dilluns, 9 d’agost de 2010

Moment d'empanamenta dins del cotxe


Plovia. Ho feia bastant fort, per això hem decidit esperar una mica abans de sortir del cotxe. Mentrestant i mirant cap al vidre del cotxe, jo pensava, per variar, en coses sobre la vida, la manera de viura-la: coses que faig (o que no faig), coses que penso, coses que sento. En fi, com diria el Montilla del Crackovia, cabòries meves.

Me n'he adonat, però, que l'espectacle del vidre era prou interessant com per intentar deixar la ment en blanc, ni que fos un moment, i limitar-me a observar detingudament les petites gotes que baixaven tot acariciant el vidre del cotxe. Unes petites, d'altre més grans, lleugeres o més lentes, fent ziga-zaga o rectes...de diferents formes i maneres, i m'he preguntat: com és que existeix aquella famosa frase feta que diu "Són com dues gotes d'aigua" si jo, tot i que m'hi he esforçat, no n'he vist ni una d'igual?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada