dilluns, 31 de desembre del 2012

Canvio les regles del joc!

Aportació als Relats conjunts
amb els Jugador de cartes de Césanne

Si la vida és una partida de cartes no jugo, i menys seguint les regles del joc. No em dona la gana!  Si l'atzar m'ofereix unes cartes que no valen una merda, què se suposa que he de fer? Esperar a una repartició més favorable a la propera vida? I si no n'hi ha de propera vida? Com que aquesta qüestió no la tinc resolta encara, m'inclino per empoderar-me de la meva vida, prendre consciència de qui sóc i decidir jo i no una refotuda mà de cartes. M'agrada jugar al poker però no que la vida en sigui una partida, i si així és, ja me n'he cansat. Aquest 2013 penso fer trampes:

desaprendré a jugar com fins ara, canviaré la manera d'utilitzar les cartes i si fa falta, les pintaré dels colors que més m'agradin, sabré detectar les més bones i les utilizaré quan cregui conveient, i les dolentes...les dolentes les cremaré. No em vull de cartes dolentes! Ja hi he conviscut massa temps. Aquest any demano unes cartes fetes a mida: autoestima, ganes, voluntat, plaer, il·lusió, papallones, noves (bones) experiències... Dominaré el joc, el meu joc i quan no m'agradi, el canviaré perquè sobretot...DESITJO GAUDIR! Sí, en majúscules, que la vida la vull viure i no sobreviure!

Així és que a aquest parell els diria que jugo però amb les meves pròpies cartes, les que he dissenyat jo, i abans, com no, faria un bon tragu. Algú s'apunta? Quants més serem, més riurem!


I amb lletra més petita: això és el que voldria, però el com aconseguir-ho, no ho sé...

 


 I ja aprofito per desitjar-vos un molt bon 2013 per tots els qui de tant en tant, decidiu desaprendre una mica amb mi. Moltes Gràcies per donar vida al Desaprenent!

dissabte, 29 de desembre del 2012

Il·lusió. Un pas. Decepció



Tan sols unes paraules per fer néixer la Il.lusió.
 
Unes quantes gotes de Desig per créixer, però no el suficient per madurar, perquè tot i que el Seny i la Raó l'avisaren -que no jugués amb la Imaginació ni l'Esperança, que es podria fer mal-, va fer cas omís al seu consell i es va enlairar, així,  com si res, fins que el Silenci li tallà les ales i s'estavellà contra la Realitat.
 
La Il·lusió es va trencar i de les seves restes va aparèixer la Decepció.


Il·lustració Vincent Caccioti
 

Tan sols unes paraules, o un somriure, o una mirada...
per fer renéixer la Il·lusió.
 

diumenge, 23 de desembre del 2012

Irracionalitats que sento

No sé el què però m’ha tornat a passar. Merda! Sensacions irracionals que distorsionen la meva realitat, el meu cos, el meu jo. No sé com fer-me entendre ara que potser millor així, perquè si no ho explico és com si no hagués passat, no? Ai mare! No sé què fer, les vesteixo de paraules o les deixo nues i les mato de fred? Potser així no tornin…però segueixen ballant,  les punyeteres. No tenen forma ni vestit, ni tan sols sé si són, potser només semblen, però sense ser del tot, aquí em tenen, vulnerable, intentant racionalitzar el què ja no és, marejant el meu cel, girant més del compte el món, i el meu cos...el meu cos a les seves mans! Com si no hi cabés en aquesta cadira, ni dins meu, com si em doblés, com si m'hagués de caure, com si n'hagués de sortir, com si una força que no veig m'empenyés, com si… Res! Ja s’han refredat. Jo no. La sang segueix calenta i circulant, i em bull quan sento el que no vull, mentre el que vull m’ho he d’imaginar.
Imatge d'Alfredo Linch
extreta d'aquí

Se senten les sensacions imaginàries?
Desaprenent-aprenent...

dimarts, 18 de desembre del 2012

Bona nit

- Què escrius, poesia o relats?
- No ho sé, paraules simplement. Lletres que teclejo sense pensar, com ara.
Impotència, llàgrimes, jo, cos, pes, per, in-sensibilitat...
Paraules que buido, que em buiden o vull que em buidin.
Paraules que escupo per desinflar-me i així, deixar espais per omplir de nou.
 
D'irrealitats somiades, espero...
o millor encara,
de realitats de somni.

 

dilluns, 17 de desembre del 2012

De senyora euga a unicorn màgic



La Darling ens ha deixat...

Sí, ha decidit que ja n'hi havia prou d'amagar-se en un cos d'euga, una senyora euga, això sí, preciosa i única, però tenia ganes de volar així és que sorprenentment, aquest dimecres passat li va sortir una banya al cap, va desplegar unes enormes ales, tan brillants com la crina de quan era euga,   i se'ns va mostrar tal i com és en realitat: un unicorn màgic i majestuós.

Bé, he de confessar que en el fons no em sorprèn tant, sempre ho havia pensat que la Darling era un ésser especial, que repartia màgia cada vegada que la miraves i l'acariciaves.També quan s'acostava perquè volia que li donessis menjar o quan et tocava amb aquell seu nas tan divertit, i quan la muntava i amb tota la paciència del món aguantava tots els meus   "ais, uis, ais!""no puc!" "que caic!". Què innocent!!! Mai m'hagués deixat caure, i si perdia l'equilibri, allí tenia el seu gran coll amb el seu preciós pèl marró per abraçar-m'hi. Repartia màgia a cada pas, a cada moviment, a cada so que senties com a propi.Vibrava i et feia vibrar,

i segueix vibrant! Mentre mou les ales pels cels  de l'Alt Empordà, entre colors i núvols fascinants, sobre els Aiguamolls i l'Unicorn Blanc. Vola, ens observa i ens envia polsim màgic d'unicorn, en forma de paraules, de pensaments, d'acció, de records, i se'ns fa present...
 
 
perquè la Darling segueix aquí. No ens ha deixat, ni ho farà mai. 

dissabte, 8 de desembre del 2012

Dolça condemna?

