dimarts, 26 de juliol del 2011

Espurnes

Foc en una primavera que semblava estiu.
Estiu adelantat amb un sol que em va enlluernar, massa i tot.
I un foc que em va escalfar . . .
però es va apagar.
On és ara que l'estiu ja no és estiu?
Com si mai s'hagués encés .
Ja deia jo que tanta escalfor no podia ser real.
En queden les espurnes.
Espurnes a deshora .
Espurnes que em cauen no sé ben bé d'on.
A vegades em roben somriures, a vegades pensaments tristos.
Espurnes, cada cop més confoses
A vegades em donen força, a vegades me la treuen.
I més espurnes, cada cop més lluny
Algun cop encara m'escalfen, d'altres m'arriben fredes.

Foc en una primavera amb sol d'estiu,
i estiu amb sol de primavera i pluja d'espurnes ,
espurnes glaçades.


que de tan fredes em cremen. Em punxen.
Aprendre a esquivar-les.
Que caiguin.
Que es trenquin

dissabte, 23 de juliol del 2011

Que sí

Que sí, que potser els envejava. Que sí, que no els podia parar de mirar. Que sí, que jo desitjava ser ella, i que ell fos un altre. Que sí, que poder hi ha sensacions, necessitats, sentiments que no podem controlar. Que sí, que som animals, irracionals a vegades. Que sí, que els pensaments no tenen per què ser sempre racionals. Que sí, com que penso, sento, necessito segons què espero quelcom. Que sí, massa potser.

Que sí, que els núvols tapaven la lluna quan tornava. Que també, la lluna, malgrat tot, es sap fer veure i l'he reconegut mig amagada entre els dos núvols. Que sí, hi ha llum de dia i de nit. Que sí, és tard.  Que també, és una tonteria el què escric però passo l'estona, jugant amb les paraules, jugant amb els pensaments, jugant amb mi mateixa.

Que sí, no dic res de nou. Que també, així és la rutina de la meva vida pensada , que no desitjada. 

dijous, 21 de juliol del 2011

La llum d'un semàfor

Fa dies que  no escric. Voldria actualitzar, però espero a tenir alguna cosa interessant per compartir. Quelcom amb cert sentit , però les meves idees volen i sovint em costa trobar-hi cert sentit, o si més no, saber-lo expressar. No tinc gaire res a fer, i no vull deixar-me endur per segons quins pensamets , així que segueixo concentrant-me en el blog , pensant què podria compartir. Potser un moment d'ahir. Segons com especial, segons qui, tonto.


Tornava amb el taxi. Com sempre, mirava embadalida a través del vidre, els cotxes, els carrers, la gent,  el cel enfosquit pels núvols de pluja i de sobte . . . el sol , rogenc, m'il·luminava la cara. "Què bonic" vaig pensar , però quan me'n vaig adonar no era el sol, no, era la llum d'un semàfor de color ambre. Em vaig somriure a mi mateixa , i em vaig alegrar per ser capaç de poder veure el sol en un dia com aquell, encara que aquest, fos inventat. Vaig pensar que potser és veritat, potser si un/a vol pot veure el sol fins i tot el dia més fosc. Només cal voler-ho. Com deien en una pel·lícula, no recordo a quina, la màgia existeix en la mesura en què un decideix creure-hi. A vegades hi crec. Ahir, en aquell moment d'il·luminació estrany que vaig viure hi vaig creure. Quan hi vaig pensar un xic més vaig començar a dubtar. Avui, ara mateix, no hi crec. Canvio d'opinió constantment. Llunàtica? Potser sí. Canvio de colors com els semàfors, amb la complicació afegida que jo tinc molts més colors per escollir.

divendres, 15 de juliol del 2011

Pujo i baixo , i pujo i baixo , i ...

No ho puc evitar . Pujo i baixo . Sí , així , de cop . I és que la vida no és un llibre on vas seguint les pàgines , de la u al final , no. I si ho és , les pàgines són en blanc i a més estan desordanes. Volto sense saber . Més que un llibre . . . la vida és tot un jeroglífic . El més gran de tots , i a mi se'm donen fatal !

M'hi entretinc , això sí . Pujo i baixo , vaig i vinc , dono voltes i m'hi perdo tot sovint . Amb moltes peces , mòbils , immòbils , màgiques , apareixen i desapareixen . Intento lligar-les , jugar-hi si més no (ja que hi sóc . . . ) tot i que no sempre me'n surto. Símbols que no entenc i peces per tot arreu , sense sentit . Salten i cauen . Tornen o no. A voltes me'n sobren , a voltes me'n falten i entre voltes i més voltes acabo voltant en direcció a cap lloc en concret i tinc la sensació que començo i acabo sempre al mateix lloc . Però , i si el lloc no és el més important?

Ai! Etern jeroglífic . No en trobo la resposta , tampoc les instruccions. Hi ha estones que m'ho passo millor , n'hi d'altres que pitjor i és que no ho puc evitar : pujo i baixo . Sí , així , de cop.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Verbs , només paraules?

