dissabte, 31 de desembre del 2011

El típic post de fi d'any que no volia fer



S'acaba un any més i, inevitablement, acabo fent el què no volia. M'agradaria saber ignorar aquestes dates però els meus òrgans se'm rebel·len: el cap no m'escolta, els pensaments, tossuts i forts, fan que les meves mans es llancin al teclat i escriguin sense el meu permís una mena de balanç d'aquest 2011.

Que aquest any he somiat, he compartit bons moments i he sentit de nou. He volat i he caigut. M'he fet mal però no em fa por tornar a volar. De fet, VULL tornar ha volar. He desitjat i he detestat. He guanyat i he perdut. He viscut més que altres anys però no tot el que hagués volgut. M'he quedat a les portes d'aconseguir un GRAN somni però vaig despertar, a la força. Tot i així, sé i sento que no ha estat un mal any, de fet, ha estat millor que els passats, i ja només això, m'hauria de fer feliç. Però no m'omple, i és que encara em queda molt per descobrir...

Crec que no demano gran cosa, i espero i desitjo que aquesta gran cosa que no demano se m'aparegui aquest 2012. També espero que vosaltres aconseguiu aquestes no grans coses que desitgeu, i com que veig que els pensaments i les paraules sense el meu permís ja comencen a entrebancar-se i a formar frases que no m'acaben d'agradar, em planto, els ordeno a les meves idees i a les mans que parin i deixo pas a unes paraules que crec més encertades per aquest moment: les del gran Miquel Martí i Pol.  

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…




A totes i tots els qui passeu de tant en tan per aquí ...


espero que visqueu molts bons moments, que us passin l'energia suficient  per sobreviure als moments no tan bons que puguin vindre, que espero que siguin pocs,
que el 2012 us porti un sac ple d'agradables sensacions
i ja acabo amb el típic però sincer...
Bon any nou!


dimarts, 27 de desembre del 2011

Melancolia, som tots.

Despertes i xoques contra la Terra.
Ets un planeta que s'ha desorientat.
Bell, únic, màgic i...
 juganer.
No sempre els teus  peus segueixen el camí desitjat. 

Despertes, xoques i et desintegres.


 Sembla que s'acabi el món
però segueixes respirant.

Queda la Melancolia.

dissabte, 24 de desembre del 2011

L'eterna espera

Hachiko
T'acompanyo, com sempre,
però el d'avui és  un dia especial.
Ho noto i et porto la pilota.
Estic content, el joc  ha funcionat.
Te l'has endut i segur que me la tornaràs.
Jo espero, impacient, on sempre.
Tarda, nit, matí.
No tornes.
Espero i no desespero.
Hivern, primavera, estiu, tardor.
Res.
Segueixo esperant.
Pels altres ets mort.
Per mi, simplement, trigues massa.
Deu anys són molts anys.
La son em pot i m'adormo aquí mateix.
Tanco els ulls i et veig.
No és el cel.
És on vull ser ara mateix.
Amb tu, jugant, com sempre.
Després de tot, l'espera ha valgut la pena.




(Sí, ho reconec,  sóc una mica pàmfila i m'emociono amb facilitat. La història del Hachiko, el gos que espera dia rere dia la tornada del seu amo mort, em va commoure).

dimecres, 21 de desembre del 2011

La grip dels somriures


Feia dies que no dormia bé. Estava intranquil·la, tensa. Havia perdut la il·lusió, i és que mirar així, cara a cara a la veritat, és dur. Tenia por, més aviat pànic. Començava a tenir els símptomes de patir una greu malaltia: pèrdua de la capacitat de somriure perquè sí.Tenia la mobilitat però no les ganes. Es posava davant del mirall i ho intentava, una vegada i una altra. Res, era inútil. Els múscols facials no la seguien, potser és que sabien que no ho sentia realment...i si no ho sents de veritat com somrius? I si no somrius, com vius?

Volia recuperar-se. Urgentment. Havia de recuperar-se! que el millor per combatre les penes és somriure a la vida es deia, però no sabia com.  Passaven els dies i cada vegada se sentia més dèbil- els metges tenen pastilles per tot però no pels gestos que realment donen energia vital-. Desesperada, ho intentà amb un manual d'instruccions: "arqueja els llavis cap amunt, ensenya tímidament les dents de dalt..." però no, era fals, i si és fals no fa l'efecte desitjat.

Havia perdut tota esperança fins que un dia qualsevol va esdevindre la màgia. Sortí al carrer amagada darrera la bufanda que li tapava la boca i la protegia també de l'aire gèlid que volia endinsar-se dins seu i refredar el seu cor. De sobte, es creuà amb un total desconegut que la mirà i la somriguè, així, perquè sí, i així, perquè sí, nstantàniament, sense pensar-ho ni ser-ne del tot conscient, els múscols de la seva cara es desbloquejaren i dibuixaren el somriure més sincer que mai ningú ha vist. En aquell precís instant ho va entendre, els somriures no s'aprenen, els somriures es contagien. I si propiciem la grip dels somriures?

divendres, 16 de desembre del 2011

De tant en tant passa que...

...beus.
T'estoves.
Escoltes la cançó prohibida.
Recordes el que cal oblidar.
Plores per allò que un dia et va fer somriure i,
sense voler,
acabes cantant la cançó més trista del món.


dissabte, 10 de desembre del 2011

Bombolletes màgiques abans del clàssic


Absent, mirava la copa de cava i observava minuciosament com pujaven les bombolletes.
Com en un altre món, imaginava que era una d'elles, que pujava, que lliscava pels seus llavis i s'hi endinsava ràpidament.
Il·lusionada, descobria un mar de sensacions noves, màgiques i surrealistes  fins que,
fràgil, la bombolleta es desfeia per la força d'alguna onada crispada d'aquest mar de sensacions.
Aprenia que, com la borsa, la marea puja i baixa
i ressignada però serena, feia un glop a la copa i tancava els ulls tot esperant que la marea baixés.
Atenta, els obria novament per redescobrir el que la marea alta havia amagat:
endorfines!!! milers de bombolletes desitjant fer-la sentir de nou.
Contenta, brindava abans d'hora perquè entenia que l'important no era el resultat sinó el saber gaudir de cada moment durant el partit.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Passejar per la platja sense caminar

Potser no he navegat però sí he gaudit d'un agradable passeig per la platja on l'altre dia vaig veure amagar-se el sol. Avui no se m'ha escapat i l'he vist en plena actuació. Eren les 11 del matí i, atrevit, brillava amb força. Jo, encantada, rebia la seva energia. M'ha acompanyat durant tot el trajecte arran de mar, un mar que també s'ha vestit de gala i, ballava plàcidament amb un vaivé constant. Era un moment especial perquè passejava per la platja sense caminar. No, no era màgia, era la Darling que movia les cames per mi. Gràcies a ella he pogut gaudir d'aquesta sensació de nou, perquè amb la cadira no hi passeges per la platja, no trepitges la sorra. Hi pots anar però et quedes clavat. La sensació de passejar per la sorra, d'anar d'una banda a l'altra, tot observant el mar, escoltant la seva música, sentint la seva olor...m'ha encantat, i ha estat possible, gràcies a una classe d'equinoteràpia una mica diferent.

La foto és d'internet, no  sóc pas jo...

Jo no caminava, ho feia la Darling per mi, intentava adaptar-me als seus moviments i m'imaginava que era jo. Passejar per la platja sense caminar, una agradable sensació que espero repetir en més d'una ocasió.   (El proper dia, però, espero arribar a trepitjar l'aigua).

diumenge, 4 de desembre del 2011

Navegant per un diumenge qualsevol de tardor

Avui he sortit a la recerca del sol.
però com sempre, he sortit a deshora.
El veia a la copa dels arbres
i quan m'hi apropava ja no hi era.
Fent un camí d'olor a terra mullada,
m'he trobat amb un munt de gats jugant a fet i amagar.
Seguint endavant
als preciosos cavalls que ja fa dies que no veia.
Darrera les mates,
algun ocell cantar.
El dia queia però no l'olor de la fred
que es feia sentir cada vegada més.
Desfent camí he acabat al mar.
Sentir la seva remor m'emplena de forces
i de fons, a la dreta, el gran espectacle del cel
el sol que s'amagava i darrera seu
els liles i els rogencs que el seguien.
No l'he pogut atrapar, al sol
però sí a alguns elements que forme l'univers
i fan d'aquest món un lloc més acollidor.

Tornant, al cotxe, m'ha arribat la següent cançó:



No m'escalfa com els rajos del sol
però parla per mi sense que jo hagi d'obrir la boca.
Em fa sentir que,
tot i que encara no he sabut/pogut trobar-ho,
tard o d'hora,
descobriré tot allò que el món ofereix.

divendres, 2 de desembre del 2011

Els globus punxen

Volia volar però pensava que el cel no estava fet per a ella. De sobte, aparegué un regal: un globus. Com que semblava segur hi va pujar. No tenia res a perdre i sí molt a guanyar. S'havia inflat com per art de màgia amb unes lletres sense sentit que aviat es convertiren en paraules. Paraules amb significat que transmetien somriures, il·lusions i desitjos. Mirades, carícies i petons. Passejades a cap lloc en concret, bons moments i algun somni. Era un vol agradable i semblava real però abans d'arribar a les estrelles...el globus va punxar! Ràpidament s'escaparen pel forat tots els detalls que feren possible el seu enlairament. La seva caiguda fou inevitable i, tot i que intentà fer com els gats - caure de peu sobre les quatre potes - es va fer mal. Malgrat tot, guardà el globus i les restes que trobà pel terra: lletres, gestos, alguna cançó. Tenia l'esperança de tornar a volar, potser posant-li un pedaç... però amb el temps se n'adonà que no només s'havia punxat el globus. El somni també, i al somni, com l'arregles? No li pots posar un pedaç com a una peça de roba. A més, el pes del globus començava a fer-se feixuc, i és que era inútil intentar inflar-lo de nou si ell no hi era. Amb falses paraules, imaginació i esperança no en feia prou. Va ser conscient, doncs, que, encara que no volgués, era moment de llançar el globus, guardar algun record i seguir endavant. Potser fent camí tornaria a volar.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Abans d'hora...

Somio en...
                  ... no sentir
                  ... no pensar
                  ... no reordar

                                           Somio en...
                                                             ... oblidar
                                                             ...somiar dormida
                                                             ...despertar il·lusionada

                                                                                           Somio en...
                                                                                                             ... creure de nou
                                                                                                             ... experimentar
                                                                                                             ... créixer,conéixer
                                                                                                       

Somio en...
                  ... viure
                  ... viure un somni
                  ... i dos
                  ... i tres

                                                               És que somio massa?


Somio que descobreixo un bosc màgic on sóc una fada
que vola, que salta, que balla amb els arbres.
Una fada que riu perquè les papallones li fan pessigolles.
Somio que no fa falta somiar per trobar un món així.
Regal del youtube: Yiruma
pianista amb màgiques melodies que m'acompanyen abans d'hora,
màgiques melodies abans d'anar a dormir.

dijous, 24 de novembre del 2011

I per esmorzar...un got de fum de colors!

Desperto però m'absorbeix un altre món.
Un món màgic on una cantant emplena ampolles amb fum.
Fum de música, fum d'una dolça veu.
Un fum que pinta de colors tot allò que es veu  gris.
Algú sap on podria comprar aquestes ampolles?




L'artista en qüestió es diu Siri Nilsen, i és el regal que l'Spotify m'ha fet avui el matí. No la coneixia, però casualment sortia un enllaç i m'he deixat guiar...

dilluns, 21 de novembre del 2011

Efecte Raquel

Hi ha dies en què no en sé. Són dies concrets en què s'activa en mi el mecanisme equivocat.
(Warning: avui s'ha activat!)

No en sé més! De decidir, de ser-hi, de viure...no en sé, o simplement, no puc fer-ho millor. Que no em sento d'enlloc, que quan estic aquí vull ser allà, que quan estic allà vull ser aquí, que quan em quedo al mig no vull ser-hi, i on m'agradaria ser-hi crec que no m'hi volen, i dubto de tot...de tonteries, d'anar o no anar, de fer o no fer, de dir o callar, d'espera o d'oblidar. I segueixo dubtant...de mi, del meu cos, del meu fer, del meu jo. De tots els meus "jos"! Em miro al mirall que ningú vol veure i m'enfonso. Aquesta sóc jo???
Un company de fatigues parla de "l'efecte Raquel": efecte paranormal que es genera de tant en tant a la vida rutinària de la Raquel. Es caracteritza principalment per cagar dubtes, dramatitzar les coses i paralitzar el fer, el pensar i/o el sentir de la Raquel. En algunes ocasions també pot comportar petites dosis de tristesa, llàgrimes i/o de por.

Potser sí, potser tan sols és això, un efecte, (com un efecte metereològic), i el millor que puc fer és deixar que passi, esperant simplement que no faci grans destrosses. Com la pluja d'avui, que no para, que cau insistentment i la punyetera, m'ha mullat sense haver de sortir de casa.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Imagino un foc, crema però no m'escalfa

T'imagino.
M'imagino.
Ens imagino.

Llamps, trons i pluja
ens acompanyen des de fora.
De més a prop, un foc.
Que ens escalfa, que creix, que ens crema.
Ens crema massa.
Tan que...
ni tu, ni jo ni imaginació.
Només cendres.

Torno i em trobo davant de la televisió.
El meu foc imaginari ha escalfat també el partit.
València 2 - 3 R. Madrid


A mi no.
Encara tinc fred.

dimecres, 16 de novembre del 2011

Porta tancada, sense marc ni paret


L'autor del blog http://esquitxades.blogspot.com va escriure un breu però clar i preciós poema amb els versos porta tancada i sense marc ni paret. Avui comentava que, qui s'animés, podia fer el mateix. I jo m'he animat! Aquest n'és el resultat...


Tanco els ulls i veig
Una porta tancada.
No en tinc les claus
però sí la curiositat.
M'hi apropo i somric.
La porta és inútil.
Sense marc ni paret
no em cal obrir-la.
Ampliant la mirada,
puc creuar quan vulgui.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Bany de pluja

El dia despertava gris i el meu cap una mica ennuvolat. No havia dormit gaire bé. Si plou no hi vaig, m'he dit. Estava decidida a amagar-me a la meva petita habitació durant tot el matí. Ho reconec, en certs moments tot em fa mandra, empetiteixo i el que m'envolta se'm fa gros. Massa...fins que, com per art de màgia, desperto i tot retorna a la seva mida natural. He mirat per la finestra i res, el gris pintava el cel però aquest no plorava. Raquel, no tens excusa, així és que he agafat tot el material i cap anglès que me n'he anat. Classe majoritàriament avorrida, semblava una còpia de l'anterior. En part ho ha estat però en acabar m'he trobat amb el regal del dia... Un gran bany de pluja! Sí, quan he sortit plovia. Portava cangur però tot i així m'he mullat. No m'ha desagradat, però. Crec que feia temps que no em mullava així i ha estat divertit, reconfortant. Que la pluja no em trenca ni em fon, simplement em mulla. Que sentir les seves gotes caient sobre el meu cangur m'ha relaxat. I les altres regalimant-me per la cara fins arrivar-me als llavis...m'ha encantat. Tenia bon gust. Estava molla, sí, però tranquil·la. Ha estat agradable compartir trajecte amb la pluja. Això sí, perquè era de "tornada a". 

Acabo el dia escrivint aquestes paraules i escoltant la música d'Enya, meravellosa banda sonora per moments com aquests. Si bé la vida no em regala tot el que voldria, i en certs moments m'arribo a sentir buida, frustrada i/o emprenyada, ara mateix, per alguna estranya raó, em sento com en pau. Amb ganes de descobrir "algu" més però en pau.

divendres, 11 de novembre del 2011

11/11/2011

Diuen que és una data especial.
Ho diuen i ho vull creure.
L'ú vol dir inici.
Inici de què?
Espero que de canvis.
De canvis bons.
Certa persona em diria que no ho esperi,
que simplement ho cregui.
Potser té raó
Creure o no creure?
Preguntar menys i sentir més,
suposo...

Regal del dia?
Aquestes paraules


D'entre diversos paperets he escollit aquest.
Màgiques paraules.
Casualitat?
Diuen que no n'hi ha.
Sincronicitat?
Potser.
Buscar menys i sentir més.
A mi.
El què sóc, el què tinc, el què puc.
Podré?

dilluns, 7 de novembre del 2011

Quan el desig m'ofega...

No atenaces tus deseos de forma que no quede en ellos una gota de aliento,
calma tus ansias y vuelve a perseguir tus objetivos
y el bosque volverá a ser bosque y el mar volverá a ser mar.

                                                                            Kabaleb


Els agafaria a tots:
al desig que no em deixa desitjar res més,
a les il·lusions que em desil·lusionen,
 als  somnis  trencats que em trenquen  els  esquemes.
Els agafaria, els posaria dins una bombolla i ... bufaria.
Ben fort!
I ... els enviaria
Ben lluny!


Perquè em  deixin veure.
Perquè em  deixin viure.
Per tornar a néixer.
Per tornar a crear-ne.
De nous.

divendres, 4 de novembre del 2011

Al trot

- La fem caminar una mica més ràpid?- em va preguntar.
 I jo, innocent, vaig contestar - D'acord.- pensant que anar a un ritme un xic més animat no em faria pas mal. I...

Tal dit, tal fet. La Darling, l'heuga que muntava, ràpidament va canviar el pas . Seguia a l'Anna i, evidentment, quan l'Anna va començar a córrer la Darling es posà al trot. Al trot!!!  
Ai mare! Tot el meu cos moguent-se, sense control, cap aquí, cap allà, que em desequilibro! que caic! que em desmonto! que em trenco! que no hi sóc! però sí, hi era, i sencera. Uns quants prous ridículs, una injecció d'adrenalina i riures, que sempre venen bé.

Al trot! Sensació de pànic, de descontrol total però alhora emocionant .
M'hi hauria de posar més sovint al trot, i no només al cim d'un cavall... No pensar, no intentar controlar-ho tot, arriscar i a trotar!

dijous, 3 de novembre del 2011

Novembre i altres coses

Novembre i el canvi d'hora
a deshora arriben.
Arribo enfredolida i m'estiro.
Estiro la manta, em tapo i m'amago.
S'amaga el sol també, i quan em desperto ja és fosc.
La foscor il·lumina la meva tristor que m'envaeix momentàniament.
Moments estranys quan m'aixeco i obro els ulls.
Obrir els ulls i no veure-hi clar.
Estar clar, és culpa del novembre.
Del novembre i d'aquest canvi d'hora
que, com sempre, arriben a deshora.

                                                           És hora de ser-hi sense voler...
                                                                 hora de ser-hi sense saber...
                                                                 hora de ser-hi sense esperar...

                                                                                              ...esperant acostumar-m'hi,
                                                                                   al novembre i aquest canvi d'hora.




dilluns, 31 d’octubre del 2011

Quan la vida se'm clava

Hi ha dies que la vida em fa mal.
Com avui.
Se'm clava.
Com una espina, a mig fer.
Ni entra ni surt.
Suposo que és el buit,
que em forada el pit,
s'eixampla
i no deixa lloc ni a la respiració.


Hi ha dies de tot.
Ho sé.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Coses de somnis...


Aui he viatjat lluny. Amb algunes persones conegudes i d'altres que no. No sé ben bé a on, a un futur incert, fosc.  Amb algun moment eròtic fins i tot, però misteriós, desconegut. M'agrada somiar, però de vegades em fa por. Em faig por. Quan viatjo tan lluny em desperto amb una sensació estranya, com en un estat de shock, intentant digerir i posar sentit al món ilògic que acabo de visitar . A més, avui m'hi acompanyava el següent pensament...

...perdre la memòria i només enrecordar-te d'una única persona al món, i que aquesta persona en qüestió passi de tu. Por. Haver de viure amb uns desconegtus que representa que són la teva família però tu no els reconeixes. Són la teva família però no te n'enrecordes. Pànic...

No sé per què el somni d'avui m'ha transmés aquest pensament. No hi sé trobar el lligam perquè la part que més o menys recordo del somni hi sortia gent coneguda , però quan m'he despertat sentia això. Coses de somnis suposo, del subconscient... món que a la seva manera ens envia senyals però que moltes vegades no sabem desxifrar. Avui n'és el cas.

Per sort, no he perdut la memòria (tot i que no estaria malament tenir la capacitat de borrar alguns records concrets), encara recordo els membres de la meva família i a més d'una persona d'aquest boig món que habitem.

dijous, 27 d’octubre del 2011

La banda sonora d'avui


Plou.
Bona companyia.
I de tan en quan un tro que millora la banda sonora de la migdiada.
Sento les gotes de pluja estavellant-se contra el vidre.
M'agradaria ser una d'elles.
Estavellar-me i no trencar-me.
Deixar-me lliscar fins ves a saber on.
Ni principi ni fi.
Fluir, simplement.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

L'arbre que somiava ser núvol

 Atrapat per la terra, immòbil, solitari. Era un arbre. Creixia, sí, però no com ell havia imaginat. Pensava que amb el temps trobaria la manera de dividir el seu tronc en dos, desplaçar-se i veure món. Li era impossible. No podia lluitar contra sí mateix, era inútil. L'escorça que el cobria era dura, i cada vegada més gran i més forta.  Viure atrapat, és el que li havia tocat. Ser arbre, amb un tronc que de res li servia, per ser-hi, simplement. Tenia sentit?

Volia cames, però se li concedien braços. Uns braços que no arribaven on ell volia, a acariciar el cel. Per conéixer algun ocellet de tan en quan, això sí. Li agradava la seva companyia, però sempre acabaven marxant. Per què? es preguntava, no sóc un mal arbre. De vegades, fins i tot, li sortien unes boniques fulles que l'animaven. El feien sentir millor, més guapo, i l'ajudaven a  respirar. Pensava que les fulles serien ales,i podria volar, per fi. Les fulles, però,  canviaven de color, queien i se les enduia el vent. Elles també, es deia, elles que formaven part de mi també han volat. L'únic que seguia allà, passés el que passés, era el cel. El mirava amb deteniment, li fascinaven la quantitatde colors que podia tenir i sobretot, aquells núvols. Esponjosos, flotants, canviants. De ben segur que viatjaven arreu. Volia ser un d'ells. Flotar, conéixer món, moure's. Canviar de forma, jugar amb el sol, jugar amb la lluna. Seria d'allò més divertit...


L'arbre que detestava ser arbre. L'arbre que somiava ser núvol. L'arbre que envejava la vida del núvol , que no sabia que no era res més que aigua condensada, que algun dia proper deixaria de ser núvol per convertir-se en pluja, en gotes d'aigua que regarien la terra. Un núvol que canviaria de forma per alimentar les seves arrels. L'arbre que no sabia que per dins seu fluïa l'essència d'aquell núvol. Que si vivia, era en part, perquè era núvol. Que tot són cicles, que els núvols canvien de forma i els arbres es mantenen. L'arbre que no sabia que tot té la seva funció i que ser arbre és tot un honor. Que tenir arrels no és pas cosa dolenta, que t'ajuden a no caure quan el vent bufa amb força. L'arbre que potser no viatjaria arreu del món però gràcies a la seva resistència podria viure milers de coses. Veure, donar i rebre. L'arbre que desconeixia que, com els núvols, ell també era una peça imprescindible per la mecànica de la Terra.  Que era núvol, era oxígen, era aliment, era refugi, era vida i no ho sabia.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Tornaré a ...?

Visc amb música. Cada dia m'acompanya una o altra melodia. Com amb tot, depén dels ànims, depén del moment. Avui, la que m'estar rondant és "Tornaràs a tremolar", dels Mishima. Em deixo seduir per la seva lletra, me la vull creure perquè sí, perquè vull tornar a...

sentir,
 creure,
  somiar,
  a viure!
i...
a tremolar!
(si pot ser, de plaer)
  

Avui, però, només he tornat a fer una migdiada sense somnis, sense gràcia, buida. Amb manta, això sí.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

A la parra amb l'Erica Strange

M'agrada mirar sèries, sí. Per alguns pot semblar una pèrdua de temps, i potser ho és, però jo no m'ho prenc així. Normalment les utilitzo per fugir de la meva realitat, entrar a un món nou i oblidar-me de mi, de la meva vida, dels meus pensaments. A més, sempre intento treure'n un xic de suc, ja sigui en forma d'idea interessant, de paraules colpidores, de consells pràctics, d'agradables notes de música o d'imatges que m'impressionin.