Il·lustració de Toni Demuro
 
Es delecta amb aquells dits que toquen la lluna,
 
mentre els seus cabells arrelen i la fan presonera del desig.

divendres, 7 de desembre del 2012

Un poc de tardor abans no s'acabi...

 
Fulles seques que acompanyen
als somnis vells que cauen
i junts, amb el vent
que ens envolta, que ens desperta
inicien una dansa .
Obro els ulls, explosió de colors
groc, roig, marró
Alfombres de tardor
Les busco, les trepitjo
Crash-crash
El seu so, una sinfonia


i veig els arbres que les deixen volar                          ... però tornaran a florir
i el meu cap que els deixa morir                                  ...però tornaran a renèixer.


 

dilluns, 26 de novembre del 2012

Associació de pensaments espontània

- Vols un bombó? Agafa'n un, va!
- Aquest de color verd em crida, de què és?
- De xocolata suposo, són tots de xocolata. Espera, no n'agafis cap d'aquests, té, et donaré un tros de toblerone que és més bo...
- Sí que ho és, sí, amb aquell cruixent que té... Ara, l'altre dia en vaig veure anunciar uns per la televisió, quina pinta!!! Semblen boníssims! Cremosos, amb cruixent de no sé què...mmm!
- No serien els ferrero, no?
- No, no, no. Eren uns altres, de la marca, a veure...mmm...no ho sé, ara no em ve, tot i que el ferrero estan boníssims també, ara que per bons aquells d'Itàlia, els Baci...

I ja hi som, record "al cantu!"

- Ai, els Baci, són els que em regalava aquell, en S, que n'eren de bons! Més que els ferrero, eh...i mira, ara fa un any que deia que me n'havia portat i encara els espero...
- Ja deuen ser caducats, hehehe!
- Sí, sí, segur, o menjats, o regalats a algú altre...- i la Rachel posa un somriure nostàlgic mentre diu- si és que en el seu moment, va ser tan bonic, i divertit, el primer dia que me'ls va portar no me'ls va donar directament a mi perquè ... - i aquí, la Rachel xerra i xerra, i quan sembla que ja acaba afegeix- i saps? Baci vol dir petons en italià. Deliciosos!
- Els bombons o els petons?
-  ... ... ...
- Ai mare! Ho arribo a saber i no dic res de bombons...
- No dona, no! Si he sigut jo, i els meus pensaments, que se m'han escapat, s'han envelat i m'han portat aquí, al record...



...i els records no venen amb data de caducitat.
 

dimecres, 21 de novembre del 2012

Els batecs del tren

La meva participació al 261è joc literari de Josep M. Tibau
 
 

Trossets de vida que bateguen
són el motor del tren
que, tot i que les veu de tots colors,
no para i es deixa endur pel seu 
pa-pam, pa-pam, pa-pam...
 
 


dilluns, 19 de novembre del 2012

La papallona que matava al malson



Dormia angoixada, i és que em trobava en un món gris. La gent patia. Semblaven temps de guerra.

Fugíem per un passadís de vidre, no sé a on, no sé de què, i a fora, aquell home de cabells llargs i  barba blanca deia adéu a la vida. Es tocava el pit i queia contra el vidre. El so del cop ens avisava i la seva dona, una àvia entranyable, sortia corrent a acompanyar-lo. No volia que morís sol, així és que l’agafà de la mà i junts s’estiraren al terra, a punt per compartir l’últim son. L’un al costat de l’altre, tancaren els ulls a la plegada i tot d’una, quan deixaren de ser, els seus cossos s’uniren per convertir-se en una papallona de colors. 

Alguna veu m’ha dit que era la  papallona de l’amor. Volava i donava color a l’espai gris que moments abans estava somiant. Què voleu que us digui, m’he despertat ben emocionada, aquella papallona era preciosa...

De la Joana Ramos,
una amiga que és tota una artistassa

dissabte, 17 de novembre del 2012

La rebel·lió de les lletres


La meva aportació a la proposta de Relats conjunts...


Aldovega, disseny d'interiorisme
 
Immers a la banyera, absort en aquella història  
ignorava que estava envoltat
d’un exèrcit de lletres ferides disposades a atacar.
Geloses i cansades, no volien ser només un decorat.
N’estaven tipes i desitjaven més:
crear vida, crear móns. Viure la vida, ser el món.
Decidiren desaparèixer del llibre i així matar al protagonista. 
Sense lletres l'home ja no era, la banyera quedava buida
i elles gaudien, per fi,
d'un dels petits grans plaers que tantes vegades havien descrit.

dissabte, 3 de novembre del 2012

Neguit

 

neguit : m. [LC] Inquietud, molèstia, que dóna una forta excitació, una gran impaciència.

 
S'estirava amb ganes de deixar de ser, volar sense desplegar les ales i arribar al món màgic d'Onriria. Però aquesta migdiada tenia un infiltrat no desitjat: el neguit. Tancava els ulls i se li presentava amb forma de fortes palpitacions. El cor, que finalment no havia canviat per cap carbassa, no s'hi avenia gens amb el neguit i colpejava amb força el pit de la nostra protagonista. Intentava fugir. Ella s'inquietava mentre el neguit somreia i es creixia. S'ho passava bé. La respiració intentava actuar suaument, i així, com aquell qui no vol la cosa, matar de relaxació al neguit: "Inspira... expira... inspira... expi.." però ai! El cor que palpitava cada vegada més i semblava que li havia de sortir per la boca, espantava a la respiració que s'ofegava, i el neguit persistia...

...ella pensava, i potser, era precisament aquest acte el que facilitava l'aparició del neguit. I si canviés el cap per una carbassa? De ben segur que cor i respiració fluirien tranquil·lament. Mentre imaginava carbasses buides de pensaments va creuar sense adonar-se'n la línia que separa els dos mons. Al fons, la realitat desdibuixada i en primer pla el somni, que matava al neguit amb un petó ben dolç, un d'aquells que s'allarguen i acaben essent més que un petó. El neguit es desfeia ipso facto i ella gaudia, per fi, d'una càlida abraçada amb el son. Però una no pot dormir per sempre, i tot i que despertava amb un somriure perquè l'havien acaronat tot de sensacions agradables, ja tornava a creuar sense voler la línia dels dos móns. La realitat es manifestava i dibuixava  un nou infiltrat no desitjat: el fred.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Canvio cor per carbassa

Il.lustració de David Ho



Quan aquesta sigui foradada

sempre em quedarà el petit-gran plaer

d'assaborir una deliciosa crema

tot i que dins meu

només hi resti un petit-gran buit.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Olorant el fred...

