diumenge, 27 de febrer del 2011

Té sentit?


Serenament perduda
Perdudament confosa
Confosament il·lusionada
Il·lusionadament serena













No sé si aquestes paraules s'entenen, ni tan sols sé si estan ben escrites, però jo sí m'entenc. Bé, a mi no, a aquestes paraules vull dir, que entendre's a un mateix, o saber qui ets, què sents o què vols a cada instant...això...això és més difícil.


La pintura és de Magritte, però no he sabut trobar la descripció del quadre, així que no en sé el títol, però perfectament es podria dir "No sóc com em veuen" o "Era un ocell i ella no ho sabia" o "No sé què sóc, no sé què vull" o simplement... "La dona amb l'ombra d'ocell". Pensar títols...una manera com una altra de passar l'estona...

diumenge, 13 de febrer del 2011

Mr. Nobody

Aquesta setmana...pensaments poc acollidors dins al meu cap, i un treball-revisió a mitges, uns quants dubtes, angoixes (per variar) i un partit amb un resultat poc habitual.

Decideixo acabar el dissabte, però, abstraient-me davant la pantalla, oblidant-me per una estona de mi i les meves coses amb...

.........................................imatges hipnotitzadores

......frases per emmarcar

...............................moments surrealistes

...................idees interessants

........................preguntes sense resposta

..........el temps, que va, que torna, que se superposa

........realitats irreals envoltades de bona música

..........................................colors, inocència, amor

.........................trens que se'n van, camins per triar

................la vida feta art

..........i en definitiva, amb una pel·lícula delicadament caòtica



Ja l'havia vist, però avui l'he revisionat i m'ha tornat a emocionar com la primera vegada. Si no l'heu vist, molt recomanable, i si l'heu vist, també. Crec que per moltes vegades que la vegi...mai em dirà el mateix.

dimecres, 9 de febrer del 2011

La migdiada, una costum sana o tòxica?

Abans, no solia fer migdiada. La vaig començar a fer, no només per descansar, sinó també per fer exercici. Era una manera de practicar les transferències de la cadira al llit i del llit a la cadira.

Ara ja és més que això. És el meu moment.

Quan acabo de dinar pujo cap a l'habitació. Em descalço. Faig els pertinents moviments (no sempre encertats) per a posar-me al llit. Em tapo amb la manta.
Últimament, a més, hi he afegit la bufanda. Me la poso sobre els ulls, així no he de baixar la persiana, em relaxa i m'ajuda a aïllar-me encara més. Jo no em veig des de fora però crec que quedo ben amagada (acostumo a dormir tapada de cap a peus).

Avui, però, me n'he adonat que la meva migdiada ja no és una simple successió de moviments per a fer exercici, ni tampoc la utilitzo només per a descansar, és més que això. És el meu refugi, el meu kit-kat. Quan els pensament em poden, quan no sé què fer, quan sí sé què he de fer però no ho vull fer, quan no vull sentir, quan no vull veure, quan no vull ser vista...m'amago sota la manta, sota la bufanda, i em deixo endur per la força de la migdiada. M'absorbeix...massa i tot.

El meu moment s'està intoxicant, n'estic abusant. El primer que penso quan em desperto pel matí és si aquell dia podré fer migdiada o no, i sovint me les empesco per poder-ne fer. A més, la migdiada no acostuma a ser bona consellera, m'absorbeix tant que perdo les forces. Quan estic allí, sota la manta, amgada, passo de tot, tot perd importància, i acabo deixant de fer per fer res.

Avui n'ha estat un exemple, i no me'n sento orgullosa.
De fet, ni d'avui ni de la setmana que estic portant però................................................................ ...............................................................................................................................................................................................................................................................................en té la culpa la migdiada!!!

dilluns, 7 de febrer del 2011

Confiança, on t'amagues?

Pensava que potser era jo, que m'equivocava a l'hora d'escollir les coses. Pensava que la clau estava en saber escollir correctament, per això hi dedicava (hi perdia) molt de temps. Ara veig que no.

Per molt que tardi en decidir-me, en escollir, sempre em sembla que m'he equivocat. He arribat a la conclusió, doncs, que no és tan important el què escollis si no la manera que escollis per a realitzar-ho. Amb decisió i confiança.
Si ho tens clar, si confies, si et veus capaç...probablement t'ensurtis, decideixis el què decideixis.

Jo... a vegades ho tinc clar, a vegades no...
alguna vegada confio, moltes altres em costa...
a vegades em sento capaç, a vegades no tan...
I així vaig fent, jugant a fet i amagar amb la meva pròpia confiança, amb les meves sensacions, dia sí, i dia també.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Sé que hagués pogut però vaig tirar la tovallola abans, fins i tot, de començar.
Ara sí que ja no.

M'acostuma a passar: m'escagarrino abans d'hora i decideixo passar, i quan poso en pràctica la decisió de deixar-ho passar passa que la certesa visita als meu pensaments i em diu que sí que hagués pogut. Acostuma a fer tard...

Fa uns dies vaig veure una pel·li que em va deixar una frase gravada al cap:
"A la vida, l'important no és ser fort, si no sentir-te fort."Crec que és ben certa, però jo no me l'aplico gaire que diguem...

P.D. No sabia com titular aquest post, així que si algú en té ganes...accepto suggerències.