Avui, l'Erica Strange, la protagonista de Being Erica (una noia que té la sort de fer teràpia tornant als punts del passat on creu que l'ha cagat) m'ha regalat aquesta frase:

"En un mundo que constantemente cambia bajo nuestros pies, la única cosa que podemos saber con certeza es cómo nos sentimos: el amor que tenemos, el miedo que escondemos, el dolor que alejamos. Si ponemos voz a esos sentimientos, la recompensa será una mente y un corazón en paz."                                                                                                               
Erica Strange

L'he rellegit vàries vegades. La compatreixo, però jo hi afegiria "si ponemos voz a esos sentimientos Y LOS ACEPTAMOS..."

Sento, tinc por i intento evitar segons què, i això em fa ràbia, ho reconec. A vegades em descobreixo lluitant contra mi mateixa per no sentir. Em detesto perquè tinc por. Em castigo. No em comprenc. Una lluita absurda, suposo.
Intento posar-hi veu (encara que sigui baixa) i sí, et transmet pau, però no del tot, perquè la clau està en l'acceptació.
Acceptar-me; amb el que sento, estimo, tinc por i evito. Acceptar-me tota jo, simplement. No és fàcil...però quan m'hi apropo puc veure com l'Acceptació va agafada de la mà amb la Pau. Segurament són bones amigues, em dic...en voldran una més???

divendres, 14 d’octubre del 2011

Volar i caure

Volar
Flotar
Tocar els núvols
Asseura'm-hi a sobre
Observar 
Perspectiva
Els camins
De lluny són clars
Veure-ho
Saltar
i...


patapam!
Caure
Malament
Fer-se mal
Perdre's
No hi ha camí
Cal dibuixar-lo...
No com vull
Com puc
i...

Seguir somiant
Volant
Caient
Volent desaprendre'n
però....
(no en sé)

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Trosset de tarda

Em planta un trosset de la tarta que acaba de fer al davant i em diu "espera't una mica que crema" però embriagada per la seva olor, no me n'he pogut estar. L'he començat a agafar per aquí, per allí, com que encara era calenta se'm desfeia a les mans, ara la mossego per aquí, ara se'm cau el trosset de la punta i...ai! que crema, però em ve de gust i segueixo jugant amb el trosset de tarta a mitja tarda...


No tindria res d'estrany si no fos que jo no ho acostumo a fer això. Els petits plaers els faig durar, i si fa falta, m'espero. Per exemple, si estic llegint un llibre que m'agrada molt ho faig ben a poc a poc , o si miro una sèrie que m'encanta, intento anar capóitol a capítol, de setmana en setmana, i fer-la durar. O si menjo alguna delicatessen de les meves, l'hi faig petites mossegades per tal d'allargar l'estona de plaer. Sempre esperant el moment ideal per tot... però em sembla que de moments ideals no n'hi ha.

Avui no me n'he pogut estar, i he caigut en la temptació abans d'hora... Potser és que ja me n'he cansat de dosificar-me tant. Potser és hora d'aprofitar al màxim tots els petits plaers que pugui tenir. Que si m'acabo una cosa que m'agrada, ja en vindrà una altra que m'agradi més, no?


P.D. Això sí, entre mossegada i mossegada encara he parat a fer-li la foto... Encara em queda tant per desaprendre!

divendres, 7 d’octubre del 2011

Què passa?

Passa que no passa res. Passa que encara que no passi res el temps passa. Passa que ja són les 23.30 del 7 d'octubre i segueix sense passar res. Sense passar res però passa que el temps vola. El temps vola i passa que jo tinc gana, massa. Passa que tinc ganes de més, però passa el temps i tinc res. Passa que tinc ganes però la por també passa pel davant. I se m'enganxa, com no. Passa que ja estic escarmentada. Passa que sé que el que a mi em passa és perdre abans de tenir. Això passa, que la vida passa, jo desitjo, imagino però no passa res més que el que em passa. Res del que somio. Res del que vull. Passa que no passa res digne de ser explicat. I aquí estic, passant l'estona davant del pc intentant ignorar el fet que no passi res. Veient com les agulles del rellotge passen sempre pel mateix lloc però els dies passen, i sense passar res especial cap dia és igual que l'altre...passa que només tenim l'aquí i l'ara però nosaltres passem per la vida sense adonar-nos-en. Passa que passem sense voler pel present, sense pensar que el passat ja ha passat,ja no és,i passem per la vida passant del que realment estar passant.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

És una tonteria, ho sé

Sempre em passa i no m'agrada. N'estic farta! Quan començo alguna activitat nova, encara que sigui alguna cosa que m'interessa especialment, em poso com neguitosa, nerviosa. Manca de confiança amb mi mateixa, suposo. O massa timidesa, també podria ser. El cas és que des de sempre havia volgut apuntar-me a un taller d'escriptura i aquest any, finalment, ho he fet. I em feia ilusió! Ara, però, no hi aniria... Por a ves a saber què disfressada de mandra...

Espero no deixar-me guanyar la partida i arribar-m'hi...

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Desaprenent amb cavalls


Feia només tres setmanes que no hi anava, però a mi em semblava una eternitat. Els havia trobat a faltar, i crec que no era l'única. La meva mare, que m'hi acompanya a cada sessió, també, i és que aquest espai, l'Unicorn blanc...és especial.

La Neu i la Cendra

És curiós, sempre m'han agradat els animals, però els cavalls no especialment. Bé, sí, però de lluny. No hi havia tingut mai gaire contacte. La veritat és que no em deien res d'especial...però sí la idea de poder fer-hi exercici, recuperar equilibri o si més no mantenir-me i està en contacte amb la natura. Per aquests motius m'hi vaig apuntar, a equinoteràpia.

