dissabte, 31 de desembre del 2011

El típic post de fi d'any que no volia fer



S'acaba un any més i, inevitablement, acabo fent el què no volia. M'agradaria saber ignorar aquestes dates però els meus òrgans se'm rebel·len: el cap no m'escolta, els pensaments, tossuts i forts, fan que les meves mans es llancin al teclat i escriguin sense el meu permís una mena de balanç d'aquest 2011.

Que aquest any he somiat, he compartit bons moments i he sentit de nou. He volat i he caigut. M'he fet mal però no em fa por tornar a volar. De fet, VULL tornar ha volar. He desitjat i he detestat. He guanyat i he perdut. He viscut més que altres anys però no tot el que hagués volgut. M'he quedat a les portes d'aconseguir un GRAN somni però vaig despertar, a la força. Tot i així, sé i sento que no ha estat un mal any, de fet, ha estat millor que els passats, i ja només això, m'hauria de fer feliç. Però no m'omple, i és que encara em queda molt per descobrir...

Crec que no demano gran cosa, i espero i desitjo que aquesta gran cosa que no demano se m'aparegui aquest 2012. També espero que vosaltres aconseguiu aquestes no grans coses que desitgeu, i com que veig que els pensaments i les paraules sense el meu permís ja comencen a entrebancar-se i a formar frases que no m'acaben d'agradar, em planto, els ordeno a les meves idees i a les mans que parin i deixo pas a unes paraules que crec més encertades per aquest moment: les del gran Miquel Martí i Pol.  

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…




A totes i tots els qui passeu de tant en tan per aquí ...


espero que visqueu molts bons moments, que us passin l'energia suficient  per sobreviure als moments no tan bons que puguin vindre, que espero que siguin pocs,
que el 2012 us porti un sac ple d'agradables sensacions
i ja acabo amb el típic però sincer...
Bon any nou!


dimarts, 27 de desembre del 2011

Melancolia, som tots.

Despertes i xoques contra la Terra.
Ets un planeta que s'ha desorientat.
Bell, únic, màgic i...
 juganer.
No sempre els teus  peus segueixen el camí desitjat. 

Despertes, xoques i et desintegres.


 Sembla que s'acabi el món
però segueixes respirant.

Queda la Melancolia.

dissabte, 24 de desembre del 2011

L'eterna espera

Hachiko
T'acompanyo, com sempre,
però el d'avui és  un dia especial.
Ho noto i et porto la pilota.
Estic content, el joc  ha funcionat.
Te l'has endut i segur que me la tornaràs.
Jo espero, impacient, on sempre.
Tarda, nit, matí.
No tornes.
Espero i no desespero.
Hivern, primavera, estiu, tardor.
Res.
Segueixo esperant.
Pels altres ets mort.
Per mi, simplement, trigues massa.
Deu anys són molts anys.
La son em pot i m'adormo aquí mateix.
Tanco els ulls i et veig.
No és el cel.
És on vull ser ara mateix.
Amb tu, jugant, com sempre.
Després de tot, l'espera ha valgut la pena.




(Sí, ho reconec,  sóc una mica pàmfila i m'emociono amb facilitat. La història del Hachiko, el gos que espera dia rere dia la tornada del seu amo mort, em va commoure).

dimecres, 21 de desembre del 2011

La grip dels somriures


Feia dies que no dormia bé. Estava intranquil·la, tensa. Havia perdut la il·lusió, i és que mirar així, cara a cara a la veritat, és dur. Tenia por, més aviat pànic. Començava a tenir els símptomes de patir una greu malaltia: pèrdua de la capacitat de somriure perquè sí.Tenia la mobilitat però no les ganes. Es posava davant del mirall i ho intentava, una vegada i una altra. Res, era inútil. Els múscols facials no la seguien, potser és que sabien que no ho sentia realment...i si no ho sents de veritat com somrius? I si no somrius, com vius?

Volia recuperar-se. Urgentment. Havia de recuperar-se! que el millor per combatre les penes és somriure a la vida es deia, però no sabia com.  Passaven els dies i cada vegada se sentia més dèbil- els metges tenen pastilles per tot però no pels gestos que realment donen energia vital-. Desesperada, ho intentà amb un manual d'instruccions: "arqueja els llavis cap amunt, ensenya tímidament les dents de dalt..." però no, era fals, i si és fals no fa l'efecte desitjat.

Havia perdut tota esperança fins que un dia qualsevol va esdevindre la màgia. Sortí al carrer amagada darrera la bufanda que li tapava la boca i la protegia també de l'aire gèlid que volia endinsar-se dins seu i refredar el seu cor. De sobte, es creuà amb un total desconegut que la mirà i la somriguè, així, perquè sí, i així, perquè sí, nstantàniament, sense pensar-ho ni ser-ne del tot conscient, els múscols de la seva cara es desbloquejaren i dibuixaren el somriure més sincer que mai ningú ha vist. En aquell precís instant ho va entendre, els somriures no s'aprenen, els somriures es contagien. I si propiciem la grip dels somriures?

divendres, 16 de desembre del 2011

De tant en tant passa que...

