dijous, 21 de maig del 2009

aprendre o desaprendre? aquesta és la qüestió

Aprenem coses al llarg del temps...a vegades massa tard, a vegades massa aviat...



El cas és que l'altre dia anava pel carrer, tot passejant de tornada cap a la resi, tranquilament, pensant, per variar.
Em sentia bé, alliberada, m'havia tret un pes de sobre (ja me'n vindran d'altres...)
i feia bon temps.
No tenia pressa, el sol m'acompanyava, i els meus pensaments també.

Pensava moltes coses, els pensaments van molt ràpid,
van i venen i si no pares a apuntar-ho,
de vegades ja no tornen.
Jo, tot i que no tenia pressa, no vaig parar.

Em venia de gust, però vaig pensar racionalment,
tot i que hi ha aquella famosa frase que diu cogito ergo sum
jo quan penso racionalment, em perdo, em bloquejo, no sóc.

I vaig pensar ... "seria estrany que jo ara em pari aquí, total, per escriure quatre toteries"...
i ara em veig aquí,
intentant plasmar els pensaments d'aquell passeig
però ja no me n'enrecordo amb gaire claredat...
sembla mentida, que encara no hagi après
que no m'ha d'importar si sembla estrany o no fer quelcom,
o més ben dit,
que hagi après que el carrer és un lloc de pas, transirori,
que la majoria de gent no passeja, que la gent va i torna,
van i venen, es "dirigeixen de" o "tornen cap a"
però no paren perquè sí, ni jo tampoc, tot i que ho vaig pensar, no ho vaig fer.

Al llarg del temps aprenem a actuar de certa manera,
però arriba un dia que no t'agrada com ets, i voldries canviar
però canviar és més difícil del que sembla...



He après que aprendre és fàcil. El difícil és desaprendre, deixar de fer pautes que hem anat adquirint, perquè sí o perquè ens les han ensenyat. Jo vull desaprendre moltes coses, com per exemple, a anar pel carrer...a partir d'avui, intentaré desaprendre a viure...



dimecres, 6 de maig del 2009

i el futbol és així

inici
tanteig
gol del chelsea
desconcert
esperança
ilusió
descans
valdés
nervis
crits
desesperació
desilusió
expulsió
emprenyamenta
petits instants
la llum
messi
iniesta
el gol
emoció
alegria


I així el barça, el partit, el futbol, d'un moment a l'altre canvia tot. Allò que veies tant segur ho veus desaparéixer, comences a tocar de peus a terra, penses que aquest any tampoc...i de cop...tot canvia!!! Indescriptible...i cada vegada m'agrada més viure aquests moments...i el futbo és així: EMOCIÓ un sí i un no constant...sort i mala sort...el tot o el no res...Avui ha estat un sí, hi ha hagut sort i les ilusions segueixen vives...

Per què agrada tant el futbol? Com pot enganxar a tanta gent?? A mi em fa sentir viva...i a vosaltres??? Us agrada, no us agrada, el detesteu????jejejej