La Neu i una servidora
Però ara sé que l'equinoteràpia és més que això. Als cavalls, els agafes "carinyo", i no sé com t'enganxen. La seva olor, el seu tacte, la seva tranquil·litat, la seva disponibilitat (sobretot si els portes menjars, que de tontos no en tenen un pèl!) i la pau que es respira al seu costat. Pau que a vegades no sé sentir per la por, que com no, no hi podia faltar. Sí, la por, el canguelis, el no puc...les males conselleres que no em deixen tranquil·la ni quan estic damunt la Neu (que és la preciosa euga amb qui comparteixo les sessions). Aprendre a acariciar-los, donar-los menjar, raspallar-los, a apropar-m'hi...cada vegada més.
Veure el món des d'una altra perspectiva, notar el pas del cavall i moure parts del cos que habitualment estan quietes, imaginar que ets tu qui camines,  aprendre a deixar-te portar...sentir els seus moviments i adaptar-t'hi(com per exemple quan aixeca una mica la part del darrera i fa un moviment ben sexy per fer pipí, no sé si sóc jo que l'estimulo especialment però quasi bé sempre que hi sóc a sobre li en venen ganes...). Intentar aguantar-me el més recte possible, canviar la posició del cos, respirar i créixer cap amunt, agafar confiança i desaprendre a tenir por. I amb l'excusa de perdre l'equilibri, una abraçada de tan en quan a la Carla, la fisio que sempre té un somriure dibuixat a la cara (encara que aquí, la menda, arribi un xic tard...).

M'agrada i cada vegada tinc més ganes de descobrir més coses d'ells, dels cavalls i del meu propi cos. Intento obrir-me i anar-hi positivament, pensant que avui sí, avui m'aguantaré millor. De vegades me'n surto més, de vegades menys, i és que encara em queda molt per desaprendre, per desfer i refer...

En primer pla, la Cendra i la mà
de la meva mare.
Al darrera, la Darling
Ahir, després de tres setmanes, ens esperava tota la comitiva, La Neu (blanca, tranquil·la, pacient), la Cendra (una poni amb cara d'entremaliada que quan ensenya les dents i riu de ves a saber què fa molt de riure) , i la Darling (una senyora euga guapíssima que sembla que vagi vestida sempre de gala). També la resta de cavalls, que solen està al camp del costat, i un burret que es diu Teodor i que és company inseparable d'un cavall. La Carla, l'Anna i la family... Un sol d'octubre que brillava amb força i un arbre màgic que regala bolets. La sessió d'ahir va estar molt bé. Em vaig sentir força segura fent els exercicis i vaig intentar gaudir al màxim de l'activitat, del moment i de l'espai. Una bona manera de passar part del matí de diumenge, i acabar de donar una mica de llum a un cap de setmana que no ha  brillat pas gaire.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Redescobrint "La historia interminable"

"La Nada avanza cada día que pasa,
y con su paso va matando a Fantasía"

                                                                                      (La historia interminable)


Jo no vull que això passi a la meva vida, però...com ho faig per evitar-ho?

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Quan tornen els fantasmes

A estones els fantasmes tornen. De cop. Ja pot fer dies que no els veus, però quan venen ho fan amb força i s'enduen tot el que havies intentat crear. La pau se'n va i arriba la soledat immensa que t'abraça fortament. No t'escalfa.  Fa mal i quasi no et deixa respirar. Com si t'afoguessis i plores d'impotència, per no saber reaccionar. No l'afrontes, la sents, i la deixes fer. "De nou els vells fantasmes" penses, i t'espantes perquè veus que potser les altres sensacions que pensaves que havies aprés a sentir tan sols són tirites, tirites imaginàries que has creat per tapar la ferida, per no veure-la realment. I funcionen...funcionen fins que tornen els vells fantasmes que ataquen directament a la ferida que, evidentment, és més profunda del que sembla i no està cicatritzada. Potser no ho estarà mai... Però per sort he desaprés a dramatitzar i sé que tot això són moments. Que els fantasmes van i venen.

Avui moments de merda, sí.
Dissabte de merda, però passarà.
Arribarà demà i demà serà millor.
Segur.



I és que quan t'endinses a viure el misteri de la vida t'endinses a un bosc ple de tot. *T'endinses a un tot, amb moments preciosos però també amb moments horrorosos. Us deixo amb un video de la pel·lícula "El árbol de la vida", que a estones, encara em té encantada.



* Aquesta idea del bosc i del tot l'he tret de la preciosa cançó "Entra dins el bosc" de l'Eduard Canimas. No n'he trobat cap enllaç però la podeu escoltar per l'spotify o comprant el disc...jejeje!


dijous, 29 de setembre del 2011

dilluns, 26 de setembre del 2011

El árbol de la vida

Costa trobar-li el sentit, suposo que a la vida també.
Moments màgics, únics i especials.
Moments suaus i tendres. Amor, esperança.
Moments durs, cruels i tristos. Mort, pors, enveges...
Emociona...
Imatges impressionants acompanyades d'una música meravellosa.
Bons consells: "No diguis no puc. Digues m'estar costant"
L'he gaudit de veritat quan he parat d'intentar entendre-la i m'he limitat a sentir-la, com si no fos una pel·lícula, com si fos una obra d'art.

Us en penjo el trailer, tot i que crec que no reflecteix realment el tipus de pel·lícula que és. La presenten com si seguís un fil argumental com qualsevol altra pel·lícula normal i no és així. És diferent.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Llegint, desaprenent, compartint

Llegint un conte de Txèchov, La dama del gosset (1899). M'ha agradat especialment el següent fragment:


"(...)Tot estava en calma; les cigales cantaven als arbres i allà on eren ells dos els arribava la remor cavernosa, monòtona, de les ones que parlaven de la pau, del son etern que ens espera. Devien remorejar igual quan Jalta i Orleanda no existien, i així se senten ara, i se sentiran amb la mateixa monotonia quan nosaltres no hi serem. I en aquella constància, en aquella indiferència absoluta envers la vida i la mort de cadascun de nosaltres, s'amaga, ben segur, la garantia de la nosatra salvació eterna, del moviment incessant de la vida en el món cap a la perfecció. Assegut a la vora d'una dona jove (...) acaronada i idealitzada per aquell panorama màgic - la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós-, Gúrov pensava que, ben mirat, tot és meravellós en aquest món; tot, tret del que pensem i fem quan oblidem la nostra dignitat humana i els designes elevats de la nostra existència."


