diumenge, 26 de desembre del 2010

Collonades que a vegades penso...

Ja és Nadal. Bé, ho era, perquè de fet, ja som Sant Esteve(el temps passa molt ràpid. De vegades és una sort, de vegades fa por).

El Nadal cada vegada dura més. Tot i que en teoria avui ja no és nadal, comença i acaba abans i després del 25. Massa llarg el nadal...A mi no l'il·lusiona, no hi crec. Cada vegada crec amb menys coses. Suposo que les coses que m'han passat i que no m'han passat (és curiós peró més les que no m'han passat) en tenen part de culpa. Aquesta cançó de l'Albert Pla ho explica molt bé:



Tot i la mandra que em fa el nadal, suposo que pels sentiments que em desperta, m'agrada reunir-me amb els meus tios. Aquest any hem anat nosaltres a casa seva.

Una taula ben parada, els mítics canelons de la tieta i la seva deliciosa crema de postres, discussions sobre política, alguna que fa volar coloms, d'altres que juguen a ser nenes un altre cop, torrons, unes quantes partides al Rummikub i cap a casa.

Tornant del Masnou la lluna estava maca i he pensat que, tot i que moltes vegades pugui semblar que sóc pessimista encara hi ha petites coses que em fan il·lusió, com veure la lluna vestida de gala en una nit tan freda com la d'avui(suposo que per això estava mig amagada)...I és que reconec que, en el fons, molt en el fons, tinc una part irracional que encara creu en els somnis, en la força dels somriures, en la força dels petits detalls. Tot i que m'enric dels somnis que algun dia vaig tenir, encara tinc una petita part irracional que m'empeny a creure en alguna mena de màgia que mou el món i de vegades, només a vegades, penso que la puc descobrir. Suposo que això és el que m'ajuda a anar desaprenent a viure dia a dia...

dissabte, 4 de desembre del 2010

Es fa fosc massa aviat...

Es fa fosc massa aviat, i a mi no m'agrada la foscor
M'agafa la mandra, i el fred tampoc hi ajuda
Totes les coses que pensava fer queden en un no-res.
Amb la llum del sol tot es veu més clar, més fàcil. Em sento més activa.
A la foscor...no li acabo de trobar el què, tot i que és ben sabut que també aporta coses maques

Només cal saber veure-les, o tenir la sort de saber trobar-les.

Espero aprendre'n algun dia...no gaire llunyà.

De moment intento familiaritzar-m'hi amb "La nit estrellada" de Van Gogh, esperant saber veure la mateixa llum o més en la nit més fosca.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Homenatge a un àngel



Tot i que ja fa un any, encara ara, a vegades et miro i penso que no pot ser que no hi siguis, que marxessis així, tant ràpid. El meu àngel, el nostre àngel.

Ara tenim un altre gat però jo sempre li dic, que és gràcies a tu que l’estimem tant. Mai abans m'havien agradat els gats, em feien por. Va ser amb tu que vaig descobrir la màgia que teniu els gats... I tu el que més! Són tants els detalls que apreciava de tu!

Et recordo mirant per la finestra, amb els teus magnífics ulls blaus, o jugant amb l'aigua, o perseguint el Pitu... Et recordo i et recordaré. Estic enamorada dels gats i això és gràcies a tu...

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Nervis, nervis...


Tic-tac, tic-tac...
el moment s'apropa

Tic-tac, tic-tac...
el temps no para, el moment s'apropa ràpidament i el nus de l'estómac es fa cada vegada més gran

Tic-tac, tic-tac...penso racionalment i em dic que tranquil·la, que no passa res, que tot anirà bé

Tic-tac, tic-tac...però l'ésser humà a vegades no és gaire racional, i jo encara menys. Els pensaments em van i em venen i em diuen mil i una tonteries, i entre pensament i pensament aquest tic-tac, tic-tac...i entre el tic-tac del temps i el pensament les emocions, juganeres, que no hi podien faltar. Espontànies, inoportunes...em controlen i em juguen males passades...

