diumenge, 3 de juny de 2012

Dolça companyia




Em dones la mà                                 sense tenir-ne
Em fas vibrar                                     i no tinc cordes
Pell de gallina                                    sense carícies físiques
Em fas viatjar                                     només tancant els ulls
M’emociones                                     perquè et sento a dins
Em fas volar                                       tot i que ja no et puc tocar
Recordo                                             cada tecla del teu cos
M'hi passejo                                             i les faig sonar totes
Imagino                                              que hi jugo amunt i avall

Il.lustració: Jerico Santander

Piano                                                  que aquesta nit em fas l’amor
La teva melodia                                             la nostra millor còmplice
Dolça companyia                               quan em dones la mà.





                                              

5 comentaris:

  1. Aquest enyorat poema teu em fa recordar, potser pel dibuix que l'acompanya, un piano dansant que vaig escriure una vegada. També em porta a la memòria els "Núvols amb pantalons", de Maiakowski i la música de Satie. Ja veus si se'ns poden ocórrer pensaments que potser no tenen res a veure amb la intenció de l'autora que els ha escrit... És la riquesa afegida que comporta la poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, sempre ho penso, que la màgia de compartir (ja siguin paraules, música, cinema, etc.) és que cadascú ho pot interpretar a la seva manera. A vegades passa, però, que dues persones que ni tans sols es coneixen poden compartir la mateixa sensació a distància! Les opcions són infinites...
      Gràcies per dir-hi la teva! M'agradaria legir aquest piano dansant...

      Elimina
  2. Com moltes altres coses, el piano ens fa companyia d'una manera molt especial, les seves tecles són com dits que ens fan carícies i el seu so, pot ser com una cançó de bressol que ens tranquil·litza o com el cant dels ocells que ens desperten amb un esclat d'optimisme, que ens ajuda a tenir un bon dia...
    Que en tinguis moltes, de dolces companyies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una altra manera, magistral, per cert, de dir el què em fa sentir el piano. Ja no el toco, però quan el sento, se'm posa a dins i em fa vibrar.
      Així ho espero, gaudir de dolces companyies, i no només pianístiques! hehehe!
      Petonets!

      Elimina
  3. Tot tafanejant, el meu gran defecte que m'obre a nous mons, he trobat el teu poema i agosserada me l'emporto al meu mur.
    Petons dolços Raquel, ets un àngel !!!

    ResponElimina