dilluns, 31 d’octubre del 2011

Quan la vida se'm clava

Hi ha dies que la vida em fa mal.
Com avui.
Se'm clava.
Com una espina, a mig fer.
Ni entra ni surt.
Suposo que és el buit,
que em forada el pit,
s'eixampla
i no deixa lloc ni a la respiració.


Hi ha dies de tot.
Ho sé.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Coses de somnis...


Aui he viatjat lluny. Amb algunes persones conegudes i d'altres que no. No sé ben bé a on, a un futur incert, fosc.  Amb algun moment eròtic fins i tot, però misteriós, desconegut. M'agrada somiar, però de vegades em fa por. Em faig por. Quan viatjo tan lluny em desperto amb una sensació estranya, com en un estat de shock, intentant digerir i posar sentit al món ilògic que acabo de visitar . A més, avui m'hi acompanyava el següent pensament...

...perdre la memòria i només enrecordar-te d'una única persona al món, i que aquesta persona en qüestió passi de tu. Por. Haver de viure amb uns desconegtus que representa que són la teva família però tu no els reconeixes. Són la teva família però no te n'enrecordes. Pànic...

No sé per què el somni d'avui m'ha transmés aquest pensament. No hi sé trobar el lligam perquè la part que més o menys recordo del somni hi sortia gent coneguda , però quan m'he despertat sentia això. Coses de somnis suposo, del subconscient... món que a la seva manera ens envia senyals però que moltes vegades no sabem desxifrar. Avui n'és el cas.

Per sort, no he perdut la memòria (tot i que no estaria malament tenir la capacitat de borrar alguns records concrets), encara recordo els membres de la meva família i a més d'una persona d'aquest boig món que habitem.

dijous, 27 d’octubre del 2011

La banda sonora d'avui


Plou.
Bona companyia.
I de tan en quan un tro que millora la banda sonora de la migdiada.
Sento les gotes de pluja estavellant-se contra el vidre.
M'agradaria ser una d'elles.
Estavellar-me i no trencar-me.
Deixar-me lliscar fins ves a saber on.
Ni principi ni fi.
Fluir, simplement.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

L'arbre que somiava ser núvol

 Atrapat per la terra, immòbil, solitari. Era un arbre. Creixia, sí, però no com ell havia imaginat. Pensava que amb el temps trobaria la manera de dividir el seu tronc en dos, desplaçar-se i veure món. Li era impossible. No podia lluitar contra sí mateix, era inútil. L'escorça que el cobria era dura, i cada vegada més gran i més forta.  Viure atrapat, és el que li havia tocat. Ser arbre, amb un tronc que de res li servia, per ser-hi, simplement. Tenia sentit?

Volia cames, però se li concedien braços. Uns braços que no arribaven on ell volia, a acariciar el cel. Per conéixer algun ocellet de tan en quan, això sí. Li agradava la seva companyia, però sempre acabaven marxant. Per què? es preguntava, no sóc un mal arbre. De vegades, fins i tot, li sortien unes boniques fulles que l'animaven. El feien sentir millor, més guapo, i l'ajudaven a  respirar. Pensava que les fulles serien ales,i podria volar, per fi. Les fulles, però,  canviaven de color, queien i se les enduia el vent. Elles també, es deia, elles que formaven part de mi també han volat. L'únic que seguia allà, passés el que passés, era el cel. El mirava amb deteniment, li fascinaven la quantitatde colors que podia tenir i sobretot, aquells núvols. Esponjosos, flotants, canviants. De ben segur que viatjaven arreu. Volia ser un d'ells. Flotar, conéixer món, moure's. Canviar de forma, jugar amb el sol, jugar amb la lluna. Seria d'allò més divertit...