D'internet
Respirar el primer fred
Deixar que la seva olor em faci l'amor
m'ompli d'oxígen i de ganes
m'ompli d'energia que em renova
Deixar que la seva olor em faci l'amor
i sentir les seves bones qualitats
esnifar-lo fins arribar a sentir-me aire.
Aire i viva
Viva i respirant
Respirant el primer fred.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Proposta per el 256è Joc Literari de Jesús M. Tibau


Il·lustració Elisa Bernat

Estava contenta. Aquell caramel que tan li atreia, el que veia dia rere dia sobre el taulell de la botiga, del que n'imaginava l'olor, el gust i la textura... Serà com un floquet de núvol? Segur que sí! Aquell caramel que havia sigut un somni ara deixava de ser-ho. L'havia provat, per fi! i li havia agradat però...el moment va ser un moment i ara en volia més. Burra! Seria difícil trobar-ne un d'igual i tot i així, s’il·lusionava de nou imaginant que en tenia un altre. Sabia que  no s’havia d’il·lusionar però aquestes coses no es poden controlar. Les emocions van a la seva...
Després del primer moment d’eufòria, de provar el cel, tocà de peus a terra i malgrat que era tan sols una nena experimentà també el que era caure de cop. Petita, blanca i delicada. Un poc innocent, sí, però sorruda, no es volia moure de la seva cadira.  Mecagundena! Diguin el que diguin, tinc tot el dret a no somriure, i a tenir el braços plegats si em dona la gana, i a no pentinar-me, què collons! Decebuda, sentia que la mateixa il·lusió l’havia desil·lusionat i això l’emprenyava, molt, tant que... no penso baixar de la meva cadira mai més, ni tocar de peus a terra. No vull!!! El terra és fred, real i fa mal...
però el rosat de les seves galtes no desapareixia. Eren les ganes de descobrir més sabors, més formes, més colors. Les ganes de jugar més i millor! Així és que, en el fons, estava convençuda que tan bon punt se li passés la rabieta  tornaria a somriure i continuaria desaprenent a viure, que veure el món des d’aquesta cadira, encara que no toquis de peus a terra, no és gaire emocionant...


 

dijous, 11 d’octubre del 2012

Com estàs?

Embussada,
La merda creix i per més que ho intento no surt.
Impotent
per no saber tirar de la cadena
Plena
de sensacions poc agradables
Lavativa
escriure a raig,
buidar pensaments
i deixar que ballin lliures sota la pluja de les paraules.

dijous, 4 d’octubre del 2012

La melodia de l'univers

D'internet


Inquieta, sortia al carrer. No havia pogut gaudir dels seus somnis de migdiada i això l'empipava. Se sentia estafada. Putes companyies telefòniques! Però per un instant, tots els pensaments desaparegueren. Només les carícies d'aquella brisa suau de mitja tarda. L'herba i les fulles dels arbres dansaven al seu ritme i era preciós. Un mar de color verd. I ella allí, absorta, deixava que els seus cabells també ballessin la mateixa melodia. Li cobrien part de la cara però era igual, no era important el que veia sinó el que sentia. La música de l'univers se l'enduia per deixar de ser ella i sentir-se part de tot allò. Fou només un moment, efímer i senzill. Senzillament màgic, i és que ja no se sentia inquieta.


 

dissabte, 29 de setembre del 2012

Relats conjunts amb Els tres músics

Ja fa dies que m'he de posar al dia però no trobo les paraules per llegir-me. La constant inconstància m'acompanya i per donar una mica de vida al Desaprenent, m'apunto amb uns quants dies de retard, a la proposta de relats conjunts .
 

 
Com deia Picasso: "Que la inspiració et trobi treballant" així és que, malgrat la meva verba-sequera em planto davant del pc i intento escriure. El que sigui, el primer que em vingui, el que les musses decideixin regalar-me. Em miro "Els tres músics" i penso Va que tu pots! Una paraula, i després una altra, fins que composis una dolça melodia. Me'ls remiro però res, els pensaments resten immòbils, bloquejats, quadrats com els personatges que tinc al davant. La música no sona, només la de la pluja que pica a la finestra, i un pensament, que de realitats n'hi ha tantes com ulls al món. Per molt que inspeccioni el quadre, els tres músics que jo veig de ben segur que no són els mateixos que va pintar Picasso!

dimecres, 12 de setembre del 2012

La màgia d'un poble amb moviment


Els carrers de la ciutat vestits d'un sol color, les quatre barres i l'estrella.
Joia, alegria, agermanament. Balls, salts i cants.
Tots a una amb un mateix crit: INDEPENDÈNCIA
un mateix desig: un nou estat d'Europa
un mateix sentiment: l'estimació per la nostra terra, la nostra llengua i la nostra cultura.
La màgia d'un poble, gent d'arreu
units amb un fil transparent d'esperança, il.lusió i persistència.
Pas a pas cap al cim de la muntanya que cada dia es veu més a prop.
Evidentment, el cant d'ahir no era una mani, era una festa,
la festa on els catalans dèiem ja n'hi ha prou
amb decisió i un gran somriure.
 
El somriure d'una noia a la mani d'ahir
 
Emocionant veure com la màgia "d'un poble en moviment" es fa present.

dilluns, 3 de setembre del 2012

La màgia dels nens

Uns ulls m'observen detingudament. No em molesten. Són els d'un nen que em mira encuriosit i es pregunta com és que he pogut pujar l'escala si no puc caminar.
 
- Aaaah! He fet màgia, però com que has pujat abans t'ho has perdut.
Em mira, somriu però dubte i decideix tornar-me a preguntar.
- Va, de veritat... Com les has pujat les escales?
- Ja t'ho he dit. He obert les ales màgiques i he volat fins aquí.
Queda fascinat. Penso que oblida el tema i se m'apropa.
Em tracta amb més naturalitat i mensenya fotos d'ell i la seva família.
Comença a familiaritzar-se amb mi i la cadira fins que, de sobte, em toca l'esquena i em diu tot il.lusionat:
- A veure, ensenya'm les ales!
i jo quedo allí, palplantada, sense saber què dir!

