dimecres, 20 d’abril de 2011

Volant . . .

Volant he flotat per mars de núvols. Sí , sí , no només n'hi ha d'aigua de mars, allí dalt, n'hi ha de floquets d'escuma, blanca. S'uneixen els uns amb els altres formant un oceà de núvols, majestuós. Sembla que protegeixin la terra. Volant em preguntava de què.


Volant he vist que no tot és el que sembla. El cel ens enganya, els núvols principalment. Des de terra semblen molt grans però en comparació amb el món d'allí dalt no ho són tant, i a més, intenten amagar el sol. De vegades ho aconsegueixen, però ara sé que es tracta només d'un efecte òptic, ja que el sol sempre hi és. Potser des de baix no es veu, però si agafes un avió volaràs per sobre dels núvols i el veuràs allà, imponent, il·luminant, enlluernant el cel. Ha valgut la pena descobrir-ho.

Volant he comprovat que cada viatge és diferent. Anant va anar molt bé. Tornant vaig passar un xic de por. El trajecte era el mateix, però no el viatge. Les sensacions foren diferents. L'aviador era diferent. El primer més delicat, el segon més brusc. Quan voles no saps quin viatge et tocarà, ni si l'aviador serà brusc o no, però he aprés que tot i així, vull volar.

Volant he aprés que encara que les condicions climàtiques semblin les perfectes hi poden haver petits moviments, turbulències que s'interposin durant el viatge. Fan por, i quan hi ets penses que no hi voldràs ser-hi mai més. Però formen part del joc, del vol. Si voles, t'has d'arriscar a viure TOTES les sensacions; les molt bones ,  fins i tot plaents ,   diria jo, però també les dolentes ,  que a estones, també n'hi ha , d'angoixes, de no saber, de nervis ,  d'inseguretat . . . Si voles, agafes el pack sencer.

Volant he aprés que no sempre el camí més curt és el més recte. Tornant, l'aviador deia que havia volgut tallar camí, però de recte no en va ser gens el viatge. Al contrari. Va pujar més amunt, i de cop. A la vida, suposo, o més ben dit, ser, que això passa tot sovint.

Volant he aprés que fa més por el què t'imagines que no el que és.





Volant he tardat una hora i poc en arribar a Almeria, una ciutat que no té gaire res. Pels voltants sí. Vaig poder visitar Cabo de Gata. Em va encantar. Poca gent, ambient tranquil, acompanyada del so del mar, aquesta vegada, de mar d'aigua, que va i ve. Acompanyada també, del so del llevant, que em movia els cabells, mentre
 jo, embadalida mirava l'aigua transparent del Cabo de Gata que, atrevida, s'arribava fins a les pedres de la terra.

Volant he pogut arribar al bell mig de l'univers, al bell mig de tot i de res, de muntanyes pelades i de mar, de núvols, d'horitzons poc definits, on tot és res, i res es barreja amb el potser. Volant he vist, he somiat, he aprés, he desaprès, he viscut i he caigut. He despertat i he badat.


Volant he conegut un món nou. Hauré de redefinir el meu mapa, però encara no tinc clar si estic al principi d'un camí, o al final, o al mig, o enlloc, o arreu . . .

2 comentaris:

  1. ei... que bé!
    em sembla que sí que t'ha anat bé el viatge!
    :)
    petons!

    ResponElimina
  2. sí, en general es podria dir que sí.
    petooons!

    ResponElimina