la lluna.

Només veure les estrelles de tan en quan.

Però com sempre, només se li concedeix veure el fum
fum de res,

fum que se li escapa d'entre les mans abans d'haver encés cap foc.

Sort del sol!

Segueixo flipant

2011-05-16T02:05:00.002+02:00

Amb cava i Russian Red

Aquest dijous toca a l'auditori de Barcelona. Espero sorprendre'm a mi mateixa i anar-hi.

La seva veu m'arriba. Endins, molt endins.

Ha de ser brutal veure-la en directe.

Sort d'aquests moments de flipada amb la música.

P.D. Si algú em llegeix , i es veu que li agrada , i passa que s'anima i hi vol anar . . .

Flipant

2011-05-14T03:37:00.002+02:00

Flipant amb . . .

la capacitat que té la música
la capacitat que tenen algunes paraules, encara que siguin escrites,
la capacitat que tenen alguns somriures
la capacitat que tenen algunes mirades
la capacitat que tenen alguns moments

. . . per acompanyar , per fer volar , per fer sentir , per recordar.

(Flipant amb la capacitat que tinc per flipar-me amb qualsevol flipada.)

(Flipant amb la capacitat que tinc per no verue-hi clar) perquè fet i fet . . . no em puc queixar, avui ha estat un dia flipant:

he volat amb bona música

m'he sentit acompanyada per algunes paraules

he vist uns somriures i una mirada que feia temps que no veia

i he viscut més d'un moment maco, amb bona companyia que m'ha fet sentir contenta

(Flipant amb la capacitat que tinc per flipar-me i desflipar-me en un mateix dia)

Flipant amb radiohead.

Flipant amb el so de les tecles del piano

Flipant amb la sensació que em produeix el seu so

Com si enlloc de tocar el piano em toquessin a mi
Les sento dins meu
Com si les toqués jo
Fipant amb el record d'acariciar-les

Flipant , flipeu . . .

(((En el fons, flipant per coses que no m'agradaria flipar)))

Somiar també té peròs

2011-05-13T22:21:00.000+02:00

No en sabia de lluitar

Sí de somiar

Ja és maco, ja

Però no és real

Quan volgué viure

Se n’adonà que se n’havia oblidat

P.D. El videoclip de Sopa de Cabra preciós!

Un passeig terapèutic

2011-05-11T11:51:00.002+02:00

Ahir, cap a les 18.30 , en sortir de la terapeuta :

Sense presses

sense por

tranquil·la

ni excessivament feliç

ni excessivament trista.

Simplement hi era

en el present

en el moment

en el camí.

Fent camí

cap a la resi

en el fons, cap enlloc en concret.

"tan debò no arribi mai"

i és que n'estava gaudint de la tornada.

Senzillament, un passeig

amb agradables sensacions

buscant l'escalfor del sol,

respirant l'aire d'aquesta Girona disfressada de flors

observant la muralla des de lluny.

Anar rodant,

lentament.

Mirant els petits detalls,

el quadre de la setmana de la galeria del c/Nou

la papallona de color verd que descansa sobre la flor blava de la plaça Catalunya

les arrels dels arbres, amagades sota terra, que apreten la vorera intentant rebentar-la

Distreta mirant les cares que se'm creuen

n'hi ha tantes!

i sembla mentida però cap d'igual.

Totes diferents!
Mirades de complicitat

ulls fugitius
ulls fixats en un lloc concret, directes, amb presses
d'altres sense mirar enlloc, perduts.
Cares agradables,
estranyes,
familiars,
i d'en tan en quan algun somriure que se't creua.
Per res, perquè sí.
Màgia!!!
Agradable.
I aquella nena que em mira encuriosida des del seu carret

Li faig un llengot,

la vull fer riure

que vegi que no mossego.

Hi ha tanta gent amunt i avall

tants pensament

tants sentiments

tantes preocupacions.
Més detalls . . .

L'allargada ombra de l'home del bastó,

l'agradable somriure de la farmacèutica,

el bon tracte del noi del mercadona.

Curiositat

complicitat

espontaneïtat.

Màgia!!!

Ahir la sentia

i és que perquè la vida flueixi així , com va

a la seva manera
n'hi ha d'haver.

I és que perquè el món rodi així ,

com ho fa ,
sense que ens n'adonem

n'hi ha d'haver.
De màgia,

d'energies,

de connexions,

de casualitats,

de causalitats

de guions preestablerts . . .

Qui sap.

Màgia

ahir la sentia
flotava

llàstima que no sempre m'arribi

o si . . .

però en forma de màgia negra.

