dissabte, 30 d’abril del 2011

Un mateix camí amb diferents paisatges


De vegades ho veig clar. Quan tinc el cap lliure de mals pensament, quan em sento oberta, viva i  ben encaminada.
Viatjo tranquila, sense saber ben bé a on però no m'importa.
La ruta hi és. Clara, fàcil i il·luminada.



D'altres vegades, però, em sento confosa. El cap se m'omple de tiges, de lianes que pengen de no sé on, de branques gruixiudes, de mil i una fulles, d'ombres . . .  Com en una selva. No hi ha camí. M'hi perdo, també té el seu encant. Viatjo com puc. No és fàcil, ni clar, i la llum . . . poc hi entra.
Una mica màgic, això sí.
Fantasmagòric, això també.


No només canvia el camí, també canvio jo.



 A vegades punxo.
No vull que em punxin.
Em punxo.
Com un cactus
fred, distant però en el fons . . .

. . . no ho és tan. Per sort, poden fer flors!








 Així, en part, també em sento una mica flor!
Agradable, propera, de colors.
(Beneita, tova, somiadora) 
Boniques, sí,  però també fràgils. Vulnerables. 
A tots ens agraden però no sempre les tractem bé. És molt fàcil desfer-les. Amb accions boniques, això sí, pètal a pètal, m'estima no m'estima, o demanant un desig, bufes i . . . la flor es desfà, amb l'aire. 
Vulnerable. Em desfaig.

Canvio la terra pel cel, i acabo viatjant, volant.


                                                        
Fins a on? Depén del camí que trïi. Però és possible aquesta el·lecció? 

 Els camins que puc veure canvien constantment. Són tants els possibles. . . 


Ara que ben mirat, no només canvien els camins, jo també. Ara tinc punxes, ara no i  em pregunto . . .

 Hi ha diferents camins o aquests són simplement la projecció del què jo veig?
Puc, voluntariament, canviar el camí?
 Per què a vegades el camí és clar i a vegades no si en realitat és sempre el mateix?

 I si canvio la manera de mirar, de sentir, de viatjar?
Puc decidir com és el camí?

dimecres, 27 d’abril del 2011

El meu propi déjà vu

Penso penso i em perdo.

Sí, ho sé, no és la primera vegada que ho escric, però la meva vida és això:
un pensar i perdre'm, un perdre'm i pensar, un buscar la sortida d'un laberint fet de fum.

El meu propi "déjà vu", pensar pensar i perdre'm.
Sí, ho sé, massa vida mental . . .

Penso penso i em perdo, i no vull escriure tot el què penso perquè hi ha masses ulls.

Ulls que miren amb els ulls,
només amb els ulls. 

Jo intento desaprendre'n, de mirar amb els ulls, prefereixo mirar amb altres sentits.
Sí, ho sé, pot ser que això em comporti perdre'm encara més però . . .

hi ha maneres de perdre's, que potser val la pena no perdre, no?


Penso, miro amb tot menys amb els ulls i em deixo perdre.
N'hauria de desaprendre?





P.D. Anar buscant imatges m' he topat amb la foto de dalt, personatge mític de la pel·lícula "El laberinto del Fauno". Us n'he penjat la banda sonora també, que per mi és fantàstica. I ja posats...em seguiré perdent, no en els meus pensaments, sinó en la pel·lícula, entre realitats i móns imaginaris que s'entrelliguen d'una manera molt natural, seguiré pel seu laberint, no de fum, sinó de màgia, de secrets, de móns per descobrir i em trobaré en alguna escena amb un xic de gore que m'ajudarà a despertar i em dirà que per avui ja n'hi ha prou de perdre's...
Apali!Que tingueu un bon dia als qui passeu per aquí, i que l'acabeu celebrant que els que s'han perdut han estat uns altres...els del madrid! 

diumenge, 24 d’abril del 2011

Sóc així

(Una mena de diàleg interior que m'ha sortit intentant escriure quelcom sense haver de dir res en concret. No té gaire sentit, ho sé, i no espero que us agradi ni que l'entengueu, el publico simplement perquè el tinc al cap, no sé per què, potser perquè sóc així)