La màgia dels nens, la seva innocència.
La innocència, creure en impossibles
Creure en impossibles, il·lusió
Il·lusió, vida.
 
Per un moment, fins i tot jo vaig arribar a creure que tenia ales i que si feia l'esforç podria desplegar-les, després de tot, no volia que el somriure d'aquell nen canviés de forma, però vaig despertar i la realitat em saludava de nou. Evidentment, em vaig sentir amb l'obligació d'explicar la veritat al petit però... fou tan bonic i divertit el conte de fades mentre va durar!



D'internet
Ara que...i si provo amb uns globus???





 

dilluns, 27 d’agost del 2012

Aigua


Intent inútil
Inútil i absurd
Com un cos mort
I pensaments que no ajuden
Aigua...
Dutxa
Sentir la seva música
Deixar de pensar
Deixar de ser
Ser la gota d'aigua
que acaricia un cos
Lliscar suaument fins ves a saber on
Més aigua...
Respirar dins un riu
vitajar i arribar a l'oceà
No escoltar la no-vida
i evaporar-se
així, com si res
Deixa de ser sense morir
i volar per ser un núvol
i no pensar
ni veure com un cos mort
ni sentir-se absurd
ni inútil.
Ho intento...

Fotografia de Zana Holloway


...ser aigua

divendres, 17 d’agost del 2012

Bocabada

D'internet


De tant jugar al crit sord s'ha quedat muda, els pensaments giravolten sense nom i  les paraules semblen més perdudes que mai, però segueix viva.

Viva i mirant els núvols, però no des de baix com solia fer. Avui, amb un petita inclinació cap a l'esquerra en té prou. Amb els ulls oberts de bat a bat s'amorra a la finestreta i s'il.lusiona amb cada floquet de cotó que veu, floquet de cotó o de neu? Sí, és un desert neu el que sobrevolen ara mateix. Tancaria els ulls però prefereix imaginar que s'hi passeja, salta i hi neda tranquil.lament. No es vol perdre ni un sol instant del gran espectacle que hi ha a fora. Intenta olorar-los, tocar-los però el cop de cap al vidre li recorda que serà millor imaginar-s'ho, però davant de la immensitat que està observant és molt més fàcil. Somriu, li agrada volar tot i que a voltes  un seguit de sensacions -no sempre agradables- es passegen pel seu cos i la fan sentir petita, com si no controlés gaire res.Tot i així, segueix mirant, mirant i escrivint. Intentant fotografiar en paraules al què estar sentint i veient. Volant i gaudint...

que sentir-se com un núvol més és tot un plaer i veure aquell mosaic que sembla ser la terra des d'aquí dalt també.
i allunyar-se de la realitat i no tenir por impressionant!

dimarts, 24 de juliol del 2012

El crit sord

Seguint la iniciativa del blog Ara mateix ...



Crido. Crido amb totes les meves forces però ningú em sent. Crido perquè em miro i no em veig, no em reconec. No m'agrada aquest cos. No és el meu cos. No el vull aquest cos!  Que jo no sóc aquest, sóc un altre que simplement hi viu a dins, enclaustrat. En vull sortir, alliberar-me'n, volar! Que aquest tros de carn només em pesa i em limita. Ho intento, obrir-me pas, de la manera que sigui, però no me'n surto i crido...

Ja pots cridar, ja pots punxar, ja pots lluitar que no és res més que fum. Fum que passa desapercebut per tothom menys per tu. Fum que no veus, no palpes però t'impedeix respirar i veure-hi clar. Ves cridant, que et fas mal i res en treus. El teu cos és teu, el teu millor company. Si no l'estimes tu, qui ho farà? Crida, crida ben fort que fins que no et sentis tu mateix t'hi deixaràs la pell i el dolor persistirà.

Un dia després

Avui no tinc fotos, no calen, només els ulls humits perquè llocs especials on hi viu gent meravellosa s'han cremat, perquè part de la natura on m'endinsava quan necessitava oxígen i el Pitu (el meu gos) necessitava còrrer ja no hi és, i a hores d'ara, les flames segueixen dansant. Tristor en veure que el verd d'abans d'ahir avui és negre, i li segueixen més columnes de fum! No tinc fotos, tinc llàgrimes que espero que el dia de demà ajudin a fer crèixer aquesta terra de nou, perquè per sort, la terra es regenera. Com deia una amiga al facebook, ara tocarà mimar-la...

diumenge, 22 de juliol del 2012

Núvol de fum



Una llum estranya s'escola per la finestra.
M'hi apropo  i veig un cel diferent.
mig groc mig gris mig marró.
El blau i els rajos del sol desapareixen .
És la fi del món?
No, és un incendi i el seu núvol de fum
que mica en mica es va menjant la terra i el cel
de la mateix manera que els meus propis núvols
se'm mengen a mi i als meus pensaments.
Les ulleres no sempre funcionen...



A la tarda:

No és la fi del món, però ho sembla
la tramuntana empeny les flames, que segueixen
i fan que al cel es vesteixi d'uns colors terriblement bonics
Els boscos de l'Alt Empordà cremant
i un espectacle al cel impressionant.
Suposo que la vida és així de contradictòria.

Al fons, el castell de San Ferran

Foto de l'Anna M. Arnau, una amiga 

dijous, 19 de juliol del 2012

Camí de tornada

Ahir vaig poder constatar que:

el mateix camí,
de tornada,
no és el mateix camí.
Descobrir vistes noves,
salvar obstacles nous,
rebre diferents sensacions.

Ergo:

La mateixa situació,
mirada del revés,
no és la mateixa situació.
Quan la vida, d'anada, no em satisfaci
pensaments i sensacions de tornada.