...beus.
T'estoves.
Escoltes la cançó prohibida.
Recordes el que cal oblidar.
Plores per allò que un dia et va fer somriure i,
sense voler,
acabes cantant la cançó més trista del món.


dissabte, 10 de desembre del 2011

Bombolletes màgiques abans del clàssic


Absent, mirava la copa de cava i observava minuciosament com pujaven les bombolletes.
Com en un altre món, imaginava que era una d'elles, que pujava, que lliscava pels seus llavis i s'hi endinsava ràpidament.
Il·lusionada, descobria un mar de sensacions noves, màgiques i surrealistes  fins que,
fràgil, la bombolleta es desfeia per la força d'alguna onada crispada d'aquest mar de sensacions.
Aprenia que, com la borsa, la marea puja i baixa
i ressignada però serena, feia un glop a la copa i tancava els ulls tot esperant que la marea baixés.
Atenta, els obria novament per redescobrir el que la marea alta havia amagat:
endorfines!!! milers de bombolletes desitjant fer-la sentir de nou.
Contenta, brindava abans d'hora perquè entenia que l'important no era el resultat sinó el saber gaudir de cada moment durant el partit.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Passejar per la platja sense caminar

Potser no he navegat però sí he gaudit d'un agradable passeig per la platja on l'altre dia vaig veure amagar-se el sol. Avui no se m'ha escapat i l'he vist en plena actuació. Eren les 11 del matí i, atrevit, brillava amb força. Jo, encantada, rebia la seva energia. M'ha acompanyat durant tot el trajecte arran de mar, un mar que també s'ha vestit de gala i, ballava plàcidament amb un vaivé constant. Era un moment especial perquè passejava per la platja sense caminar. No, no era màgia, era la Darling que movia les cames per mi. Gràcies a ella he pogut gaudir d'aquesta sensació de nou, perquè amb la cadira no hi passeges per la platja, no trepitges la sorra. Hi pots anar però et quedes clavat. La sensació de passejar per la sorra, d'anar d'una banda a l'altra, tot observant el mar, escoltant la seva música, sentint la seva olor...m'ha encantat, i ha estat possible, gràcies a una classe d'equinoteràpia una mica diferent.

La foto és d'internet, no  sóc pas jo...

Jo no caminava, ho feia la Darling per mi, intentava adaptar-me als seus moviments i m'imaginava que era jo. Passejar per la platja sense caminar, una agradable sensació que espero repetir en més d'una ocasió.   (El proper dia, però, espero arribar a trepitjar l'aigua).

diumenge, 4 de desembre del 2011

Navegant per un diumenge qualsevol de tardor

Avui he sortit a la recerca del sol.
però com sempre, he sortit a deshora.
El veia a la copa dels arbres
i quan m'hi apropava ja no hi era.
Fent un camí d'olor a terra mullada,
m'he trobat amb un munt de gats jugant a fet i amagar.
Seguint endavant
als preciosos cavalls que ja fa dies que no veia.
Darrera les mates,
algun ocell cantar.
El dia queia però no l'olor de la fred
que es feia sentir cada vegada més.
Desfent camí he acabat al mar.
Sentir la seva remor m'emplena de forces
i de fons, a la dreta, el gran espectacle del cel
el sol que s'amagava i darrera seu
els liles i els rogencs que el seguien.
No l'he pogut atrapar, al sol
però sí a alguns elements que forme l'univers
i fan d'aquest món un lloc més acollidor.

Tornant, al cotxe, m'ha arribat la següent cançó:



No m'escalfa com els rajos del sol
però parla per mi sense que jo hagi d'obrir la boca.
Em fa sentir que,
tot i que encara no he sabut/pogut trobar-ho,
tard o d'hora,
descobriré tot allò que el món ofereix.

divendres, 2 de desembre del 2011

Els globus punxen

Volia volar però pensava que el cel no estava fet per a ella. De sobte, aparegué un regal: un globus. Com que semblava segur hi va pujar. No tenia res a perdre i sí molt a guanyar. S'havia inflat com per art de màgia amb unes lletres sense sentit que aviat es convertiren en paraules. Paraules amb significat que transmetien somriures, il·lusions i desitjos. Mirades, carícies i petons. Passejades a cap lloc en concret, bons moments i algun somni. Era un vol agradable i semblava real però abans d'arribar a les estrelles...el globus va punxar! Ràpidament s'escaparen pel forat tots els detalls que feren possible el seu enlairament. La seva caiguda fou inevitable i, tot i que intentà fer com els gats - caure de peu sobre les quatre potes - es va fer mal. Malgrat tot, guardà el globus i les restes que trobà pel terra: lletres, gestos, alguna cançó. Tenia l'esperança de tornar a volar, potser posant-li un pedaç... però amb el temps se n'adonà que no només s'havia punxat el globus. El somni també, i al somni, com l'arregles? No li pots posar un pedaç com a una peça de roba. A més, el pes del globus començava a fer-se feixuc, i és que era inútil intentar inflar-lo de nou si ell no hi era. Amb falses paraules, imaginació i esperança no en feia prou. Va ser conscient, doncs, que, encara que no volgués, era moment de llançar el globus, guardar algun record i seguir endavant. Potser fent camí tornaria a volar.