- Ho sento.
  Sóc així.
- Així com?
- Doncs així , d'aquesta manera . . .
- Així? D'aquesta manera?
  Què vols dir?
- Vull dir que sóc així , d'aquesta manera , potser massa . . .
- Massa què?
- Així , d'aquesta manera , massa . . . d'allò !
- D'allò? Així? D'aquesta manera?
  Però què vols dir?
- Que ho sento, que sóc així! Sí , d'aquesta manera , a vegades massa d'allò , a vegades massa d'això . . . així . . . d'aquesta manera tan . . .
- Tan què? Allò , això , així . . . em lies!
- Ho sento, ja t'ho he dit , és que jo sóc així, d'aquesta manera. Ara això, ara allò.
  Intento ser més . . . d'aixonces, no et dic pas que no, però sóc com sóc , així.
- I així m'agrades.
- Segur?
   És que jo . . . no ho sé . . . em veig així , d'aquesta manera, tan . . . d'allonces, i penso que potser tu . . .
- Jo? Jo què?
- Que tu ets més aixàs , i com que jo sóc més així , d'aquesta manera , em fa cosa que tu que ets más aixàs doncs . . . això!
- Això què?
- Doncs això , com que jo sóc així , d'aquesta manera , veig les coses així . i tu , que ets més aixàs a vegades sembla que no les vegis així , i clar, com que jo sóc així , tan . . . d'aquesta manera , sé que tot plegat potser és massa . . . massa . . .
- Massa?
- Ai! Doncs massa d'allonces! Que se t'ha de dir tot!
- Tot? Però si no m'has dit res . . .
- Ho sé , ho sento. Ja t'he avisat.
Si és que jo sóc així , d'aquesta manera . . . és el què hi ha.


(Ja us he avisat, que no tenia sentit. Ni jo sé què vull transmetre amb això, però aquestes paraules són les que em rondaven pel cap durant tot el dia i aquí queden escrites, a veure si així, d'aquesta manera, se'n van del meu cap. Bona nit!)

dimecres, 20 d’abril del 2011

Volant . . .

Volant he flotat per mars de núvols. Sí , sí , no només n'hi ha d'aigua de mars, allí dalt, n'hi ha de floquets d'escuma, blanca. S'uneixen els uns amb els altres formant un oceà de núvols, majestuós. Sembla que protegeixin la terra. Volant em preguntava de què.


Volant he vist que no tot és el que sembla. El cel ens enganya, els núvols principalment. Des de terra semblen molt grans però en comparació amb el món d'allí dalt no ho són tant, i a més, intenten amagar el sol. De vegades ho aconsegueixen, però ara sé que es tracta només d'un efecte òptic, ja que el sol sempre hi és. Potser des de baix no es veu, però si agafes un avió volaràs per sobre dels núvols i el veuràs allà, imponent, il·luminant, enlluernant el cel. Ha valgut la pena descobrir-ho.

Volant he comprovat que cada viatge és diferent. Anant va anar molt bé. Tornant vaig passar un xic de por. El trajecte era el mateix, però no el viatge. Les sensacions foren diferents. L'aviador era diferent. El primer més delicat, el segon més brusc. Quan voles no saps quin viatge et tocarà, ni si l'aviador serà brusc o no, però he aprés que tot i així, vull volar.

Volant he aprés que encara que les condicions climàtiques semblin les perfectes hi poden haver petits moviments, turbulències que s'interposin durant el viatge. Fan por, i quan hi ets penses que no hi voldràs ser-hi mai més. Però formen part del joc, del vol. Si voles, t'has d'arriscar a viure TOTES les sensacions; les molt bones ,  fins i tot plaents ,   diria jo, però també les dolentes ,  que a estones, també n'hi ha , d'angoixes, de no saber, de nervis ,  d'inseguretat . . . Si voles, agafes el pack sencer.

Volant he aprés que no sempre el camí més curt és el més recte. Tornant, l'aviador deia que havia volgut tallar camí, però de recte no en va ser gens el viatge. Al contrari. Va pujar més amunt, i de cop. A la vida, suposo, o més ben dit, ser, que això passa tot sovint.

Volant he aprés que fa més por el què t'imagines que no el que és.





Volant he tardat una hora i poc en arribar a Almeria, una ciutat que no té gaire res. Pels voltants sí. Vaig poder visitar Cabo de Gata. Em va encantar. Poca gent, ambient tranquil, acompanyada del so del mar, aquesta vegada, de mar d'aigua, que va i ve. Acompanyada també, del so del llevant, que em movia els cabells, mentre
 jo, embadalida mirava l'aigua transparent del Cabo de Gata que, atrevida, s'arribava fins a les pedres de la terra.