I és que res no és perfecte,

ni tan sols la màgia.

Déjame entrar

2011-05-10T02:37:00.001+02:00

Avui he vist aquesta pel·lícula.
No és una simple pel·lícula de vampirs, és molt millor.
No és una simple pel·lícula sobre el bullying, és atípicament real.
No són dos simples nens, són dos éssers vius, simplement.
Es deixen entrar a les seves respectives vides i . . . comparteixen soledat.

Amb tocs de màgia, d'imatges maques, també d'horroses, de bona música, de silencis, de melancolia, de persones que entren, d'altres que se'n van, de surrealisme . . . amb tocs de vida i de mort, però sobretot, amb tocs d'amor, de tendresa.

I segueixo amb música

2011-05-08T03:59:00.001+02:00

Poc a dir. Menys a pensar.
Simplement , em deixo abraçar per la música.

No sempre tinc paraules , ni noms , ni guions.
Ni ho vull.
Simplement volar amb la música , que se m'endú.
Música amb moviment que em fa sentir.
Vibracions escampant-se , és curiós.
La màgia de la música , bona companyia abans d'anar a dormir.

Desaprenent a pensar, amb bona música

2011-05-07T01:18:00.002+02:00

"No ets els teus pensaments, Raquel" em va dir.
Jo, pensativa, ho vaig qüestionar. Intentava entendre-ho però em costava. Ho dubtava. Creia saber que som el què pensem, que som perquè pensem.

"Cogito ergo sum" deia el filòsof, i ara, venia aquest il·luminat i em deia que no, que els pensaments són superficials, exteriors, que el què jo sóc és quelcom més profund, capaç de mantenir-se al marge dels pensaments, contradictoris, inquietants, desequilibrants tantes vegades.

No ho entenia. Però crec que ara començo a veure-ho: els pensaments van i venen i tenen la capacitat de contaminar fins i tot la sensació més maca.

Desaprenent a pensar amb el cap. Aprenent a sentir sense anar més enllà. Intentant ser jo i connectar amb el món. Obrint la ment.

Les següents melodies m'hi ajuden.

Espero que us agradin.

P.D. He de reconéixer, però, que entre la teoria i la pràctica hi va un gran pas, i que no sempre els pensaments són decencertats. Imagino que s'ha de trobar l'equilibri . . .

Estúpida somiadora

2011-05-06T02:22:00.002+02:00

Innocent, estúpida somiadora
esperava la carta que mai arribaria.

Realista, aparentment racional,
sabia que la carta mai arribaria

Tot i que ella visqués en un núvol
no hi creia en contes de fades,
ni en contes de bruixes,
ni en contes d'ésser màgics que poden volar
Li agradava llegir-los, imaginar-los,
però sabia que no eren reals
No hi creia ni hi havia cregut mai
Vivia en un núvol, sí,
però en un núvol engabiat.

Massoca, aparentment il·lusionada
baixava les escales,
corrents,
quan veia el carter.
Obria la bústia
tremolant
sentint que potser hi trobaria la carta
sabent que no hi seria

Trista, aparentment escarmentada,
es deia que a l'endemà ja no hi tornaria
però . . .

innocent, estúpida somiadora com era,
ja us podeu imaginar el no-final de la història . . .

Espontàniament en castellà

2011-05-06T01:03:00.000+02:00

Quiero vivir pero no así.

Me refugio en los pequeños detalles.

Me digo a mi misma que yo no necesito lo que los demás.

Excusas , supongo.

Excusas , lo sé.

Y es que a escondidas . . .

Sigo soñando lo de siempre

Sigo emocionándome con lo de siempre

Sigo buscando sin saber el qué, como siempre

Y es que en el fondo creo que . . .

Quiero vivir

Quiero vivirlo todo

Quiero vivirlo todo , sí , pero no así

Querer es poder , dicen.

Se equivocan

Querer no es siempre poder

Así que simplemente . . .

Quiero vivir

Quiero vivirlo todo

Quiero vivirlo todo , tanto como “el puedo” me deje.

(Us penjo un text que em va sortir ahir, afegint paraules, comes, punts... a frases mig escrites d'alguna llibreta. Us el penjo avui perquè aquests dies he estat sense internet (sempre va bé demostrar-se a un mateix que es pot viure sense internet, encara que reconec que en algun moment l'he trobat a faltar). En fi, acostumo a escriure en català, però de vegades hi ha frases, pensaments que se m'apareixen en castellà. Havia pensat traduir tot el text al català, però no m'acaba d'agradar, no és el mateix, així que finalment he decidit penjar-lo tal i com el vaig deixar ahir)