divendres, 17 de febrer de 2012

A punt de desertar

Et diuen que no, que no t'encaparris.
Que ets com els demés.
Sí..
Respires, vius, somies...
ets.
Però no com els demés.
Potser a vegades sents que sí
però la resta no sempre ho veu.
A vegades trobes un oasis, si,
i et fa somriure, i et fa il·lusionar
però és només això, un oasis
un oasis en un desert.
En el teu desert.

Saps que el desert és bell
però en el fons, tanta sorra cansa.

10 comentaris:

  1. una vegada un poeta va plorar / en un infinit paisatge àrid / i en va néixer un palmerar
    uns núvols de pluja el van regar / i a les basses van acudir, àvids, / els animals del pedregar

    ResponElimina
  2. Potser, alguns de nosaltres, ens sentim com una peça de trencaclosques que ha anat a parar a la capsa equivocada.
    A mi també m'han parlat d'aquest oasi que esmentes. M'han ofert "microcosmos" com a taula de salvació mútua... llàstima que, si no ets molt molt ruc/a, els seus efectes tinguin data de caducitat.
    Tant de bo trobéssim l'equilibri.
    Petons, maca!

    ResponElimina
  3. ...raquel una montanya nevada, un mar Caribeny, els boscos frondosos, un carrer comercial, un gratacels, un raconet perdut o un desert, amb o sense oasis...la sorra cansa, tot cansa si volem que ens cansi...un ull expert sap veure-hi molt dins la sorra d'un desert...nena, anima't :)

    ResponElimina
  4. aissss bonica viure i creixer es això lluita constant quan mes ens resistim en alguna cosa mes forta es fa aixi que a fluir i a buidar, http://annarnau.blogspot.com/2012/02/vacio.html
    feliç cap de setmana espavila que Darling ja t'espera.
    muaaa

    ResponElimina
  5. En el desert tens temps per a pensar i reflexionar, tal vegada massa i eixe és el possible. Corre Rachel! Escapa d'ell tan ràpid com pugues!

    ResponElimina
  6. Reconéixer el paisatge que ens envolta és un pas en el camí, ara toca anar avançant,xino xano,per sortir-ne i omplir-te de colors...
    Petonets i abraçades plenes de força

    ResponElimina
  7. És impossible ser com TOTS ELS DEMÉS. Ni que tots els demés fossin tots iguals entre ells...buf...cadascú és únic/a i s'ha d passar les seves coses pel seu propi "desert" personal i intransferible. Però sempre hi ha amb qui et pots comunicar ;)

    ResponElimina
  8. No te'ls creguis Rachel, ningú és com els demés...
    Tots tenim les nostres circumstàncies i hem de fer les paus amb elles, per seguir fent camí...
    Si, hi ha camins molt durs, però de tant en tant pots trobar un oasi com dius tu, que són les mans amigues que ajuden a avançar...
    Bon cap de setmana i millors ànims!
    Petons.

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies a totes i tots per les vostres paraules! el post el vai escriure en un moment d'espontaneïtat, però sí, últimament ho sento així.

    Núvol errant, merci per aquest poema.

    Violant d'Atarca, molt sovint em sento com un puzzle desfet que no sé muntar, o que com voldria muntar-lo és impossible. Petons x tu tb, guapa!

    Tens raó Rafael, tot ens pot arribar a cansar, suposo, però jpo tinc ganes de certs canvis, o no són ben bé canvis, és, simplement viure, experimentar una mica més, i t'asseguro q de la sorra n he vist moltes coses, i n'he aprés però...tanta tanta...cansa!una mica de tormenta no hi aniria pas malament. hehehe!

    Sí, el millor és deixar fer i fluir, xò no sempre sabem fer el millor... Petons! diga-li a la darling i a la neu q espero tornar aviat! petonàs!!!

    Maria, ja m'agradaria ja...i s'intenta, de veritat! Besets!!!

    S.N. ja sé que tots som diferents, i això ja m'agrada, però hi ha maneres i maneres...vull dir, el k no me mola és k em vegin dferent x algu k realment no me'n fa de diferent. q no em mirin de la mateixa manera k poden mirar a alguna altra noia de 27 anys...però com bé, cadascú té les seves coses i el seu propi desert. rabiar no serveix de res...jejeje

    Audrey, com sempre les teves paraules m'encoratgen i em donen pau i energia. gràcies!!!

    M.Roser, totalment d'acord amb el teu comentari. però les paus amb un mateix, l'acceptació del q ens passa va i ve, almenys a mi em passa... una abraçada!

    ResponElimina