Jose Luís Serzo
Amb les ulleres màgique
còctel de colors!
La realitat no és només una.
Camí d'anada
Camí de tornada.


dissabte, 14 de juliol del 2012

A la totalitat de l'absurd

Absent
El pensament jugant
Robant trossets de cel
Enderrocant castells de fum
Matant les il.lusions
El pensament jugant
i jo sentint el vent.
Només el vent.
Absent pensant i matant
sense moure'm
sense voler-ho
sense saber-ho

Desperto.
Les il.lusions mortes
Les restes volant
Les mans plenes de sang.
A la totalitat de l'absurd!




Què he fet?
Cal que neixin flors a cada instant...
i en neixen, les sento,
perquè sempre acaben revifant.
És així d'absurd,
absurdament necessari.


dimarts, 10 de juliol del 2012

Rellegint-recordant-repensant

Les he rellegit.
Avui no se m han clavat
M'han recordat bons moments
i he somrigut.
Un somriure trist.
Existeix?
Per no saber per què
per no sé més valenta!
Però com tu vas dir
no cal buscar raons.
Potser només vas ser això,
un despertar,
una il.lusió,
una lliçó:
que les oportunitats passen
i si no les aprofites
les perds.


Que en venen més...
Segurament!
Però quan?
La paciència s'impacienta.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Paraules

Les paraules són només paraules?
I la unió de més d'una paraula, té un poder especial?
Sento la necessitat d'apuntar-me a la mà una frase de la pel.lícula que estic mirant, per què?
És que les paraules tenen màgia?


Vull pensar que sí, que rebre certes paraules en certs moments pot ser un gran regal,  que certes frases poden aportar l'energia, les ganes, l'empenta que a vegades hom necessita. Vull pensar que tenen la capacitat de prémer la tecla adequada perquè algun mecanisme dins nostre canviï.

...Doncs intentem l'impossible,
perquè el possible no funciona...

Potser és això, potser he de començar a creure en l'impossible, perquè el possible ja m'avorreix i no em porta la màgia que busco. Potser no avui ni demà, però espero que el poder de les paraules faci que aquesta frase se'm faci present a la meva realitat i m'ajudi a aconseguir l'impossible que vull fer possible. Potser és només qüestió de saber detectar les senyals que - a vegades en forma de frases dins d'una pel.lícula de diumenge a la tarda- anem trobant.

Les paraules són només paraules?

dissabte, 30 de juny del 2012

Animalia


Entre gossos, gat i un bitxo verd que acaba d'entrar. Els observo i jugo a imaginar-ne les expressions. Ells dos, que van d'adults, posen cara seriosa de "a mi no m'emprenyis que jo passo d'aquestes collonades". La miren, tranquils, des del banc del menjador, sabedors que la petita boja Glauca no s'hi pot enfilar. Tot i així, i amb les mateixes ganes que té un nen de descobrir món, ella no es dona per vençuda i ho intenta. Li és igual que la deixin de banda, els provoca amb cara de "pillina"...

El Pitu la mira i ni s'immuta. És curiós, però des de la seva arribada sembla que s'hagi envellit de cop. Ella, que gaudeix d'una sobredosi d'energia, se'l mira i el segueix cap a l'habitació, li vol mossegar les orelles però ell no es deixa, i és que la petita juga amb tot, ara amb la fregona, ara amb els meus peus. L'Andreu que, com no, va a la seva, segueix al banc. Com tots els gats, és un ésser superior i té l'habilitat d'aparèixer i desaparèixer per art de màgia. Sense ser-hi del tot, percep magistralment tots i cada un dels moviments que s'esdevenen a la casa. Ara mateix acaba de detectar la nova presència voladora, el bitxo verd, a qui mira fixament mentre fa una paradeta sobre el marc de la foto del meu germà petit. La Glauca segueix amb ganes de gresca i en Pitu em diu sense obrir la boca que s'hi pot pujar al meu llit. Al·lucino. Com que ha estat tan convincent i es tracta d'una qüestió de supervivència, li dic que sí (però que no serveixi de precedent).

Entre gossos, gat i un bitxo de color verd, que ha resultat ser un bernat pudent. L'Andreu segueix a l'aguait, quiet, a l'espera del moment més òptim per atacar-lo, la Glauca ha aconseguit animar en Pitu -suposo que per pesada- i la Rachel pensa que un món sense ells seria d'allò més avorrit.  Un bon espectacle l'Animalia davui...

M'encanten!


P.D. Al final, fins i tot l'Andreu s'ha volgut afegir a la festa , i de quina manera! El bernat pudent? Crec que ha tingut un final lent, tràgic i dolorós. Coses de gats!

dijous, 28 de juny del 2012

Entre selves


No hi veus clar. Plantes estranyes, lianes que et lien, arbres gegantescos. Et trobes perduda però necessites aliment. Segueixes buscant. De sobte sents un rugit. Pares. Intueixes una presència al darrera. Dubtes. Em quedo quieta i potser passo desapercebuda? No. Ja t’ha vist. Notes com es va acostant, a poc a poc, el sents cada vegada més a prop. No aguantes més i arrenques a córrer. El lleó fa un salt i et segueix, i ho saps des del principi, que ja t’ha caçat, que és més ràpid que tu! Tot i així, ho intentes amb totes les teves forces. Corres sense pensar, tires i no saps cap a on, desesperada, les cames ja no et segeueixen i saps que el lleó ja el tens quasi al damunt, i t'imagines les mossegades, el dolor, la sang, la mort, quina manera de morir! Fins que...


...despertes!!! I te n’alegres de viure la teva realitat, que al cap i a la fi, no està tan malament, que no hi ha cap lleó devorant-te. Tranquil.la, respires i somrius. Segueixes pensant i rius. Què estúpida! I tant que n’hi ha de lleons, el que passa que no se'ls reconeix tan fàcilment. Que la selva humana és més cruel. Els lleons semblen gatets, encantadors, inofensius i quan te n'adones, ja se t'han cruspit! I el que és pitjor, segueixes viu.

Potser millor tornar al malson???

dimarts, 26 de juny del 2012

Les hores perdudes

Buscant la cançó perfecte per escoltar abans d'anar a dormir
Rebuscant les paraules adequades per transmetre el què sento en aquest moment
Cercant la màgia que trobo a faltar en vídeos musicals que el Sr.Youtube em regala
Imaginant coses boniques perquè m'acompanyin al llarg de la nit
Pensant el somni ideal per invocar-lo abans de creuar la línia a l'altre món
Esperant res
Desesperant per tot
Anar passant les hores, els dies i la vida
Arribant a un demà que ja és avui
i jo seguixo aquí,
pensant en les hores perdues.