L'arbre que detestava ser arbre. L'arbre que somiava ser núvol. L'arbre que envejava la vida del núvol , que no sabia que no era res més que aigua condensada, que algun dia proper deixaria de ser núvol per convertir-se en pluja, en gotes d'aigua que regarien la terra. Un núvol que canviaria de forma per alimentar les seves arrels. L'arbre que no sabia que per dins seu fluïa l'essència d'aquell núvol. Que si vivia, era en part, perquè era núvol. Que tot són cicles, que els núvols canvien de forma i els arbres es mantenen. L'arbre que no sabia que tot té la seva funció i que ser arbre és tot un honor. Que tenir arrels no és pas cosa dolenta, que t'ajuden a no caure quan el vent bufa amb força. L'arbre que potser no viatjaria arreu del món però gràcies a la seva resistència podria viure milers de coses. Veure, donar i rebre. L'arbre que desconeixia que, com els núvols, ell també era una peça imprescindible per la mecànica de la Terra.  Que era núvol, era oxígen, era aliment, era refugi, era vida i no ho sabia.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Tornaré a ...?

Visc amb música. Cada dia m'acompanya una o altra melodia. Com amb tot, depén dels ànims, depén del moment. Avui, la que m'estar rondant és "Tornaràs a tremolar", dels Mishima. Em deixo seduir per la seva lletra, me la vull creure perquè sí, perquè vull tornar a...

sentir,
 creure,
  somiar,
  a viure!
i...
a tremolar!
(si pot ser, de plaer)
  

Avui, però, només he tornat a fer una migdiada sense somnis, sense gràcia, buida. Amb manta, això sí.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

A la parra amb l'Erica Strange

M'agrada mirar sèries, sí. Per alguns pot semblar una pèrdua de temps, i potser ho és, però jo no m'ho prenc així. Normalment les utilitzo per fugir de la meva realitat, entrar a un món nou i oblidar-me de mi, de la meva vida, dels meus pensaments. A més, sempre intento treure'n un xic de suc, ja sigui en forma d'idea interessant, de paraules colpidores, de consells pràctics, d'agradables notes de música o d'imatges que m'impressionin.

Avui, l'Erica Strange, la protagonista de Being Erica (una noia que té la sort de fer teràpia tornant als punts del passat on creu que l'ha cagat) m'ha regalat aquesta frase:

"En un mundo que constantemente cambia bajo nuestros pies, la única cosa que podemos saber con certeza es cómo nos sentimos: el amor que tenemos, el miedo que escondemos, el dolor que alejamos. Si ponemos voz a esos sentimientos, la recompensa será una mente y un corazón en paz."                                                                                                               
Erica Strange

L'he rellegit vàries vegades. La compatreixo, però jo hi afegiria "si ponemos voz a esos sentimientos Y LOS ACEPTAMOS..."

Sento, tinc por i intento evitar segons què, i això em fa ràbia, ho reconec. A vegades em descobreixo lluitant contra mi mateixa per no sentir. Em detesto perquè tinc por. Em castigo. No em comprenc. Una lluita absurda, suposo.
Intento posar-hi veu (encara que sigui baixa) i sí, et transmet pau, però no del tot, perquè la clau està en l'acceptació.
Acceptar-me; amb el que sento, estimo, tinc por i evito. Acceptar-me tota jo, simplement. No és fàcil...però quan m'hi apropo puc veure com l'Acceptació va agafada de la mà amb la Pau. Segurament són bones amigues, em dic...en voldran una més???

divendres, 14 d’octubre del 2011

Volar i caure

Volar
Flotar
Tocar els núvols
Asseura'm-hi a sobre
Observar 
Perspectiva
Els camins
De lluny són clars
Veure-ho
Saltar
i...


patapam!
Caure
Malament
Fer-se mal
Perdre's
No hi ha camí
Cal dibuixar-lo...
No com vull
Com puc
i...

Seguir somiant
Volant
Caient
Volent desaprendre'n
però....
(no en sé)

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Trosset de tarda

Em planta un trosset de la tarta que acaba de fer al davant i em diu "espera't una mica que crema" però embriagada per la seva olor, no me n'he pogut estar. L'he començat a agafar per aquí, per allí, com que encara era calenta se'm desfeia a les mans, ara la mossego per aquí, ara se'm cau el trosset de la punta i...ai! que crema, però em ve de gust i segueixo jugant amb el trosset de tarta a mitja tarda...