"la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós"...i el sol, la terra, l'aigua, la pluja, el vent, el so de la natura, i el seu silenci... i el moviment incesant de l'univers. La seva màgia i la connexió amb totes les seves peces. A vegades, jo també la puc viure. En certs moments aïllats en els quals no penso,només em deixo endur i em deixo sentir, simplement. Passejos terapèutics, en dic; respirant l'aire profundament, observant el riu, el cel, sentint els rajos de sol penettrant dins el meu cos que accepto obertament sabent que és la millor font d'energia, i observant la papallona blanca que m'acompanya un tram del camí sobrevolant les herves del costat de la vorera. I és que, ben mirat, és meravellós! fins que arribo a lloc i/o certs pensaments  em desperten, o més ben dit, m'adormen de nou.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Des del llit

El meu cap sobre el coixí.
Tanco els ulls i dono voltes. No sé si és la música o les tres birres que m'he begut. Donar voltes i...
Viatjar, viure, conéixer, experimentar. M'agradaria...
De moment, però, em transporto sense moure'm. Em moc sense transportar-me, i volo sense enlairar-me.
Des d'aquí, des del llit.
Així, si caic, que cauré (tard o d'hora tothom cau), no farà tan de mal.



P.D. De les lletres en italià no en tinc gaire idea del què volen dir, però la música i les imatges em transporten.

dimarts, 20 de setembre del 2011

Sensacions...

Intento buscar sentir
però no té sentit intentar buscar
Les sensacions no les trobes
Les sensacions les sents


divendres, 16 de setembre del 2011

Paraules a mitjanit


La nit m'acarona. No la lluna, que des d'aquí no la sé veure. Sí alguna estrella, brillant, llunyana, petita. I jo, que m'estic a la plaça, observant, intentant distreure els pensaments, retardant el moment de pujar, arribar a l'habitació, encendre el pc i sentir-me sola. Buida. La nit m'acarona, i la música,  com no, m'acompanya, però a vegades no en tinc prou. Com avui. Avui voldria més, i no m'agrada desitjar. Sé que quan més desitges més infeliç ets. Però, és que es pot contorolar això?

dimecres, 14 de setembre del 2011

Migdiades d'estiu...

Ara no m'amago sota la manta. No em cal, massa calor. Sí darrera la persiana, que abaixo fins que només entra un rajolí de sol. També, darrera la música, que escullo curosament perquè m'acompanyi durant aquest petit viatge que compartirem (de vegades no és tant petit...). M'estiro i deixo caure tot el pes del meu cos sobre el llit. Intentar relaxar-me i deixar volar la imaginació fins que noto un calfred que em recórrer tot el cos, que és quan realitat i irrealitat deixen de ser, es confonen, es mesclen i formen un nou món on jo ja hi sóc amb els ulls tancats.

Dolça migdiada...no sempre en trec el suc que vull però m'encantes!

dimarts, 13 de setembre del 2011

Setembre

Espero no esperar. Millor així.
Decideixo no decidir. Deixar fluir.
No pensar. No fer.
Que el camí es dibuixi sol.
Que les respostes vinguin soles.

Però què passa si el que se'm presenta em fa por?

Excuses.
Mil i una.
Totes valen, però en el fons sé que és hora de decidir.
Plantejar nous reptes, nous objectius.
M'ha sorgit una possibilitat. Em fa mandra.
Una excusa més.
Sé el què hauria de decidir.
Sé que no sempre faig el què toca.
Sé que no sempre sé ser atrevida.
Sé que em fa pal afrontar-me a segons què.
Que tinc 26 anys però que em fa por tenir responsabilitats.
Que penso en no pensar però no en sé.

Que setembre ja està aquí, i jo sense ser-hi, com sempre.

dilluns, 12 de setembre del 2011

No sempre que somio m'ho passo bé

M'aixeco ja cansada. Els braços em pesen, les cervicals em minven i el cap em fa mal. Potser és que m'he esforçat massa per sobreviure en el somni d'aquesta nit. Bé, més que somni ha estat un malson, d'aquells estranys que a vegades tinc. Rajos de llum de tots colors al cel, però no eren bonics. Feien por, feien desaparèixer tot allò que tocaven, i la negra nit, que semblava eixamplar-se i menjar-se la terra, que empetitia mica en mica perquè algunes de les seves parts explotaven en xocar contra no sé ben bé què. No hi havia verd, ni blau, ni el Sol.  Negre, marró, vermell i un poc de taronja pintaven el paisatge, i gent que corríem sense saber cap on tirar, i televisions, telèfons, pc's que deixaven de funcionar, i família i amics perduts, i campaments de refugiats (això sí, amb el petit detall que en aquests hi havia llaunes de cervesa). Jo n'he agafat una mentre intentàvem serenar-nos enmig de tot aquell caos i... m'he despertat. M'he sentit alleugerada, afortunada per poder sortir d'aquest malson. Hi ha gent que no en pot sortir, perquè no dorm, no ho somia, perquè en certa manera, és una realitat.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Sí, podria ser jo

Ernst Ludwig Kirchner
Aquesta noia podria ser jo, però no ho sóc.
Aquest gat també podria ser el meu, però no l'és.
I aquelles ampolles podrien ser meves, però no ho són.

La noia que somia desperta.
La noia que espera però no sap ben bé què.
La noia que desespera perquè pensa "que tot està per fer i tot és possible" però no sempre ho creu, i es perd abans, fins i tot, de moure's del sofà.

Sí, perfectament, aquesta noia podria ser jo.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Una copa i...

...I a cada glopada un record,
el teu,
que m'emborratxa
Sí,
no és l'alcohol qui em tomba,
ets tu,
la teva absència
i la soledat, que es creix.
I a cada glopada
més lluny d'aquí.
Realitat distorsionada
i tu més a prop,
que m'emborratxes,
que em sedueixes,
que em tombes
i caic, finalment,
en un bell somni.
Dolç.
Fals.
Desperto i no hi ets.
Una copa.
Sola
Tombada.
Com jo.

dilluns, 5 de setembre del 2011

El mar que veig

El mar d'avui el matí a Cap de Creus

Avui he anat a Cap de Creus, on la terra, el cel i el mar són un de sol.
He vist un mateix mar vestit amb diferents robes.

