dimarts, 5 de febrer de 2013

La forma dels meus pensaments en un moment de cel

Miro el cel.                                                                                                       Fa goig.
Em pregunto...                     Quan el cel és cel?
                                                          Es pot tocar el cel?
                                                                       Quin tacte té el cel?                                          
                                                                        Esponjós, agradable, sublim...segur!.

I si aquest aire que respiro ja és cel?
I si és el cel que ara mateix m'estar acariciant els cabells?
 
Potser no es tracta d'intenar tocar el cel sinó de deixar que ell et toqui a tu...
Sí, és això.                                                                                                        Somric.
El cel m'acaricia la cara i juga amb els meus cabells.
Tanco els ulls i els deixo fer.
A ell i al sol, màgiques carícies...                                    Quina sensació més plaent!
Em deixo endur,
                  m'enlairo
                        volo,
                               floto,
                                      m'agrada,
                                                  no! m'encanta,
                                                                     ja no hi sóc,
                                                                                   sóc al cel,
                                                                                              o millor dit, el cel és aquí
                                                                                                                      fins que...
Hola!                                                                                                                 Caic.
una veu em retorna a la vida humana.                                                            Terra.
I ja hi tornem, imaginant carícies terrenals         
                                també m'agraden, clar          però......................................
                                                                                     però........................
                                                                                          però.................
 Deixa't estar de peròs!
 el cel m'acaba de tocar, 
aquí i ara.
Tota jo en aquest moment
Un moment de vida                                                                            Un moment de cel
 
El cel...Me l'acabes d'espantar!
No li dic.                           Només ho penso.                        Segueixo la conversa.
                                                                                              Segueixo el dia a dia
i de tant en tant...
 
Del Sr. Google

 
miro el cel!
 
 
 

22 comentaris:

  1. Uisssss...això que el cel et toqui ès màgia pura, com ho has fet??

    També hi miro molt sovint, potser perquè sé que allà, amunt, hi ha tot el que necessito per un instant entre ell i jo. :)

    Bessets, sense soroll, no et vull espantar el cel...

    ResponElimina
    Respostes
    1. més que màgia va ser obrir els sentits a les sensacions, concentrar-me només en aquell instant, aquell detall i anar pensant si l'aire que notem és cel o encara no. a I amb aquella brisa i l'escalfor del sol...què vols que et digui, aquells 30 min vai estar al cel! hehehe
      però de cop un hola em va despertar i ràpidament tornaren els desitjos terrenals... Què hi farem, la màgia no dura per sempre!

      Petonets!

      Elimina
  2. I per uns breus moments una estona de cel,
    ja no importa el demés, una estona de cel.
    El que dura un cafè… és una estona de cel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ooooh! quin comentari més poètic. M'agrada :)
      i tens raó, potser per viure una estona de cel no cal mirar el cel. Potser no, segur. Així és, sigui en un cafè o sentint la brisa com t'acaricia, esperem saber viure moltes estones de cel, no?

      Elimina
    2. Gràcies Rachel, però com suposo ja sabràs, no és pas una frase meva (ja m'agradaria). És una estrofa d'una cançó de Els Pets que vaig utilitzar per un post meu de fa un temps:
      Una estona de cel

      Però sigui com sigui, et desitjo moooltes estones de cel! : )

      Elimina
    3. Doncs no, aquesta dels Pets no la coneixia. L'estic escoltant ara mateix. Veus, cada dia es poden aprendre coses noves? heheh!
      He llegit el teu post en relació a l'estona de cel. Totalment d'acord, al final, el què ens fa sentir bé, com si estiguessim al cel, és sentir-nos simplement be.0

      Bona nit, i bones i moltes estones de cel!