No tindria res d'estrany si no fos que jo no ho acostumo a fer això. Els petits plaers els faig durar, i si fa falta, m'espero. Per exemple, si estic llegint un llibre que m'agrada molt ho faig ben a poc a poc , o si miro una sèrie que m'encanta, intento anar capóitol a capítol, de setmana en setmana, i fer-la durar. O si menjo alguna delicatessen de les meves, l'hi faig petites mossegades per tal d'allargar l'estona de plaer. Sempre esperant el moment ideal per tot... però em sembla que de moments ideals no n'hi ha.

Avui no me n'he pogut estar, i he caigut en la temptació abans d'hora... Potser és que ja me n'he cansat de dosificar-me tant. Potser és hora d'aprofitar al màxim tots els petits plaers que pugui tenir. Que si m'acabo una cosa que m'agrada, ja en vindrà una altra que m'agradi més, no?


P.D. Això sí, entre mossegada i mossegada encara he parat a fer-li la foto... Encara em queda tant per desaprendre!

divendres, 7 d’octubre del 2011

Què passa?

Passa que no passa res. Passa que encara que no passi res el temps passa. Passa que ja són les 23.30 del 7 d'octubre i segueix sense passar res. Sense passar res però passa que el temps vola. El temps vola i passa que jo tinc gana, massa. Passa que tinc ganes de més, però passa el temps i tinc res. Passa que tinc ganes però la por també passa pel davant. I se m'enganxa, com no. Passa que ja estic escarmentada. Passa que sé que el que a mi em passa és perdre abans de tenir. Això passa, que la vida passa, jo desitjo, imagino però no passa res més que el que em passa. Res del que somio. Res del que vull. Passa que no passa res digne de ser explicat. I aquí estic, passant l'estona davant del pc intentant ignorar el fet que no passi res. Veient com les agulles del rellotge passen sempre pel mateix lloc però els dies passen, i sense passar res especial cap dia és igual que l'altre...passa que només tenim l'aquí i l'ara però nosaltres passem per la vida sense adonar-nos-en. Passa que passem sense voler pel present, sense pensar que el passat ja ha passat,ja no és,i passem per la vida passant del que realment estar passant.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

És una tonteria, ho sé

Sempre em passa i no m'agrada. N'estic farta! Quan començo alguna activitat nova, encara que sigui alguna cosa que m'interessa especialment, em poso com neguitosa, nerviosa. Manca de confiança amb mi mateixa, suposo. O massa timidesa, també podria ser. El cas és que des de sempre havia volgut apuntar-me a un taller d'escriptura i aquest any, finalment, ho he fet. I em feia ilusió! Ara, però, no hi aniria... Por a ves a saber què disfressada de mandra...

Espero no deixar-me guanyar la partida i arribar-m'hi...

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Desaprenent amb cavalls


Feia només tres setmanes que no hi anava, però a mi em semblava una eternitat. Els havia trobat a faltar, i crec que no era l'única. La meva mare, que m'hi acompanya a cada sessió, també, i és que aquest espai, l'Unicorn blanc...és especial.

La Neu i la Cendra

És curiós, sempre m'han agradat els animals, però els cavalls no especialment. Bé, sí, però de lluny. No hi havia tingut mai gaire contacte. La veritat és que no em deien res d'especial...però sí la idea de poder fer-hi exercici, recuperar equilibri o si més no mantenir-me i està en contacte amb la natura. Per aquests motius m'hi vaig apuntar, a equinoteràpia.