Un mar blau, fosc
També un mar blau, com el cel.
A estones ha estat gris, plata,
i a d'altres brillava, tímid, com el sol d'avui.
També l'he vist verd, com les algues i és que el mar és sorra, terra, roca...
És tot reflexes!

El mar és tranquil però també pot ser brau.
El mar és una onada,
que ve, que va, que acaricia la terra però no s'hi queda.
El mar, que puja.
El mar, que baixa.
El mar, que s'enfada.
El mar, que es calma.
El mar, que em calma.
El mar, és música.
El mar, és viu.
El mar, que es mou, canvia, es transforma i torna.

La terra s'acaba però...el mar no té fi, i a l'horitzó es confon amb el cel.

El mar és el món.
El món és tot.
Tot és el mar.
Jo sóc tot.
Jo sóc com el mar.
Canviant però, en el fons, sempre el mateix.

diumenge, 4 de setembre del 2011

M'agrada flipar

Sí, m'agrada flipar, i avui, tot i que no he fet grans coses, he flipat en diverses ocasions.
Bé, la veritat és que ja vaig començar a flipar ahir a la nit...

Russian Red a l'Acústica

Sí, ahir, quan vaig anar al concert d'una nina que cantava com els àngels, però no funcionava amb piles, no, funcionava amb música. Es movia al ritme de cada nota que els seus acompanyants feien sonar deliciosament. Sintonitzava amb cada acord, vibrava amb cada cançó, i es veia que, cada vegada més, sentia, sobre l'escenari, aquella energia especial que transmet la música, i ella, així, com si res, ens la feia sentir a nosaltres, els espectador/es, que bocabadats, flipàvem amb el conjunt de sensacions que flotaven sobre el Claustre de l'Institut Ramon Muntaner.



Les flipades, però, han continuat avui...

sí, quan tornant de rentar el cotxe amb la meva mare els ocells ens han fet un regal: han arrencat el vol just quan passàvem pel costat. Ales amunt i avall, espurnes de plata al cel, que ballen, que juguen, que es mouen i totes juntes formen una bonica silueta com si fossin un sol ocell. He flipat.

i per la tarda...tocava l'Eduard Canimas. N'havia escoltat alguna cançó. Em relaxa i tenia moltes ganes de veure'l en directe, i d'escoltar, especialment, la cançó "Rema" però...per variar, hem arribat tard i només he pogut gaudir-ne les últimes cinc cançons. Tot i així, el tastet m'ha encantat. Humor, delicadesa, amor, pau, bones vibracions i bona música (el que l'acompanyava amb la guitarra ha estat genial també!), i quan em pensava que no podria escoltar la "meva" cançó perquè, evidentment, ja l'hauria tocat...m'ha fet un regal! Ha sonat! L'ha sentit! L'he sentit! L'hem sentit! i ha estat preciós. He flipat (i segueixo flipant ara mateix escoltant el cd....).

http://www.goear.com/listen/ac1715e/rema-canimas

Anant en cotxe cap a Castelló també he flipat. Em sentia bé, contenta. Gaudia de l'aire que m'acariciava la cara, simplement, i d'un altre regal...l'olor de la pluja! i per acabar-ho d'arrodonir, radio 4 em posa "L'aniversari" dels Manel, que em sedueix cada vegada que l'escolto. Gran moment! Sense pensar més enllà, o sí, però amb serenitat.

(crec que) "Ombres"
de Ministral



Més tard, he anat a una exposició de pintura. Josep Ministral n'era l'artista. M'ha agradat en general, però he flipat especialment amb un quadre. No en recordo exactament el títol, alguna cosa així com "Ombres". M'ha sorprès, perquè jo, les ombres, sempre me les he imaginat negres, grises...però aquest home les pinta de colors! Ell m'ha dit que pinta el què sent, per tant, les ombres, les sent així. Espero jo, sentir-les així algun dia...







El dia ha anat bé. Podria haver anat millor, potser. M'hagués agradat tenir més regals? Segurament. Desitjo flipar també per unes altres coses? Sí. Però avui ha anat així, i així, com ha anat, ha estat bé. I sí, potser a vegades m'equivoco i flipo massa, però prefereixo flipar-me i desflipar-me, que no pas sentir sempre el mateix. (i ara aniré cap al llit perquè demà, quan em llevi a les 7 fliparé, i no m'agradarà gaire crec...).

Bona nit i bones flipades!

dijous, 1 de setembre del 2011

Serena.
Serena però trista.
Serena i trista, no podia evitar, a vegades, sentir que li havien tallat les ales abans de volar.
No ho sentia, sabia que era una realitat.

Realitat canviant...

Serena.
Serena i trista.
Serena i trista però somiadora, encara a vegades, li semblava veure fades al seu voltant.
Fades que, de tan en quan, s'asseien sobre el seu nas, la miraven directament als ulls i li deien que d'ales se'n podia fer unes a mida...

Realitat canviant...

Ara sí, ara no.
Ara les veia, ara no.
Ara serena, ara no i anava  fent.
Fent i desfent.
Fent i desfent i  somiant. A vegades desperta, a vegades només adormida.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Desaprenent amb vampirs


Amb llàgrimes de sang plorava aquella mort.
L'havia estimat. Per això l'havia mort.
Bebia sang per emplenar la buidor que ella li deixà.
Matava per sentir-se menys humà.
No soportava aquell dolor.
Al cap i a la fi era un vampir, i els vampirs no tenen sentiments.
O si?



(Ho sé. Sóc un xic rara i m'emociono mirant sèries de vampirs, però com moltes coses en aquesta vida no tot és el que sembla. Hi ha vampirs que poden ser més humans que les pròpies persones.
Que són diferents? Sí. Que poden ser perillosos? Sí. Que són interessants? També. Que tot i estar morts viuen? També. Que si viuen senten? Evidentment, i desitgen, i s'emocionen, i pateixen...com nosaltres, els humans. En alguns aspectes funcionen diferent, però no per això els hauriem de tenir por... i és que per mi, una sèrie de vampirs no és només una sèrie de vampirs, em fa pensar amb moltes altres coses, coses que no s'allunyen tan del nostre món real. Que de vampirs i éssers especials no només n'hi ha a les pel·lícules...).