dilluns, 27 d’octubre de 2014

Penjada del núvol



Vivia d'il·lusions però les va deixar volar i se li van escapar. S'enfilaren sobre els núvols. Jugaven amb el cel, el sol i la lluna, s'ho passaven d'allò més bé, Les punyeteres, es reien d'ella mentre les cridava des de terra:
  
"Si us plau! Torneu amb mi! No em deixeu sola, buida i escarmentada una altra vegada..."

I és que en el fons li agradava tenir il·lusions i deixar-les volar, així és com se sentia viva. Practicava un esport d'alt risc, ho sabia, però era l'única manera de volar, ni que fos per uns instants...l'inconvenient era que a voltes ella també s'enlairava i quedava penjada del núvol, i quan un ha tocat un núvol, ja se sap, no se'n pot despenjar així com així...

i penjada del núvol però amb ganes de sentir l'olor de la terra mullada pensà que, potser el millor seria que el núvol canviés de forma, es convertís amb fines gotes d'aigua que lliscarien suaument pel seu cos i l'acompanyarien fins a tocar terra. No era una caiguda ni un principi ni un final, era simplement canviar de forma per continuar il·lusionant-se.



I una bona manera d'il·lusionar-se és crear, crear per renéixer, compartir per créixer, i aquí comença el meu intent de recuperar aquest blog que tan bones estones m'ha donat. 

Ens il·lusionem junts???

10 comentaris:

  1. Jo també m'il·lusiono. I caic. I em pleguen. I hi torno.

    Tornem-hi, maca. Sisplau.

    :-)*

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Suposo que és la vida, caure i enlairar-se, enlairar-se i caure. cap instant és per sempre i tanmateix perdura. Contradiccions... el que estar clar és que cal il·lusió.

      El blog en dona, crear i llegir-vos. Iré agafant el ritme.

      Gràcies per ser-hi i animar-me

      Una abraçada

      Suprimeix
  2. Hola Rachel, ben tornada.
    Caram, se li van escapar les il·lusions i elles s'ho passaven molt bé, però ella les trobava a faltar... De vegades marxar una mica de la realitat i viure d'il·lusions també va bé, que al dia a dia , sempre i podem tornar.
    M'apunto a il·lusionar-me!!!
    Petonets.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És que el dia a dia, sense il·lusions, no és vida, i de tant en tant, algunal es torna realitat, no?

      Encantada d'il·lusionar-nos juntes
      Petons

      Suprimeix
  3. BONÍSSIMA TORNADA!
    T'he trobat molt a faltar, espere que no ens tornes a deixar. I, per suposat, seguirem il·lusionant-nos juntes :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Maria!!!
      Boníssim saber de tu.
      M'he de posar al dia amb el teu blog, i per suposat, jo també estic encantda de retrobar-nos. A veure si sóc més constant...jejeje amb les il·lusions també ;)

      Suprimeix
  4. Hola Rachel!
    No et facis il·lusions amb això de la il·lusió, ja se sap, és com una muntanya russa, tant aviat puja com baixa... Ara, això sí, hem d'aprofitar quan és a dalt, que l'adrenalina que genera ens inspiri i acceleri el nostre afany creatiu.
    Un petó i endavant!
    (Aviam si un dia m'hi poso i t'explico llarg, ara que tampoc hi ha gaire cosa on incidir...)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. S'ha de gaudir quan estem a dalt, tot i saber que tot el que puja baixa, no? Ho sé, però tot i així em deixo endur, potser algun dia n'aprengui??? jejeje

      Jo també tinc ganes d'explicar-te més. Quan vulguis, ja saps on trobar-me.

      Petonassus!!! dels bons!!! ;)

      Suprimeix
  5. Ves per on, el meu regal de Reis ve en forma del teu relat i m’agradaria poder tindre regals d’aquest molt sovint. Petons d’il•lusió, d’encenallsdevida i núvols d’aigua.

    ResponSuprimeix
  6. "És que el dia a dia, sense il·lusions, no és vida, i de tant en tant, alguna es torna realitat, no?"

    No sé on he llegit això però aquesta és la clau.
    Me n'alegro molt del retorn, i si és il·lusionant, encara molt millor.
    Un petó!

    ResponSuprimeix