dissabte, 1 d’octubre de 2011

Quan tornen els fantasmes

A estones els fantasmes tornen. De cop. Ja pot fer dies que no els veus, però quan venen ho fan amb força i s'enduen tot el que havies intentat crear. La pau se'n va i arriba la soledat immensa que t'abraça fortament. No t'escalfa.  Fa mal i quasi no et deixa respirar. Com si t'afoguessis i plores d'impotència, per no saber reaccionar. No l'afrontes, la sents, i la deixes fer. "De nou els vells fantasmes" penses, i t'espantes perquè veus que potser les altres sensacions que pensaves que havies aprés a sentir tan sols són tirites, tirites imaginàries que has creat per tapar la ferida, per no veure-la realment. I funcionen...funcionen fins que tornen els vells fantasmes que ataquen directament a la ferida que, evidentment, és més profunda del que sembla i no està cicatritzada. Potser no ho estarà mai... Però per sort he desaprés a dramatitzar i sé que tot això són moments. Que els fantasmes van i venen.

Avui moments de merda, sí.
Dissabte de merda, però passarà.
Arribarà demà i demà serà millor.
Segur.



I és que quan t'endinses a viure el misteri de la vida t'endinses a un bosc ple de tot. *T'endinses a un tot, amb moments preciosos però també amb moments horrorosos. Us deixo amb un video de la pel·lícula "El árbol de la vida", que a estones, encara em té encantada.



* Aquesta idea del bosc i del tot l'he tret de la preciosa cançó "Entra dins el bosc" de l'Eduard Canimas. No n'he trobat cap enllaç però la podeu escoltar per l'spotify o comprant el disc...jejeje!


6 comentaris:

  1. una amiga de la feina em va dir que la volia anar a veure amb un seu amic;

    penso que les tiretes fan la seva funció i que , evidentment, no curen però protegeixen.

    I saps? les abraçades, de vegades, són com tiretes.

    una de grossa per tu.

    ResponElimina
  2. que bé que descrius allò que em passa sovint...
    jo no penso en fantasmes, és la por que quan creus que ja l'has superada torna a aparèixer i t'espanta com el primer dia... i tu que et pensaves que ja no en tenies de por, tornes a esclatar i la vius ben viva, com si fos l'última cosa que t'ha de passar... tot i que aprenc a desdramatitzar també, encara em costa, sóc dramàtica de mena i sembla que amb l'edat, a mi, se m'accentua...

    una abraçada!
    esperem que el diumenge hagi brillat una mica millor el dia...

    ResponElimina
  3. els pitjors fantasmes són les pròpies pors, Mar, i t'ho diu una que en té un munt. o en tenia. intento desprendre'n, tot i que tu, com molt bé dius, poden aparéixer una altra vegada.

    avui el sol ha brillat. el dia...pse...xò millor que ahir.

    benvinguda al blog i merci pel comentari...una abraçada!

    ResponElimina
  4. aisss les pors en tenim de tota mena de les que ens protegeixen, sense por seriem uns temeraris la nostra vida no tindria cap valor, d'altres que ens condicionen ja que una cop em va sortir malament o em van dir que no podia, cada cop que hi un repte em surt per boicotejar-me i fer que em quedi a la zona de confort. Les pors un cop reconegudes ja no son tant valentes les identifiquem, les coneixem i de nosaltres depen si ens deixem paralitzar. De fantasmes n'hi ha de tota mena podriem fer una tessi. Les tiretes serveixen per un temps, el conflicte clama i cada cop amb veu mes forta per la seva resolussió i fins que no esta resolt surt i surt sense parar cada cop fent-se més fort. Aixi que poc a poc aixeca el llençol del fantasma que segur que ja no fa tanta por com fa un temps, tens mes recursos, ets mes forta.. Te raó el gatot les abraçades ajuden a guarir si en vols soc una gran abraçadora ( que ja estic gelosa que sempre abraces a la Carla).
    Petons bonica!

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies pel comentari, Anna. S'intenta, lo d'aixecar el llençol! Mica en mica, suposo... Una abraçada virtual! i en persona, ja miraré de desequilibrar-me cap al teu cantó...jejeje

    ResponElimina