Era com una ombra, una ombra pesant que la perseguia. Li feia companyia. Un fantasma que creixia i creixia dins el seu subconscient, cada dia més. L’havia d’afrontar, lluitar contra ell. Els primers mesos ho va fer. Semblava que el venceria ràpidament però es va relaxar, que és el que no s’ha de fer mai al mig d’una batalla no finalitzada. Es va relaxar i el pes, l’ombra, el fantasma o como li vulgueu dir es va créixer. Es va esmunyir dins la seva vida, el seu cos, la seva ment i ella, malgrat tot, s’hi va acostumar. El va ignorar i va decidir afrontar-s’hi més endavant, segur que estaria més ben preparada.
Però el temps que vola, no la va ajudar i quan se n’adonà ja el tornava a tenir ben a prop, el fantasma esperant-la per a acabar allò que havien deixat pendent. Només tenia sis dies per vèncer-lo ...Difícil, ho veia bastant difícil.
Despertava però no s’acabaven els malsons. Cada dia, des de feia sis mesos, el mateix. I es deia: “Demà, demà m’hi posaré…” però aquest demà no arribava mai, i el fantasma creixia, creixia i no desapareixia… s’acostava i ella bloquejada, sense paraules, sense ganes, sense veure res ben clar.
Hi havia una vegada un fantasma disfressat de treball de fi de carrera i una noia amb el cap que li sortia fum per no saber com guanyar-lo...
