divendres, 19 d’agost de 2011

Obrir la finestra

De Magritte
Està oberta, però no del tot.
Està oberta, però no el suficient per poder veure-hi més enllà, ni dormir bé.  Segueixo tenint calor i les nits...se'm fan molt llargues.
Trobo a faltar l'entrada d'una brisa agradable, fresca,  que m'acariciï el cos suaument mentre dormo, però l'aire no hi passa, no troba el camí.
Si pogués, l'obriria del tot, però hi ha el perill que en surti mal ferida, o que hi vegi el que no vull, o que simplement no hi vegi, i és que la finestra no està al lloc més adient. Des d'allí no hi veig colors, ni estrelles, ni la lluna, ni tan sols el cel. M'ho he d'imaginar.
A més, si l'obrís del tot i aixequés el cap m'hi donaria un bon cop, i sí, veuria les estrelles, però no les que jo desitjo.

4 comentaris:

  1. si vols, et deixo el meu ventilador... (va de perles!)

    ResponElimina
  2. M'agrada com ho has explicat. Fa un temps jo em sentia així. Tu mateixa dius en un escrit posterior (m'estic posant al dia dels teus escrits de més recent a més antic) que els moments sñon això: moments, i que passen, i arriben altres moments.

    Deixa que passi aquest moment i que n'arribin d'altres.

    Ptns.

    ResponElimina
  3. sí, Ariadna, els moments són moments, i ho penso, i ho puc escriure, però no deixa de ser teoria, pk a la pràctica...hi ha moments que se't fan eterns i creus que no són moments, i d'altres que voldries que no fossin moments i que perduressin en el temps...jejeje

    Ptons!

    ResponElimina