I el tic-tac, tic-tac que segueix...les emocions em provoquen nervis, els nervis el nus a l'estómac i tot plegat fa que el pensament pensi el què no ha de pensar.

Si pogués parar-ho tot...però la vida és això, un tic-tac, tic-tac que ens acompanya contínuament, i hem d'anar al seu ritme, intentant conviure de la millor manera amb tot plegat, els pensaments, les emocions...i anar superant cosetes...però ara mateix...tic-tac, tic-tac...no vull que aquest moment arribi!!!

dissabte, 11 de setembre del 2010

Perquè no sempre és dolent sentir-te estúpid/a...

L'altre dia remenava escrits vells que ni recordava que tenia. El que penjo n'és un. El penjo perquè tot i que el temps passa i les coses canvien, hi ha sensacions, situacions... que es van repetint.



M’estàs atrapant
Els teus ulls, el teu somriure... i el teu cos.
Tu m’atrapes, o potser, simplement és la sensació que em fas sentir
Tonteries, ho sé, i em sento estúpida
Però és una estupidesa que feia temps que no sentia
Sentir-te estúpid també et fa somriure
Tu em fas sentir estúpida...





I saps què?


M'agrada...

dilluns, 9 d’agost del 2010

Moment d'empanamenta dins del cotxe


Plovia. Ho feia bastant fort, per això hem decidit esperar una mica abans de sortir del cotxe. Mentrestant i mirant cap al vidre del cotxe, jo pensava, per variar, en coses sobre la vida, la manera de viura-la: coses que faig (o que no faig), coses que penso, coses que sento. En fi, com diria el Montilla del Crackovia, cabòries meves.

Me n'he adonat, però, que l'espectacle del vidre era prou interessant com per intentar deixar la ment en blanc, ni que fos un moment, i limitar-me a observar detingudament les petites gotes que baixaven tot acariciant el vidre del cotxe. Unes petites, d'altre més grans, lleugeres o més lentes, fent ziga-zaga o rectes...de diferents formes i maneres, i m'he preguntat: com és que existeix aquella famosa frase feta que diu "Són com dues gotes d'aigua" si jo, tot i que m'hi he esforçat, no n'he vist ni una d'igual?

dijous, 5 d’agost del 2010

I és que aquí la merda se'ns menja...

El vi millora amb el pas del temps, però no passa el mateix amb tot. Amb el pas del temps moltes coses es podreixen. El poder n'és un clar exemple. Per molt bones intencions que hi hagi al darrera, una persona no pot estar molt de temps en situació de poder, perquè aquesta s'anirà podrint.I és que el poder en excés corromp. El poder cega. El poder permanent torna boges a les persones i les transforma en quelcom lluny de ser persona, com en una mena de gollum amb el seu anell... L'anell el poder, i la necessitat de mantenir-lo amb tu sempre més, de no poder-lo deixar, el plaer de controlar-ho tot, de dominar les situacions a partir de la força que t'atorga la mateixa situació de poder.

I és així com funcionen la gran majoria de coses d'aquesta societat. El poder és l'estratègia per controlar i dominar-ho tot, a diferents nivells, des de l'organització més petita a la més gran. Si en una associació a nivell provincial passa el què passa (decisions sense tenir en compte l'opinió dels principals interessats, canviar/prohibir les coses sense donar explicacions, ignorar tot el què no interessa, tractar a les persones com si fossin números...) no em vull ni imaginar el què es cou a gran escala. No vull ni puc. M'indigna. I és que com diu una cançó dels meus estimats "Amics de les arts"... és que aquí la merda se'ns menja, i és que aquí ja no s'hi pot estar! Tot fa massa pudor! Uns pocs que manen a partir de la seva situació de poder i uns molts que no podem fer-hi res. Almenys sempre ens quedarà la nostra pròpia opinió i la paraula...Això sí que no ens ho poden treure...

