Exerici del taller d'escriptura: fes un mini-relat incoporant les paraules en negreta.
..................................................................................................................................................................
..................................................................................................................................................................
Aquesta és la història que mai es
va escriure. Sí, les paraules que llegireu no us diran res, i és que res és el
que fa la nostra protagonista. Una protagonista d’una història inexistent,
quina absurditat! El món és un absurd...quan acaba la vida i comença el teatre?
Teatre. Se seu davant
l’ordinador. La pantalla brilla. No les seves idees. Actua o viu? Viu o actua?
Vol escriure una història. La història perfecte. Un cel blau sense núvols n’és el decorat. Se l’imagina. El visualitza.
Si l’escriu el podrà viure? Ho prova. Alça els braços, col·loca les mans sobre
el teclat, acaricia les lletres, mira el word
en blanc i...la pluja de paraules no
arriba! Un guió en blanc, quin avorriment! El pot canviar? És la vida o un
teatre?
Calendari. Se’l mira. Passen els dies i la desitjada pluja no
arriba. On són les paraules? I la seva història? Tardor. Les fulles cauen, els ocells li canten que el dia s’escurça
i ella segueix allà, davant d’un word en blanc i un calendari que córrer
sense tenir cames. Potser si agafés el cotxe
l’atraparia, però no té cotxe ni carnet. No té idees, no té història. No té
res. No fa res! I si escriu les coses que vol, les aconseguirà?
Nit de fi d’any. Nit màgica. Avui
segur que sí, avui comença el canvi. Res deixarà de ser per donar pas a
l’acció: escriurà la història que vol i es farà realitat. Que arriben els
quarts! Espera les campanades amb il·lusió. Ding,
dang, dong! Ding, dang, dong! Ding dang, dong! Ding, dang...Silenci. Esfereïdor. On és la
campanada que falta?
Mira el rellotge. S’ha parat. L’ordinador, ja no brilla. El calendari, s’ha
fos. Una estranya sensació l’abraça, tan que l’ofega. Fa calor. Molta. Com si
fos estiu. No, encara més. La
temperatura puja desorbitadament. Crema. Crema la vida, crema el teatre, crema
el món i el word en blanc. Crema tot
menys la història de la nostra protagonista, que no és ni mai serà. Tan sols
fum. Ja us ho he dit, aquesta és la història que mai es va escriure.