Perdo el temps???

divendres, 22 de juny del 2012

Moments de barri

Baixo a la plaça i mentre faig unes quantes cerveses observo el moviment. Els nens em criden l'atenció:

Tenen un problema: la pilota es penja
Pensen una solució:  tirar una altra pilota
Són feliços quan: les dues pilotes baixen

Potser és això: els problemes que ens trobem tenen fàcil solució. Potser els grans moments de felicitat es basen en petites victòries. Potser no, segur. La vida és més senzilla del que ens volen fer creure i... viure moments de felicitat no és tan impossible. Potser és que hem de fer servir la lògica dels nens, i és que com diu El petit Príncep "Totes les persones grans han començat essent nens. Però n'hi ha poques que se'n recordin. ". Potser és això, ens hem de retrobar amb el nostre propi nen i no buscar res més.

Baixo a la plaça, faig unes cerveses, observo als nens i aprenc. I somric, i penso, i sento que la felicitat són petits detalls, com aconseguir la pilota que havies perdut.

dimarts, 19 de juny del 2012

Penjada

warwick goble

No, no estic de vacances ni he decidit tancar el blog, simplement estic penjada de la parra.Penjada de pensaments repetitius que em distreuen, de somnis que no acaben de ser, de flors que no acaben d’obrir-se. Penjada d’il·lusions i de desitjos que no maduren. D’idees que fan bona olor però que no sé regar perquè germinin físicament. Jugant amb les tiges -fràgils, flexibles- trontollen i em desafien. Practico l’equilibri, el donar voltes sense marejar-me i el saltar tot gaudint de la caiguda, i entre salt i salt busco unes paraules perquè el desaprenent a viure segueixi vivint.


No, no estic de vacances, simplement penjada a la parra
de sensacions, de sentiments, de pensaments
Diferents olors, diferents colors.

dilluns, 4 de juny del 2012

Oniria e Insomnia

A vegades sóc Oniria, a vegades sóc Insomnia
però quasi bé mai trobo el complement.


 Sempre em queden la Lluna i les estrelles
algunes converses penjades de mitjanit
i sobretot la música, les cançons.
Avui se m'enduen les dels Love of Lesbian,
que m'arriben, que m'acompanyen, que m'emocionen
lletres que sento com a pròpies.

Si algú s'atreveix a coincidir amb mi al bar La Bohemia...
si algú creu que podem jugar junts a caminar sobre els cables...
que m'avisi!

diumenge, 3 de juny del 2012

Dolça companyia




Em dones la mà                                 sense tenir-ne
Em fas vibrar                                     i no tinc cordes
Pell de gallina                                    sense carícies físiques
Em fas viatjar                                     només tancant els ulls
M’emociones                                     perquè et sento a dins
Em fas volar                                       tot i que ja no et puc tocar
Recordo                                             cada tecla del teu cos
M'hi passejo                                             i les faig sonar totes
Imagino                                              que hi jugo amunt i avall

Il.lustració: Jerico Santander

Piano                                                  que aquesta nit em fas l’amor
La teva melodia                                             la nostra millor còmplice
Dolça companyia                               quan em dones la mà.





                                              

dijous, 31 de maig del 2012

Descobreix el món des d'un altre ull



Mirades intenses, profundes, que se't mengen
Llum en escenaris on sembla que només hi ha caos
Caos amb colors vius, càlids.
Viatjar per diferents paisatges,
vèrtic, impressió, quietud.
Experimentar diverses sensacions,
dessolació, curiositat, pau.
Fotografies amb moviment que se t'enduen
Fotografies amb màgia que t'hipnotitzen.
Descobrir una mica de món des d'un altre ull,
i quin ull el de l'Steve Mc Curry!




Ahir, una servidora, pensant que avui era l'últim dia per visitar aquesta exposició, va anar a correcuita a veure "La mirada d'Steve Mc Curry". Per sort, i com sol passar, la servidora en qüestió no havia mirat bé la informació, i l'exposició estarà a la Casa de Cultura de Girona fins el 30 de juny. Als qui esteu per Girona us animo que us hi apropreu. De ben segur no us deixarà indiferents. A més, la punyetera crisi no pot ser excusa, perquè l'entrada és totalment gratuïta. Cultura a l'abast de tothom! Jo m'he quedat amb ganes de més, així que segurament m'hi tornaré a endinsar...






Les fotos són una petitíssima mostra del què podeu trobar a l'exposoició.

dimarts, 29 de maig del 2012

Senyora Impotència

Se't presenta sense avisar. Elegant, vestida de negre i amb joies que pesen d'allò més. Et descol.loca. Les forces que pensaves que tenies s'esfumen quan intentes desvestir-la. Ja pot fer temps que no et visita, que quan arriba creu que l'has de tractar com si fos l'única i, sense voler, et rendeixes a la seva evidència. Saps que no hauries però és tota una senyora i la deixes entrar. Com totes les que van de senyores, creu que la seva és la millor opinió i en una mil:lèsima de segons ensorra el castell que havies construït. Era de sorra i no ho sabies, o potser és que la de sorra ets tu?

Tu, que  et sents vulnerable, com una simple "pueblerina" que no pot ignorar la gran senyora que tot s'ho menja. Se t'apareix vestida de gala, entra per la porta gran sense ni picar, s'escola per tots els poros del teu cos i acabes menjant les galetes verinoses que t'ofereix. És tota una senyora i seria de mala educació dir-li que no. A l'instant, però, comences a notar un nus a l'estomac. Fa mal, t'empetiteix mentre ella es fa cada vegada més gran i omple el teu cos/pensament d'una estranya sensació. Quan te n'adones ja és tard, estàs intoxicada i els teus ulls, per molt que vulguis evitar-ho, esdevenen una font d'aigua inesgotable. La senyora Impotència, orgullosa, no para de beure'n i d'emplenar-ne ampolles. La deixes fer fins que se'n cansa, fins que l'efecte de les seves galetes passa.

