Ho reconec, em menteixo:
i és que...
certes cegueses mantenen la il·lusió.
Veig el que sento.
Sento el que no vull veure.
Em poso la vena,
als ulls i al cor,
per sentir el que vull veure.
Veig el que no sento.
i és que...
certes cegueses mantenen la il·lusió.
14 comentaris:
doncs jo penso que és millor obrir els ulls, ben oberts!
les il·lusions, ens les podem perdre si no hi volem veure-hi!
una abraçada.
segur q és millor obrir els ulls, i la ment! sempre! però suposo que tot té el seu procés...hi ha veritats que no volem veure, segueixen allà, sí, xò les retardem pensant ves a saber què, però...obrir els ulls, encara q faci mal, és el millor, xò no el + fàcil, no?
petooons
ningú va dir que viure fos fàcil...
però sempre es pot provar de fer-ho més agradable.
bona nit, bonica.
ostres, sembla meu ! :)
Felicitats, apendre per desapendre.
Abraçada.
és difícil i així ens enganyem a nosaltres mateixos..
però per exemple, últimament jo estic obrint els ulls i no és tan dolent com pensava
Pots obrir els ulls, tancar-los enganyar-te reinventar-te pots fer el que vulguis no passa res, a vegades ens cal fantasia per mantenir l'alegria de viure, quan estiguis a punt ja miraras i viuras el que hagis de viure sense quedar-te massa temps apalancada o ja s'encarraguera l'univers de donar-te una empenteta!
Petons bonica
No sempre és fàcil obrir els ulls, veure-hi clar, des del cor. Però adonar-se'n és el primer pas, per apendre a desapedre, com diu en Rafael.
Petonets!,
Rafael, com q m'encanta com escrius m'ho prendré com un "piropo"! ;)
Me n'alegro per tu, Maria! Jo intento fer el mateix, però mica en mica... Per cert, ja fa dies q no puc comentar-te al blog, cada vegada q ho intento la pàg se'm bloqueja... :(
M'encanta el que em dius, Anna. Em quedo amb això de l'univers, q quan faci falta ja em farà una empenteta...
En el camí estem, Audrey, intentant desaprendre tot allò que no fa falta, q més aviat pesa i dificulta el pas...
Petons a totes i tots! i com sempre, gràcies per dir-hi la vostra!
Tapar-te els ulls per sentir el que vols veure... i quan et treus la vena res no ha canviat.
Han estat uns moments de felicitat( encara que fictícia), però val més no abusar-ne...
Molts petons,
M. Roser
A vegades Rachel, és una bona estratègia. Ens hem de fiar dels nostres instints. No sempre és dolent mirar amb les ulleres del que ens convé!
Tonets...
Hola Rachel! Si hi poses ganes aniràs desaprenent en tot allò que et proposis, fàcil no és però amb voluntat i un somriure vindran els canvis, i en sortiràs enfortida.
Endavant i amunt, sempre amunt!!
Aaaahh! intel·ligència i sensibilitat, en simbiosi fan molt de mal... ho sé per experiència i com nosaltres, tants d'altres. Però tanmateix, m'estimo més això -encara que faci patir- que no pas ser una tanoca feliç que combrega amb els credos imposats pels interessos dels qui maneguen el món posant al nostre abast tota una colla de consols (religió, consumisme massiu, imatge, etc, etc)per impedir l'autoraonament.
Raquel, has vist el missatge llarguíiiiiiiissim que et vaig escriure a l'altre bloc? Dóna-li una ullada, siusplau. Penso que més endavant, podria ajudar-te a dur-lo endavant. Vull trobar una carta d'una dona gran que deia com li agradaria que la tractessin quan hagués d'anar a viure a una residència.
Et volia escriure un correu però no he vist la teva adreça electrònica enlloc. Si vols, pots escriure-me'n un tu.
Petons, maca!
Gràcies a totes x les vostres paraules, de veritat. M'encanta veure com cadascú interpreta a la seva manera un mateix escrit...
S'intenta obrir els ulls, xò quan fa mal t'aferres allò q t'agradaria q fos xò que saps q no és. De vegades va bé, xò algun dia o altra has de despertar i tirar endavant, encara q sàpigues q fent-ho deixes enrere a aquella il.lusió que et deia tirar endavant...
En fi...petooons per totes!!!
Et sembla que t'enganyes. En el fons reconeixes el que és cert. La prova és que acabes d'escriure que t'enganyes: n'ets concient, doncs.
No sé si m'explico...
Publica un comentari