P.D. Mecagunlaputa amb el blogger dels collons! no sé què passa però ara se m'ha revelat i no em deixa penjar cap imatge...En fi, hi haureu de posar imaginació!

dilluns, 2 d’agost del 2010

La novia Cadaver - Dueto de Piano

Avui he vist "La novia cadáver". Ja l'havia vist, però no em feia res repetir. La veritat, quasi bé tot el què fa el genial Tim Burton em fascina. Avui, per exemple, entrar al seu món màgic m'ha ajudat a oblidar-me una mica d'aquest mal de collons que tinc al queixal (tot i els tres ibuprofenos que ja porto a sobre...)

En fi...només volia compartir una de les millors escenes de la pel·lícula. A mi m'ha encantat, espero que a vosaltres tambés us agradi!



P.D. Era el primer vídeo que penjava i pensava que me n'havia ensortit. Ara veig que no, que no es pot veure directament en aquesta pàgina. Si algú sap com s'ha de fer...

diumenge, 11 de juliol del 2010

Il·lusió + Desil·lusió = Esperança?

Per un moment li semblà que ho aconseguiria. Podria volar. Podria arribar allà on volgués - A vegades passa, un sentiment eufòric momentani envaeix el teu cos i et fa creure que tot és possible.- S'il·lusionà...però només un moment perquè...

Tocà de peus a terra. Es veié reflectida al mirall, tal i com era. No li agradà el què veié, no li agradà el què tenia, o millor dit, el què no tenia. - A vegades passa, la realitat no sempre és el que havíem imaginat- i és que...

...sense ales no es pot volar.














Però...i si trobés la manera de volar sense ales???

dimecres, 26 de maig del 2010

Playing with my memories

Els records són com unes caixes que anem emplenant, volent o sense voler, al llarg del temps. Els records, caixes de diferents colors, gustos, olors, sensacions, estats d’ànims... Caixes grans, petites, pesades, lleugeres, còmodes, incòmodes... Anem emmagatzemant, caixes i més caixes, l’equipatge va creixent i ens costa fer neteja. Se’ns acumulen les caixes. Per una banda, fer neteja fa por, el passat és el que tenim, però per l’altra, oblidar pot ser alleujador. Estaria bé poder escollir amb quina caixa et quedes i quina no, quina caixa treus en aquest moment i quina guardes per a una altra estona. Però les caixes dels records són persistents, tossudes, s’acumulen i a vegades costen de portar. A més, amb el temps agafen vida pròpia i surten quan elles volen:

Un record que ensuma una olor que li agrada, el transporta a la seva infància i decideix viatjar en el temps, sense avisar ni demanar permís...

Un altre que sent una melodia que li és familiar i se t'escapa de la caixa per poder escoltar-la millor i ballar amb ella...

Un record que lluita per sobreviure i viure de nou aquella sensació que li és tant llunyana..
.I així anem fent, jugant amb els records, però tots els jocs tenen un mínim de normes. Per jugar amb els records d’una manera sana se n’hauria d’aprendre. En primer lloc, no seria descabellat fer una selecció dels records que et quedes i dels que vols matar. També, aclarir que només haurien de sortir per recordar d'una manera alegre, sense deixar-nos endur per la tristesa, la impotència o el dolor. Sí, això és difícil, a més, les caixes dels records no ho posen fàcil ja que els costa seguir les normes, volen aparèixer espontàniament, quan els vingui de gust, i això pot arribar a ser bastant desestabilitzador. Perquè de records, com ja he dit, n’hi ha d’agradables i n’hi que no en són tant... i segons en quin moment vulguin aparèixer és millor evitar-los, tenir-los ben amagats, en un raaconet, per allà darrera del cor o del cervell, no ho sé ben bé...

Voldria aprendre a jugar amb els record, a gaudir-ne d'una manera justa, ser jo qui mogui les caixes, qui aprengui a dominar-les, fer sortir la que vull i tirar la que no em serveix. Guardar les més estimades i potser, fins i tot, tancar-les amb clau, perquè no es perdin però també, perquè no surtin quan vulguin...