Desperto. Vaig. Faig. Observo. Respiro. Intento. Estiro. Salto. Acabo. Gaudeixo. Torno . Paro. Esmorzo. Penso. Bec. Oblido? Encenc. Recordo. No entenc. Hi torno. A caure. Llegeixo. M'enfilo . Rellegeixo. Desfilo. No m'ho crec. Bec més. Escolto. Sento. Passo l'estona. Em canso. Descanso. M'estiro. Tanco els ulls. Dóna voltes. Obro els ulls. Miro al sostre. M'adormo . Somio i . . .

Desperto

dijous, 7 de juliol del 2011

Sóc el meu mòbil

Aquesta tarda , un amic se'n reia del meu mòbil . Fent broma , li he dit que sóc una mica com el meu mòbil .



Masegat  .
Una mica escardat , sí , però segueix sencer





Apedaçat amb cel·lo i esparadrap , però més o menys, va tirant .
Quasi bé cada dia cau però sempre el recullo i no s'acaba d'espatllar
això sí, és una mica inconstant , no hi és el 100% sempre , s'apaga i s'encén sol quan li dona la gana . 
Sembla que té poca bateria , va pitant però no s'acaba d'apagar mai


Estèticament , no gaire cuidat , però profund, amb coses importants per dins
Amb tot de números guardats, alguns de més utilitzats , d'altres que mai s'han marcat 
missatges que guardo com un tresor i d'altres que decideixo esborrar
amb unes quantes fotos impossibles de tornar a fer . . . 
Un mòbil amb records , amb vida pròpia

He pensat , que sóc , en part , com el meu mòbil
o  potser , és ell que és , en part , un reflex de mi .

Sigui com sigui , potser en Fermí té raó i ja és hora que el comenci a canviar . . .

dimarts, 5 de juliol del 2011

Dilluns nit

Mentre amb una mà s'aguanta el cap , amb l'altra ressegueix suaument les tecles del pc. Escolta la cançó que mai li cantarà però que sembla escrita expressament per ella. Quan s'acabi la copa de vi anirà cap al llit . Aquí no hi fa res. Com tantes altres persones actualment , havia encés el pc buscant una mica de companyia . Però res , segueix sentint-se sola . I què esperava d'una caixa rectangular? Per molt que diguin que és una finestra al món no és més que una enganyifa. Quatre cables, una connexió i . . . màgia! Segons com funciona , però avui no.  Algun somriure , això sí , per algun comentari que li ha fet gràcia . Poca cosa més . No és persona , no té sentiments , és una màquina , per tant , la companyia que esporàdicament en pugui trobar és falsa . Avui , no val la pena perdre-hi més temps . Fa una altra glopada a la copa de vi i pensa que vol viure , vol viure de veritat . No darrera d'aquesta pantalla . Tot i que de vegades li ha estat molt útil , vol desprendre a fer-la servir . No pot esperar cap gest humà per part seva , al cap i a la fi , no és res més que tecnologia . La buidor que sent l'ha d'emplenar amb alguna altra cosa . Ho aconseguirà? Dubta . De moment ho intentarà amb la copa de vi i demà serà un altre dia.


dilluns, 4 de juliol del 2011

Putes sensacions

Què més dona si rius perquè t'enamores d'un cantant
si vibres amb la seva veu, amb la seva mirada, amb la seva posada en escena...
Què més dona si flipes perquè les seves cançons, ara sí, ara t'entren, t'arriben, les entens, te les sents teves
Què més dona si intentes canviar de banda sonora , si intentes tirar endavant
Què més dona si creus que ja estar, que ja estàs bé, que aquelles sensacions ja no tornaran
Què més dones si penses, vols o desitges
Què més dona si fas un pas endavant...

Les sensacions són les que són. Apareixen quan menys t'ho esperes i et fan fer tres passos enrere. Elles són les que manen.
Sento que m'ofego. Sí, la sensació és aquesta. Que no puc respirar. Angoixa. De cop i volta. Perquè sí. Feia mesos que no la vivia . . .  Les putes snesacions tornen. És el que hi ha. No duren sempre. Ho sé. De fet , ara ja no hi són, però quan venen . . . s'apoderen de tu i sembla que t'hagis de morir.

Que escric bé, em deien l'altre dia. Però sovint coses tristes , em recalcaven.
Escric del què visc, del què sento, i avui, en part , ha estat això, les putes sensacions.

(Tot i que me'n vaig a dormir amb un mig somriure escoltant una de les cançons de Love of lesbian que més propera sento. És curiós, temps enrere no m'acabaven de . . . però ara sí. Serà la màgia del concert de l'altre dia. És ben bé, que tot té el seu moment, fins i tot la música).


El vídeo s'ha menjat l'última frase de la cançó , i a mi m'agrada per TOT el que diu , de la primera fins a l'útlima paraula, així que us la penjo:
"Cada vez que te recuerdo viene a mi una imagen , 
éramos tu y yo de safari en el parque"



Ara sí , bona nit i bones sensacions!