Penses...no la voldries veure més però en aquesta vida no pots decidir qui et visita. Repenses...potser no tens poder sobre les visites que reps però sí sobre a qui obres la porta. Així doncs, serà qüestió de ser més prudent. Per molt encantadora que se't presenti, la propera vegada intentaràs deixar-la fora, que abans de jugar amb la senyora Impotència prefereixes jugar sola.

diumenge, 27 de maig del 2012

Del bosc al cel, del cel al bosc, i jo al bell mig

Va mirar al cel i els va veure.

Eren uns ocells grans, diferents. Artificials? Es movien pel cel però no volaven. Simplement obrien un globus i es deixaven caure suaument. Des d'aquell camí màgic, acompanyada de la música de la natura, els mirava i pensava que volia ser un d'ells. Travessar els núvols i veure-ho tot des d'una altra perspectiva. De ben segur era una sensació agradable, alliberadora. Aixecava la mirada del full i ja no hi eren. Els ocells artificials havien arribat a terra.

Una brisa suau es despertava i acariciava el seu cabell mentre li xiuxiuejava a cau d'orella que seguís el camí. Mentre continuava gaudint de la passejada pensava que sí, volia disfressar-se d'ocell i saltar, que no es pot viure sempre amb aquesta sensació de vull però tinc por, no puc o no sé, i és que el bosc li transmetia una energia especial. Mirés on mirés, només veia/sentia coses boniques i estava contenta de ser-hi, allà. Només ella i les seves sensacions. Sola, sí, però amb els detalls del bosc que es feien presents a cada instant. Ara uns lliris preciosos, ara una papallona de color blanc. Cinc ocells curiosos que passaren volant davant seu, i a la dreta un grup de cavalls amb els aiguamolls de fons. Un passadís verd d'arbres i els rajos de sol i les ombres jugant a fet i amagar. En efecte, acompanyada pel bosc i pel seu silenci, que no és silenci, és la música de l'univers que transmet forces, ganes i pau.

Va mirar al cel i els va tornar a veure. 
Sortia del bosc amb un somriure. L'havia encantat, i és que els boscos ja ho tenen això, són màgics. Ara pensava que algun dia ella seria un d'ells.

dimecres, 23 de maig del 2012

Regals blocaires

Aquesta setmana he tingut dos regals blocaires. Per una banda el de la Roser, que sempre té temps per llegir-me i dedicar-me alguna de les seves carinyoses paraules, i per l'altra, la Judit, que té ganes d'endolcir-me la vida i jo, amb molt de gust, he acceptat el seu cor de xocolata.
Gràcies a les dues per pensar en el meu blog a l'hora d'escollir certs paratges virtuals que us agradessin.



No sé ben bé com va la cadena, potser hauria d'escollir alguns blogs que segueixo, però simplement em limitaré a dir que per mi, cada persona que entra i em llegeix ja és un regal. I si a sobres decideixen donar caliu al blog amb es seus comentaris, l'alegria és doble. La veritat és que compartir paraules i sentiments a partir d'aquesta eina és màgic, perquè, i ho dic totalment en serio, els vostres comentaris moltes vegades han dibuixat somriures a la meva cara en dies que tot pintava gris. Així és que només volia donar les gràcies a tots als qui, de tant en tant, passeu per aquí i feu d'aquest espai un lloc més acollidor.

El millor regal és poder compartir paraules, sentiments, sensacions...amb persones que no coneixo físicament però que sento properes. Llegir-vos m'enriqueix!

dilluns, 21 de maig del 2012

Com un peix

Nicoletta Ceccoli


Com un peix...
que neda sempre entre les mateixes aigües.
Amb ganes d'escaparse'n,
d'aprendre altres maneres de sobreviure,
de fer l'Amazones.
Se sent atrapat.
No sap sortir de l'acollidora peixera.
Té aigua, algues i menjar,
té vidre, veu però no viu.
Com un peix estancat,
que desitja tenir ales
enlairar-se i canviar de peixera.













dissabte, 19 de maig del 2012

Quotidianitat amanida amb petites gotes de màgia

Un dimecres qualsevol, un sopar espontani.
Compartint vi, torrades i embotit.
Compartint alegries pors i desitjos,
i baylis i riures i cançons.
Un dimecres qualsevol, una vetllada genial.

Un dijous normalet, fent les coses de sempre.
Anglès, birra després de l'examen i campana a rehabilitació.
Migdiada plaent, fisioteràpia profitosa i cap al bar del barri.
Un parell de petons, d'aquells que són sense voler-ho,
o que volen ser-ho però no acaben de trobar-se.
Un dijous normalet, aquell noi especial.

Un divendres mig mig, una trucada inesperada.
San Miguel d'1 €, cafè amb llet i croissant.
Els maleïts malparits, una petita diferència d'opinions
fins que ens perdrem entre els universos infinits.
Potser tots plegats estem dins una bombolla de cervesa...
Un divendres mig mig, una conversa surrealista.

Plouen paraules màgiques que estimulen la rutina,
plouen moments màgics que trenquen la setmana,
plouen converses màgiques que enriqueixen l'ànima i la ment.



A petites dosis la màgia es fa present.

dilluns, 14 de maig del 2012

Plou


Debades plou en algun lloc remot.
Tot és suau, i aquests instants que passo
configurant records que no he viscut
són uns instants d'intimitat extrema
densament plens de tot allò que vull;
moments de vida il.limitada i clara. 
                                  
                                                                                    Miquel Martí i Pol


El so dels trons i la pluja em porten a llocs que no sempre sé descriure. Per sort, tenim la màgia de la poesia, i és que les paraules d'aquests versos que llegia aquesta tarda han connectat directament amb una sensació que sento massa sovint. Com que ara mateix plou, he aprofitat per compartir-los.

dimarts, 8 de maig del 2012

Les no-restes imaginades

Encara em queden restes de la bomba que no va esclatar.



Les busco i no les veig.
No hi són.
Explosió desitjada.
Explosió imaginada.
Les no-restes hi són.
Les sento sense buscar-les.