És un joc difícil, més aviat perillós, però tot i així, no estic disposada a no jugar-hi, per tant, m'hi arrisco. Seguiré guardant caixes però intentaré respectar les normes del joc... Jugant amb els records, serà possible posar-hi una mica d'ordre? I vosaltres, posaríeu normes per jugar-hi?

dimecres, 12 de maig del 2010

Escric perquè no vull que aquest blog mori
Escric però encara no sé ben bé què escriure
Escric tot i ser conscient que la crisi no és només econòmica,
Ha afectat també a la meva creativitat
Escric i penso que no té gaire sentit que escrigui si no sé què escriure exactament
Escric per escriure perquè penso que escrivint potser em vindran les idees
Escric però fracasso en l’intent d’escriure quelcom interessant.


Ho sento, tinc idees però no sé lligar-les, se m’escapen i no puc atrapar-les i em veig jugant a fet i amagar amb els meus propis pensaments, que han format una mena de laberint d’ombres on m’hi perdo tot sovint. No n’acabo de trobar la sortida. Voldria parlar de moltes coses però quan m’hi poso aquestes idees s’amaguen i no es deixen estirar. Espero que perdin la vergonya aviat...

P.D. La il·lustració és d'un tal James Jean... L'he trobat remenant pel google.

dimarts, 23 de març del 2010

Bailando al son de los sueños que solo sueños son

De fondo, una música suave. Anni B sweet, la voz de una chica, dulce, agradable, que hace que mi mente vuele. Que vuele y que baile al son de esa melodía.


Momentos antes de ir a dormir mi mente baila al son de esa música y de los sueños que siempre tuve. Los sueños de todo y de nada, los sueños de un futuro inventados en un pasado imposibles de realizar en este presente.

Sigo escuchando la música y bailo con ella, con lo sueños que en sueños se quedaron y con las palabras que nunca dije. Éstas también la acompañan. Las palabras que no dije, las miradas que no supe ver, las sonrisas perdidas en el tiempo y las caricias que nunca encontré.

Y cada noche, cuando cierro la puerta de la habitación, escucho mi música y me veo bailando, aunque no quiera, al son de los sueños que solo sueños son. ¿Bailaré algún día al son de los sueños que ya no son?

dilluns, 8 de març del 2010

Un dilluns amb somriures de color blanc

Els homes del temps ja ho deien que després d'una parell de dies de sol vindria un temporal de fred, aire i... NEU. Aquesta vegada no s'equivocaven. Hi ha molta neu!

(La carretera general de Figueres)

Quan m'he despertat queia aiguaneu, però ara ja només és neu. És com una pluja flotant que cau constantment en forma de floquets de neu. Semblen tous, agradables però quan els toques et mullen i es desfan a l'instant (tan de bo fos tant fàcil desfer segons quines coses...)Uns cauen amb calma, sense pressa, amb delicadesa... D'altres ,empesos pel vent que també vol demostrar la seva presència, ho fan de manera més ràpida i contundent. Els observo. Em fa gràcia. És maco veure nevar. És maco i hipnòtic"



La neu és un fenomen meteorològic especial, almenys per a mi. Em fa somriure sense cap motiu aparent, simplement perquè neva, i això m'agrada. Ahir vaig tenir un dia dolent, apagat, em sentia desanimada, però el dia d'avui guarnit amb aquestes robes blanques m'ha distret (potser massa i tot,hauria d'estar enllestint un comentari...)i és que, potser sembla una tonteria, però em fa il·lusió. A tot plegat, se li afegeixen unes ganes de poder/voler-ho compartir amb algú. Aquest matí, per exemple, ja he trucat unes quantes vegades a casa. A Figueres també neva, i jo que m'ho perdré... Però Girona nevada també és maca.


En fi,espero que vosaltres també gaudiu d'aquest espectacle, i si pot ser darrera del vidre d'una finestra, amb una manta suau i un gat sobre la falda que us faci "run run"...




P.D.He intentat fer algunes fotos. La manera en què està caient la neu és flipant, i no para. Des del meu mòbil no s'aprecia gaire bé. Tot i així, penjaré alguna foto encara que no faran justícia a l'espectacle del dia d'avui.

diumenge, 7 de febrer del 2010

I ara què?

