diumenge, 29 de gener del 2012

Obro els ulls i...


lletres, paraules, pensaments ballen dins meu.
No sé lligar-los.
Ni compartir-los.
Em deixo perdre en la música...
Tanco els ulls i la sento,
sense moure'm
la segueixo i ballo.
Sola.
Però amb els ulls (els de veritat) ben oberts.

diumenge, 22 de gener del 2012

Desaprenent a...mentir-me

Ho reconec, em menteixo:

Veig el que sento.
Sento el que no vull veure.
Em poso la vena,
als ulls i al cor,
per sentir el que vull veure.
Veig el que no sento.



i és que...
certes cegueses mantenen la il·lusió.

diumenge, 15 de gener del 2012

Espelma màgica

M'he estirat. A deshora. Eren les 18 h. Potser no tocava, però tenia fred i necessitava amagar-me sota el nòrdic. Per donar una mica de llum a la foscor que m'envoltava he encès l'espelma màgica.
No sé com, canvia de colors.
Ara blau, ara verd, ara taronja...
tot un petit espectacle de màgia
i el més important...acompanya!

però...

avui he enganxat un reportatge al 33 que deia que:
els occidentals busquen veure,
els orientals busquen ser.

Així és que, rumiant sota el nòrdic m'he dit...

l'espelma màgica és molt maca de veure
però a mi m'agradaria més ... ser-la,
                                               sentir-la,
                                               viure-la.
                                               Il.luminar/-me
                                               Donar/-me calor
                                               Canviar de colors com per art de màgia
                                               Acompanyar/-me
                                              Compartir petits espectacles de màgia i...

                                                                                                 no tenir fred!
                                                                                                 no haver d'amagar-me!
                                                                            no haver d'encendre altres espelmes!

perquè la meva pròpia,
la que sóc jo,
ja m'escalfa.

dilluns, 9 de gener del 2012

Monòleg d'avui que ja és ahir

8 de gener. Avui havia de ser un dia especial. Ho havia de ser perquè sí, perquè faig anys, però jo no ho sentia així. Ho havia de ser, d'especial, però no ho ha estat, almenys perquè sí. Hi penses abans però quan arriba... és un dia com qualsevol altre. Sí, fas anys, i què? El dia arriba i passa com si res a no sé que les persones que t'envolten t'ajudin a sentir que sí que és un dia especial, perquè finalment, ho he de confessar, em sembla que ho ha estat d'especial, i és que el que fa que un dia sigui especial no és el dia en sí, no és un número i un mes concret, són les persones amb qui comparteixes camí. Això sí que és especial. Avui, les que han volgut ser-hi hi han estat, d'una manera o altra, amb paraules o petits gestos, amb invitacions a concerts on cantautors poc coneguts com en Marwan et dediquen cançó, disc i somriure i et fan sentir especial, i et fan sentir que potser sí, potser avui és un dia un xic diferent, però repeteixo, no pel dia, si no per les mostres d'afecte que puguis rebre dels altres i sí, ho reconec, potser he trobat a faltar alguna persona en concret que hagués fet d'aquest dia un dia encara més especial però això, això ja no depèn de mi. Els que han volgut aparèixer així ho han fet i així ha estat bé.  I sí, avui faig anys, però em pregunto: val la pena comptar els anys o el que realment val la pena és tenir en compte com et sents?

Aquesta és una de les cançons que he pogut escoltar aquesta tarda. Em fa sentir bé. Espero que us agradi.


divendres, 6 de gener del 2012

Les primeres petjades del 2012...

Feia sis hores que havien tocat les campanades. Tornava cap a casa. Volava. Potser és que pensava que quan més ràpid anés, més lluny quedarien els fantasmes del 2011 (o que l'aigua de valència havia fet més efecte del que ella creia). Sí, en certa manera, aquella tornada era com una fugida. Apretava el gas. Somreia. Semblava que per fi aconseguia deixar enrere els del 2011, i els del 2010, i els del 2009, i ... tots els fantasmes de la resta d'anys que encara ara l'acompanyaven. Volia oblidar tot allò que pesava, que l'atrapava i no la deixava evolucionar al mateix ritme que ho fa el temps.

Feia sis hores que havien tocat les campanades i, emocionada, corria pels carrers amb la seva particular "moto". Estava contenta. El 2012 havia de ser un bon any. Així ho havia decidit. Deia adéu al 2011 amb tot allò que comportava i decidia no mirar enrere. Tirar endavant, ràpid, cada vegada més, sentir els primers aires de l'any a la cara, agafar la corba sense por i...caure! No s'havia trencat, només un fort cop a l'espatlla. Feia mal però reia perquè entenia que les forces de l'univers tenen una manera molt especial d'acomplir els desitjos que hom demana. "Perdre la por" apuntava hores abans en aquell paperet. No especificava en quin sentit. Les forces de l'univers van decidir començar per "Perdre la por a caure".

Feia sis hores que havien tocat les campanades. Pensava que fugir era la solució, però avançar amb velocitat als fantasmes del passat no li havia servit de res. Que les forces de l'univers decidissin concedir el primer desig de l'any en aquell precís instant no podia ser una casualitat.  Potser era per demostrar-li que fugir, anar ràpid no és la manera de vèncer els fantasmes ja que, malgrat la seva bona arrencada, l'havien atrapat. Es trobava asseguda a terra, en un nou any però envoltada de les ombres que sempre la seguien. Segurament les hauria d'espantar d'alguna altra manera...tenia temps, de fet, se li apareixia davant seu un nou sol, un nou dia per a descobrir-ho.