divendres, 16 de setembre de 2011

Paraules a mitjanit


La nit m'acarona. No la lluna, que des d'aquí no la sé veure. Sí alguna estrella, brillant, llunyana, petita. I jo, que m'estic a la plaça, observant, intentant distreure els pensaments, retardant el moment de pujar, arribar a l'habitació, encendre el pc i sentir-me sola. Buida. La nit m'acarona, i la música,  com no, m'acompanya, però a vegades no en tinc prou. Com avui. Avui voldria més, i no m'agrada desitjar. Sé que quan més desitges més infeliç ets. Però, és que es pot contorolar això?

4 comentaris:

  1. Pot costar més o menys, però ens acostumen a tot, fins i tot a estar sols amb nosaltres mateixos.

    Ja no tinc recança a anar al llit sola, amb un llibre i a vegades una espelma per únics acompanyants.

    Et diré que si algú se'm cola al llit per la nit (un dels meus fills, no et pensis pas) m'estorba un pèl. Començo a gaudir d'estar amb mi, ben ampla, ben a gust.

    Petons

    ResponElimina
  2. Gràcies per les teves paraules, Ariadna. Sí, ens acostumem a tot, jo estava acostumada a està sola, a no necessitar, a no desitjar, però me'n vaig desacostumar, i ara, em costa tornar a ser la que era...

    Petons!

    ResponElimina
  3. Potser sóc adicta a desitjar massa i per això sóc tan infeliç de vegades. Però alhora el desig em fa anar endavant i sense no podria viure. Estic condemnada a la infelicitat?

    ResponElimina
  4. M'agradaria pensar que no. Desitjar ens fa sentir...ens fa sentir de tot. Felicitat i infelicitat. Per la meva pròpia experiència, ser que quan no desitges res, no pateixes tant, però tb et sents infeliç perquè és com si no visquessis. Suposo que serà qüestió de trobar un equilibri...

    Benvinguda al blog, i merci per comentar. M'ha agradt molt el teu comentari...

    ResponElimina