Treball acabat, presentat, exposat i aprovat. M'he tret un pes de sobre, la veritat. Em sento, per una banda, satisfeta, i la satisfacció és una agradable sensació. T'aporta tranquil·litat, sentir-te bé amb tu mateix/a i sobretot, t'apropa a aquell estat al qual tots aspirem a arribar anomenat "felicitat". Sí, dic estat perquè la felicitat és això, una varietat d'estats, moments transitoris. Felicitat fugissera, no dura per sempre, però de tan en quan, es deixa acariciar, com per exemple, moments després d'haver assolit un objectiu.


Treball acabat, presentat, exposat i aprovat. M'he tret un pes de sobre, la veritat. Però per altra banda, em sento estranya, melancòlica, buida. No ho sé, amb una sensació difícil d'explicar (a mi això ja em passa tot sovint). Sí, sóc així, rara? Potser massa pessimista? Realista? Ves a saber... Però ara, la pregunta que em fan és "i ara què?" I jo no sé què dir, doncs ara igual que sempre, nar fent, gaudint de la sensació de no tenir res pendent, gaudint dels moments sense haver de pensar que hauria d'estar fent feina. I ara què? Doncs ja veurem, no? Avui ha tocat mirar la pluja, i demà? Demà serà un altre dia.

dimarts, 12 de gener del 2010

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada una noia que quan es despertava els seus malsons no s’acabaven, més aviat al contrari. Cada dia el mateix, des de feia mesos. Era un pes, un pes que pesava cada vegada més. Un pes que en un principi va pensar que duraria tres mesos, però es va equivocar. Cada vegada pesava més, creixia, passaven els mesos però no la motxilla portadora d’aquell pes, cada vegada més feixuc.

Era com una ombra, una ombra pesant que la perseguia. Li feia companyia. Un fantasma que creixia i creixia dins el seu subconscient, cada dia més. L’havia d’afrontar, lluitar contra ell. Els primers mesos ho va fer. Semblava que el venceria ràpidament però es va relaxar, que és el que no s’ha de fer mai al mig d’una batalla no finalitzada. Es va relaxar i el pes, l’ombra, el fantasma o como li vulgueu dir es va créixer. Es va esmunyir dins la seva vida, el seu cos, la seva ment i ella, malgrat tot, s’hi va acostumar. El va ignorar i va decidir afrontar-s’hi més endavant, segur que estaria més ben preparada.

Però el temps que vola, no la va ajudar i quan se n’adonà ja el tornava a tenir ben a prop, el fantasma esperant-la per a acabar allò que havien deixat pendent. Només tenia sis dies per vèncer-lo ...Difícil, ho veia bastant difícil.

Despertava però no s’acabaven els malsons. Cada dia, des de feia sis mesos, el mateix. I es deia: “Demà, demà m’hi posaré…” però aquest demà no arribava mai, i el fantasma creixia, creixia i no desapareixia… s’acostava i ella bloquejada, sense paraules, sense ganes, sense veure res ben clar.




Hi havia una vegada un fantasma disfressat de treball de fi de carrera i una noia amb el cap que li sortia fum per no saber com guanyar-lo...

divendres, 1 de gener del 2010

Ja feia dies que volia escriure algunes línies, però no acabo d'encaixar gaire bé en tot això que aquestes festes comporten. Pel meu cap passen molts pensaments, bons, dolents, records... i m'és impossible sintetitzar-ho en un post. Per tant, no val la pena ni que ho intenti.


Volia penjar un vídeo que he trobat per la xarxa d'una bona cançó, "Ens en sortim" del grup Manel, però no me n'he ensortit... Us penjo l'enllaç, www.youtube.com/watch?v=Qvj0-oQ7Q90 i qui en tingui ganes, que el visiti. El vídeo no sé qui l'ha muntat, però les imatges són boniques. La lletra de la cançó...boníssima, per tenir-la present sempre que les coses no ens vagin gaire bé...



Bé, i només dir-vos que espero que aquest any us trobeu amb moltes tonteries que us indiquin que us en sortiu...