La Neu i una servidora
Però ara sé que l'equinoteràpia és més que això. Als cavalls, els agafes "carinyo", i no sé com t'enganxen. La seva olor, el seu tacte, la seva tranquil·litat, la seva disponibilitat (sobretot si els portes menjars, que de tontos no en tenen un pèl!) i la pau que es respira al seu costat. Pau que a vegades no sé sentir per la por, que com no, no hi podia faltar. Sí, la por, el canguelis, el no puc...les males conselleres que no em deixen tranquil·la ni quan estic damunt la Neu (que és la preciosa euga amb qui comparteixo les sessions). Aprendre a acariciar-los, donar-los menjar, raspallar-los, a apropar-m'hi...cada vegada més.
Veure el món des d'una altra perspectiva, notar el pas del cavall i moure parts del cos que habitualment estan quietes, imaginar que ets tu qui camines,  aprendre a deixar-te portar...sentir els seus moviments i adaptar-t'hi(com per exemple quan aixeca una mica la part del darrera i fa un moviment ben sexy per fer pipí, no sé si sóc jo que l'estimulo especialment però quasi bé sempre que hi sóc a sobre li en venen ganes...). Intentar aguantar-me el més recte possible, canviar la posició del cos, respirar i créixer cap amunt, agafar confiança i desaprendre a tenir por. I amb l'excusa de perdre l'equilibri, una abraçada de tan en quan a la Carla, la fisio que sempre té un somriure dibuixat a la cara (encara que aquí, la menda, arribi un xic tard...).

M'agrada i cada vegada tinc més ganes de descobrir més coses d'ells, dels cavalls i del meu propi cos. Intento obrir-me i anar-hi positivament, pensant que avui sí, avui m'aguantaré millor. De vegades me'n surto més, de vegades menys, i és que encara em queda molt per desaprendre, per desfer i refer...

En primer pla, la Cendra i la mà
de la meva mare.
Al darrera, la Darling
Ahir, després de tres setmanes, ens esperava tota la comitiva, La Neu (blanca, tranquil·la, pacient), la Cendra (una poni amb cara d'entremaliada que quan ensenya les dents i riu de ves a saber què fa molt de riure) , i la Darling (una senyora euga guapíssima que sembla que vagi vestida sempre de gala). També la resta de cavalls, que solen està al camp del costat, i un burret que es diu Teodor i que és company inseparable d'un cavall. La Carla, l'Anna i la family... Un sol d'octubre que brillava amb força i un arbre màgic que regala bolets. La sessió d'ahir va estar molt bé. Em vaig sentir força segura fent els exercicis i vaig intentar gaudir al màxim de l'activitat, del moment i de l'espai. Una bona manera de passar part del matí de diumenge, i acabar de donar una mica de llum a un cap de setmana que no ha  brillat pas gaire.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Redescobrint "La historia interminable"

"La Nada avanza cada día que pasa,
y con su paso va matando a Fantasía"

                                                                                      (La historia interminable)


Jo no vull que això passi a la meva vida, però...com ho faig per evitar-ho?

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Quan tornen els fantasmes

A estones els fantasmes tornen. De cop. Ja pot fer dies que no els veus, però quan venen ho fan amb força i s'enduen tot el que havies intentat crear. La pau se'n va i arriba la soledat immensa que t'abraça fortament. No t'escalfa.  Fa mal i quasi no et deixa respirar. Com si t'afoguessis i plores d'impotència, per no saber reaccionar. No l'afrontes, la sents, i la deixes fer. "De nou els vells fantasmes" penses, i t'espantes perquè veus que potser les altres sensacions que pensaves que havies aprés a sentir tan sols són tirites, tirites imaginàries que has creat per tapar la ferida, per no veure-la realment. I funcionen...funcionen fins que tornen els vells fantasmes que ataquen directament a la ferida que, evidentment, és més profunda del que sembla i no està cicatritzada. Potser no ho estarà mai... Però per sort he desaprés a dramatitzar i sé que tot això són moments. Que els fantasmes van i venen.

Avui moments de merda, sí.
Dissabte de merda, però passarà.
Arribarà demà i demà serà millor.
Segur.



I és que quan t'endinses a viure el misteri de la vida t'endinses a un bosc ple de tot. *T'endinses a un tot, amb moments preciosos però també amb moments horrorosos. Us deixo amb un video de la pel·lícula "El árbol de la vida", que a estones, encara em té encantada.



* Aquesta idea del bosc i del tot l'he tret de la preciosa cançó "Entra dins el bosc" de l'Eduard Canimas. No n'he trobat cap enllaç però la podeu escoltar per l'spotify o comprant el disc...jejeje!