      Elimina
  3. Uuuuauuuu!!!! m'he imaginat tant el teu escrit i m'he posat tan en la teva pell que m'he sentit taaaaan bé!! El cel.... m'encanta... de dia amb els seus núvols pot ser espectacular, de nit les estrelles, galàxies, planetes.... és realment bonic i dóna molt per pensar, somiar i imaginar! La llàstima és quan algú ve i et xafa tot l'imaginat....
    Ptonets bonica!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. uuuuuuuuuuuuuau! doncs encantada de fer-te sentir bé!!! de fet, el vai escriure així, amb aquesta forma, perquè una mica és com em venen els pensaments al cap. Sense ordre, espontanis, tal qual. Ho anava apuntant en una llibreta mentre el cel em tocava a la plaça...
      I sí, el cel, sigui de dia o de nit, ennuvolat o clar, és espectacular!Però tard o d'hora, sempre acabem aterrant...
      Petonàs!!!

      Elimina
  4. Com algú em va dir, no fa pas massa, oi Rachel?

    Són moments, és el que funciona...si miro el futur em fa pànic.

    Vivim a cops de moments...
    a vegades virtualitzats...

    Abraçades mil

    Josep

    Per cert, m'he imaginat al cel!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, la vida feta moments, i quan més des0virtualitzats,millor, no? ;) Tot i que hi ha estones per tot! Hi ha virtualitats que són més reals que la realitat...

      Petons mil!
      M'alegra que el meu text t'hagi imaginat al cel, ni que sols hagi sigut un moment!

      Elimina
  5. Preciós, senzillament fas d'aquet moment un moment màgic, tant màgic com el que cada dia tinc quan toco el cel.

    Gràcies

    Moni

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per passar i dir la teva. M'alegra que les meves paraules/sensacions t'hagin transmés la màgia que tu sents cada dia. Molt benvinguda al blog! :)

      Petonàs!

      Passaré per casa teva!

      Elimina
  6. Tocar el cel!
    Que xulo Rachel!!
    Eps! Rodolí

    Hi ha moments especials... I mirar el cel sempre és bonic, encara que estigui núvol!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, el cel és bonic vestit de tots colors. Potser el miro massa, però...perquè després, l'aterrissada no sempre és suau...però com apuntem per aquí dalt, són els moments el que compten!

      Elimina
  7. Hola Rachel, tot un poema experimental (la forma)...
    El cel , és cel, quan en mirar-lo, sents que estàs en pau amb tu mateixa...
    I tant si es pot tocar el cel, quan assoleixes una fita plaent i només imaginada...
    Penso que deu ser suau, com la brisa que t'acarona...
    Segur que l'aire i les carícies ja són cel, perquè ets una mica feliç i somrius...

    I de cop i volta aterres i penses que no està tan malament el contacte amb la vida humana. Sempre t'acompanyarà el record del trosset de cel i fins i tot és possible que la seva màgia es repeteixi...

    Petonets de capvespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la forma és una mica la forma quje tenen els pensaments dins el meu cap. Ja ho veus, desordenats...0
      I si, hi ha moltes maneres de tocar el cel, com també moltes maneres de sentir la vida humana. Potser unes gotes de cel, unes de terra i...ja ho tenim. LA recepta per continuar...0

      Petons de bona nit!

      Elimina
  8. Blanca Raquel que raus al cel,
    al cel ras amb estols d'ocells,
    vas i véns com vol d'estel,
    la cara al vent com un penell,
    et pentina trenes i serrell,
    escampes l'or del vi novell
    en dolces onades com un vel,
    ulls plàcids color blau cel,
    ulls de foc del forn vermell,
    petons càlids del món més vell,
    fulles tendres plenes de mel
    -de les abelles groguenc anell-,
    noves flors, noves arrels.
    La terra on vius és el cel més bell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, Núvol Errant, has tornar i ben inspirat. Gràcies per les teves dolces paraules, encara que no ´sé jo... potser encara vas errat, la terra on visc és la terra, i el cel em visita de tant en tant. Evidentment, no tan com voldria...heheh!
      Xuiiiiiiiiics!!!

      Elimina
  9. Respostes
    1. i jo el deixo fer ;)
      Són aquestes estones de cel que transmeten oxígen...

      Elimina
  10. El cel de vegades pot ser un mirall que ens mostra el que realment sóm.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bonic el que dius! :)
      Ja trobava a faltar les teves paraules...

      Elimina