diumenge, 25 d’octubre del 2009


Silenci, poques vegades habitual a la casa del desordre, la casa on un gat vestit sempre de gala es passeja al seu aire. Ningú ho diu però tothom ho sap, ell és l'amo.

Puc sentir la fressa de les tecles mentre escric, gens habitual, ja us ho puc ben dir, a la casa del desordre. Sempre hi ha algú que renega, quan no és un dels meus germans és el gos amb mirada de persona,que rondina perquè algú el molesta mentre jau, tranquil, al sofà. Sí, ja ho sé, el sofà no és el lloc on acostumen a jaure als gossos, però com us he dit, aquesta no és una casa comna, és la casa del desordre, on tot funciona al revés: els animals en són els amos i la resta fem el que bonament podem.

Silenci, n'hi ha que poden arribar a ser desasperadament incòmodes, però aquest d'ara és un silenci agradable, sí, em fa sentir relaxada i penso que potser aquesta casa a vegades és un desordre però no s'hi està pas malament, al cap i a la fi, és casa nostra.

Silenci, encara dura. Quanta estona podré escriure fins que alguna fressa l'espanti? En aquest precís moment, diumenge a les 18:24, ni els periquitos xerren. Què passa? M'estic començant a preocupar... Ah! Ja ho sé, és diumenge per la tarda i a més han canviat l'hora, avui és un d'aquells dies que es fan tant estranys...

Sento une petjades que surten de l'ascensor, és el motor de la casa. Entra, comença a parlar. Les paraules siolencioses d'aquest text s'han esgotat, una conversa ha començat.




Que acabeu de passar un bon diumenge...

dijous, 22 d’octubre del 2009

ennuvolada

Potser el meu error ha estat enamorar-me dels núvols


Per què els núvols, què són?

Un no res, una il·lusió,

una escuma flotant.

La pots veure,

imaginar com serà

imaginar que la toques

imaginar que la tastes...


Els meus somnis són núvols.

Un no res, una il·lusió,

una escuma flotant...

Imagino que ets

imagino que et toco

imagino que et tasto...


Però res,

els somnis són núvols

i els núvols estan allà dalt,

observant-nos,

intocables, majestuosos.


M’agrada contemplar-los

N’hi ha de tota mena

Els d’aquests últims dies són foscos,

Foscos però fascinants.


Ells es deuen riure de mi,

l'enamorada dels núvols

Sempre amb el cap als núvols

.


P.D. Els núvols són molt més impressionants del què es pot apreciar en aquestes fotos, una servidora, que fa les fotos des del mòbil i no ho sap fer millor...

Si voleu flipar...mireu al cel directament.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Aquest escrit és per tu

Vivim en un món estrany,
fa i desfà al seu aire.
Un món que és de tots i de ningú,
on s'hi passegen infinitat de persones.
Coincideixes amb moltes persones,
que venen, que van, que tornen, que no tornen...
i sigui pel que sigui, n'hi ha que les recordes.
Per petits detalls, tontos, innocents...
una mirada...
un somriure...
una paraula...
un moment...
un record...
Tot i que és llunyà, persisteix,
perquè els records tenen això, que no se'n van, t'acompanyen.
A voltes és agradable, a voltes pesen massa.

Aquest escrit és per tu, perquè avui t'he recordat.