diumenge, 22 d’abril de 2012

Fent camí

Muntada sobre el cavall pensava que li agradava ser-hi,
que li agradava el que veia des d'allí,
que li agradava fer aquell camí.
De fet, era preciós, sí.

Els arbres que fa poc li recordaven ballarines nues dansant "El llac dels cignes" ja es vestien amb la roba de primavera i feien d'aquell el més bell dels decorats. A més, tenia el privilegi de passejar-hi sense haver-se d'embrutar amb els bassals que ens recordaven que el dia abans els núvols havien plorat. Pas a pas, al ritme del cavall, gaudia d'aquelles sensacions fins que, evidentment, la senyoreta por apareixia i punyetera, aconseguia interferir en les bones vibracions que podia rebre de la sortida. Hauria de deixar-se anar, confiar, gaudir simplement però...la seva imaginació, no sempre la millor companya de viatge, la traïa.

I si la que portava les regnes del cavall es distreia i feia que el cavall- la Neu- fes un moviment inesperat que agafava per sorpresa a la fisio i no arribava a temps d'agafar el cos inestable de la nostra petita geneta poruga? I si la Neu s'enfadava amb les eugues que havien anat a visitar - per cert, maquíssimes, cada una amb el seu poltre enganxat sota les faldes - i aixecava les potes de davant i la petita geneta poruga no era capaç de reaccionar i queia de mala manera? I si aquell cotxe que passava la posava nerviosa i començava a galopar pels camps i s'enduia, arrossegant, a la geneta que quan més imaginava més tensa es posava? I si..., i si..., i si...masses i sis!

De sobte, tot discutint amb els seus "i sis" interns pensà que el veritable problema era que li costava confiar. Segurament, no confiava en la manera de portar les regnes de la seva mare, tampoc confiava del tot en l'atreviment de la fisio, i encara menys en què la Neu estigués tranquil.la durant el recorregut. Però el més trist fou quan, tornant cap a casa, se n'adonà que ni tan sols confiava en ella mateixa, i si no confiava en ella mateixa, com volia confiar en els altres?

Autoconfiança, aquesta era la clau.
Mica en mica ho aconseguiria, tot fent-o desfent- camí...

12 comentaris:

  1. Està bé ser conscient dels "i si...". I està bé fer el camí i adonar-te'n que cap dels "i si" han passat. I si hagueren passat, només un, hi hauria algú a prop, o hi hauria prou força per tornar a fer camí. Ni que costés una estona.

    Bona primavera, bonica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. sí, al final tenim una força interna, q a vegades funciona sense q nosaltres volguem, i ens ajuda a seguir fent el camí!

      Bona diada de Sant Jordi, Gatot!
      Petonets!

      Elimina
  2. Podriem fer un màster sobre la confiança, no? Quin temazo...perquè si no en tens..com en tens??

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, temazo...però S.N, no entenc les dues ñulrimes preguntes. Pq si no en tens, com em tens???? Ho sento, però no ho pillo...

      Elimina
    2. Ai, perdona, q m'explico fatal, quan vull. Que si no tens confiança...com t'ho fas per tenir-ne?? D'on surt? Creix als arbres o s'ha d plantar?...m'explico?

      Elimina
    3. sí, ara sí! doncs no ho sé, és un procés suposo... no hi ha la fòrmula màgica, però m'agradaria pensar que és possible crear-ne, si no en tens, o fer-la crèixer...

      Elimina
  3. Calen que hi siguin els dies on la confiança es perd, per poder donar la benvinguda als dies on en tenim molts, dies rodons, dies de força i valentia.

    Fent camí, és la cançó que tinc de capçalera al blog. DE tant en tant em cal tornar-la a escoltar i prestar-hi atenció. Em fa recordar allò que haig de fer, per poques ganes de fer-ho que tingui.

    Ptns i bona diada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, sempre va bé tenir cançons, poemes, pel.lícules...eines que ens motivin quan ens fa falta, ja q com bé dius, hi ha dies de tot!

      Petooons!

      Elimina
  4. Curiós, avui tinc dues coincidències amb el teu post...
    A l'esborrany espera el seu torn un poema que es diu, tot fent camí...
    I els i si...De vegades s'han de tenir en compte. Suposo que va confiar amb qui portava les regnes (jo), es va distreure (jo) i va sortir volant(jo) per sobre el cap de l'animal i apa, per terra a pasturar...
    A veure, si no tenim confiança en nosaltres mateixos no faríem mai res i som capaços de fer més coses de les que ens pensem, però de tant en tant un, i si, per prudència
    tampoc està malament...
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que tens raó, q som nosaltres mateixos qui moltes vegades ens posem les barreres. I els i si...algun per prudència potser va bé, però com em va dir l'altre dia una persona, gastem molta energia pensant en coses que mai passaran!
      Petonets!!!

      Elimina
  5. Penso que confiar en nosaltres és el pilar fonamental..., aquells que ens acompanyen en el trajecte de l'aprenentatge ens donen la mà, -porten les regnes- per sentir la fortalesa, que podem!. Això sí, l'autoconfiança no és infalible...i aleshores, cal tornar a fer el camí.
    Mira que m'han enviat sobre les pors, m'ha encantat!
    http://bocinscolors.blogspot.com.es/2012/03/encendre-la-nit.html
    Petons, bonica i endavant!, les teves paraules desprenen força.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel conte! M'ha agradat molt! és ben bé que tot és qüestió de saber-ho mirar amb els ulls adequats! Jo vull apagar la por, la frustració, els records que pesen... i encendre les ganes, els somriures, el plaer, la vida!
      Petons!!! la força, de moment, va en automàtic, s'apga i s'encen al seu ritme...

      Elimina