I és que som el que vivim però també el que deixem de viure.

dimarts, 1 de maig del 2012

És hora d'arrencar


Tinc hora a les 18:00. Arribo a les 18:30 -tenir una cita d'aquestes a ningú li apassiona-. Tot i així, m'he d'esperar. A la sala, quatre revistes. Les fullejo però no me n'agrada cap. No em concentro, estic nerviosa. No, trista. O més aviat, sento que no sé què sento. Potser les tres sensacions a la plegada. En el fons, tinc por. L'última vegada, per més que em punxaven, el dolor no desapareixia i el record d'aquell moment és el que em fa sentir l’angoixa. Sol passar... Però si la cosa no funciona, per profunda que sigui, s'ha de treure.

S'obre la porta. Ja pots passar, em diu tot somrient. Ens preguntem els típics què tal, com vas; fem alguna broma i cap a la camilla. M'estiro, intento relaxar-me i...a punt! Ja hi sóc. Tot d'eines que no conec ja esperen lluents a la tauleta. Cada una tindrà el seu moment dins aquesta funció. Primer de tot, unes quantes injeccions d'anestèsia. Sense, seria massa dolorós. Espera a què facin efecte i som-hi. L'operació comença.  La doctora sembla que saps el què es fa. Primer unes eines com per triturar el que es veu per fora. Sembla poc, de fet, només servia per guardar-hi merda, però per dins…ha arrelat. No es pot treure de cop, s’ha de trencar. Ara un martellet. Primer un tros, després l’altre i nar fent. Ara palanca, ara estira. No fa mal, però sí impressió. Noto les estirades, i és que per molt que s'hi esforça, no acaba de sortir. S’ha de furgar més. I vinga, jo allí, estirada, pensant, com pot ser que una cosa que ni te n’adones que entra costi tant de treure. I més eines, una amb forma d'alicates. Només de veure-la fa mal. Faig un esglai. S'ha de remenar més endins. Necessito més injeccions. M'arriba alguna sensació i no és només la força. És el dolor, o el buit que ja es comença a fer notar. El meu cos s’entesta en mantenir aquestes arrels però ja no em serveixen de res. S’han de treure, em repeteixo. Sembla que quasi està però es perd un tros. Petit, persistent. El tenia i se m'ha escapat, em diu. No el notes? Bé, si no el trobem, tard o d’hora ja sortirà. Què??? No, no, no, ha de desaparèixer ja. No puc aguantar més. Començo a buscar, a ser consccient que em fa més mal que bé i sí, no vull cap espina més dins meu. Mmmm...crec que està aquí dalt. Sí, ho és, l’últim tros, esmicolat. Ja surt. Per fi! Queda una petita ferida, uns quants punts, antibiòtic i ibuprofenos i amb uns dies ni t’enrecordaràs.

És el dentista, sí, però també podria ser el treu espines clavades que no acaben de sortir, que entren tan suaument que ni te n'adones i que punxen quan menys t'ho esperes. Quan te'n canses i les intentes arrencar, el dolor és quasi inaguantable. Sens dubte, un treu espines clavades professional no m'aniria malament... 

diumenge, 22 d’abril del 2012

Fent camí

Muntada sobre el cavall pensava que li agradava ser-hi,
que li agradava el que veia des d'allí,
que li agradava fer aquell camí.
De fet, era preciós, sí.

Els arbres que fa poc li recordaven ballarines nues dansant "El llac dels cignes" ja es vestien amb la roba de primavera i feien d'aquell el més bell dels decorats. A més, tenia el privilegi de passejar-hi sense haver-se d'embrutar amb els bassals que ens recordaven que el dia abans els núvols havien plorat. Pas a pas, al ritme del cavall, gaudia d'aquelles sensacions fins que, evidentment, la senyoreta por apareixia i punyetera, aconseguia interferir en les bones vibracions que podia rebre de la sortida. Hauria de deixar-se anar, confiar, gaudir simplement però...la seva imaginació, no sempre la millor companya de viatge, la traïa.

I si la que portava les regnes del cavall es distreia i feia que el cavall- la Neu- fes un moviment inesperat que agafava per sorpresa a la fisio i no arribava a temps d'agafar el cos inestable de la nostra petita geneta poruga? I si la Neu s'enfadava amb les eugues que havien anat a visitar - per cert, maquíssimes, cada una amb el seu poltre enganxat sota les faldes - i aixecava les potes de davant i la petita geneta poruga no era capaç de reaccionar i queia de mala manera? I si aquell cotxe que passava la posava nerviosa i començava a galopar pels camps i s'enduia, arrossegant, a la geneta que quan més imaginava més tensa es posava? I si..., i si..., i si...masses i sis!

De sobte, tot discutint amb els seus "i sis" interns pensà que el veritable problema era que li costava confiar. Segurament, no confiava en la manera de portar les regnes de la seva mare, tampoc confiava del tot en l'atreviment de la fisio, i encara menys en què la Neu estigués tranquil.la durant el recorregut. Però el més trist fou quan, tornant cap a casa, se n'adonà que ni tan sols confiava en ella mateixa, i si no confiava en ella mateixa, com volia confiar en els altres?

Autoconfiança, aquesta era la clau.
Mica en mica ho aconseguiria, tot fent-o desfent- camí...

diumenge, 15 d’abril del 2012

Lluna, on pares?

La vaig veure per última vegada la nit del divendres 6 d'abril. Vestida de gala, d'un color ataronjat, es presentà immensa en l'espectacle de la nit. Il·luminava la terra com si d'un far es tractés i és que presumida, estava disposada a coquetejar amb totes les mirades que s'atrevissin a mirar-la. Ella fou la protagonista d'aquella nit però des de llavors, ja ningú l'ha tornat a veure més.
És que les estrelles, geloses, han fet un pacte amb els núvols per fer-la desaparèixer?
O és que algú no va poder resistir-se als seus encants i l'ha raptat? 

Lluna, on ets? On t'amagues? No tinguis vergonya! Encara que vagis empetitint segueixes essent encantadora i sabem que la màgia de l'univers et fa créixer de nou.
Va...Surt, deixa't mostrar i  regala'ns el teu ball creixent i decreixent que endolceix les nostres nits més tristes...