Volant he pogut arribar al bell mig de l'univers, al bell mig de tot i de res, de muntanyes pelades i de mar, de núvols, d'horitzons poc definits, on tot és res, i res es barreja amb el potser. Volant he vist, he somiat, he aprés, he desaprès, he viscut i he caigut. He despertat i he badat.


Volant he conegut un món nou. Hauré de redefinir el meu mapa, però encara no tinc clar si estic al principi d'un camí, o al final, o al mig, o enlloc, o arreu . . .

dimarts, 12 d’abril del 2011

Volare... oh oh...¿cantare?

Demà faré el meu primer vol real. Bé, això serà si tots els siiiis que ronden pel meu cap (si tot va bé, si arribem a temps, si no m'entra una hipermega crisi . . .) es comporten com s'haurien de comportar.

Espero que sigui el primer de molts viatges. Espero que la por no m'impedeixi veure els núvols des d'una altra perspectiva (perquè imagino que des d'un avió es veuen els núvols de ben a prop). Espero, però, que els núvols no aclaparin tot el cel, que els atravessem i que els rajos del sol m'il·luminin el camí. Espero descobrir un nou món, no allí dalt, si no a dins meu. Un món on la por perd protagonisme i s'obren pas, mica en mica, altres personatges.

I per si de cas...porto trankimacines que, si més no, em faran somiar. 

diumenge, 10 d’abril del 2011

connexions

Sentí una connexió especial a l'instant.
Sense dir-se res. Sense  veure's.
Sentí una connexió especial a l'instant.


Connexions, fils transperents que uneixen, se senten però no es veuen.
Transparents, fràgils, confosos.
Connexions, fils transperents que ens envolten, ens lliguen, ens deslliguen. D'un cos a un altre, d'una consciència a una altra, del jo al tu, del jo extern al jo intern, del jo a la natura, del jo al món, a l'univers, a les estrelles, a la lluna. Del jo conscient, al jo inconscient. Del jo pensant al jo emocional.
Transparents, no es veuen però hi són. Es mouen.
Es mouen i generen moviment, vida. Mouen les estrelles, el sol, la lluna, els núvols, les onades, el vent la pluja ; les flors, els arbres, els animals, les persones, la vida, l'amor, la mort.  Connexions . . .
 Transparents, confoses, irreals, surrealistes. 
De vegades equivocades. De vegades no recíproques. De vegades mermades, de vegades irrecuperables.

Sentí una connexió especial a l'instant. Sense dir-se res. Sense veure's. Sentí com, sense voler, s'unia a una altra consciència. Era transparent, fràgil, confosa. Per això tenia por. No volia connectar, no volia lligar-se, sabia que aquests fils transparents, fràgils, tard o d'hora, s'acaben deslligant, i fan mal. Sentí una connexió a l'instant. Confosa, transparent, i si era irreal? I si s'equivocava? I si no era recíproca? Surrealista, ho sabia, però sentia una connexió. La seguiria?

dimarts, 5 d’abril del 2011

El llança-preguntes sense resposta s'ha despertat

Es pot guanyar sense perdre res?
   Es pot dibuixar un camí sense haver-ne de desdibuixar d'altres?
       Hom es pot il·lusionar sense conéixer, moments més tard, què és la desil·lusió?
            Podem conéixer els riures, els somriures sense haver de presenciar la seva possible transformació en llàgrimes?
                   Es pot créixer sense fer-se gran?
                         Es pot viure sense morir?

     
És així. Entremeliada, la senyoreta vida. Juganera.  Ara et dono, ara t'ho trec. Ara ho vols, ara no ho tens, o sí, però fins que jo vulgui. . .

Evidentment, la perfecció no existeix, o sí?
. . . Potser en els records? Tot depén de com la nostra ment decideixi visitar-los
O millor la reservem pel present? Pels petits moments perfectes, sense abans ni després, només amb l'aquí i l'ara. La trobaríem aquí a la perfecció?
O no, segur, segur que tindria més èxit si la busquès en la imaginació?

Senyoreta vida, perfectament imperfecte, què me'n diu vosté?
La busco? o em quedo amb la im-perfecció? Al cap i a la fi, crec que és més fàcil de conéixer-la, és més humana, més propera.



Senyoreta vida, perfectament imperfecte, ja ho tinc! I si busco el què tu tens? La im-perfecció perfecte? O la perfecte im-perfecció?