dijous, 29 de setembre del 2011

dilluns, 26 de setembre del 2011

El árbol de la vida

Costa trobar-li el sentit, suposo que a la vida també.
Moments màgics, únics i especials.
Moments suaus i tendres. Amor, esperança.
Moments durs, cruels i tristos. Mort, pors, enveges...
Emociona...
Imatges impressionants acompanyades d'una música meravellosa.
Bons consells: "No diguis no puc. Digues m'estar costant"
L'he gaudit de veritat quan he parat d'intentar entendre-la i m'he limitat a sentir-la, com si no fos una pel·lícula, com si fos una obra d'art.

Us en penjo el trailer, tot i que crec que no reflecteix realment el tipus de pel·lícula que és. La presenten com si seguís un fil argumental com qualsevol altra pel·lícula normal i no és així. És diferent.

dissabte, 24 de setembre del 2011

Llegint, desaprenent, compartint

Llegint un conte de Txèchov, La dama del gosset (1899). M'ha agradat especialment el següent fragment:


"(...)Tot estava en calma; les cigales cantaven als arbres i allà on eren ells dos els arribava la remor cavernosa, monòtona, de les ones que parlaven de la pau, del son etern que ens espera. Devien remorejar igual quan Jalta i Orleanda no existien, i així se senten ara, i se sentiran amb la mateixa monotonia quan nosaltres no hi serem. I en aquella constància, en aquella indiferència absoluta envers la vida i la mort de cadascun de nosaltres, s'amaga, ben segur, la garantia de la nosatra salvació eterna, del moviment incessant de la vida en el món cap a la perfecció. Assegut a la vora d'una dona jove (...) acaronada i idealitzada per aquell panorama màgic - la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós-, Gúrov pensava que, ben mirat, tot és meravellós en aquest món; tot, tret del que pensem i fem quan oblidem la nostra dignitat humana i els designes elevats de la nostra existència."


"la mar, les muntanyes, els núvols, el cel espaiós"...i el sol, la terra, l'aigua, la pluja, el vent, el so de la natura, i el seu silenci... i el moviment incesant de l'univers. La seva màgia i la connexió amb totes les seves peces. A vegades, jo també la puc viure. En certs moments aïllats en els quals no penso,només em deixo endur i em deixo sentir, simplement. Passejos terapèutics, en dic; respirant l'aire profundament, observant el riu, el cel, sentint els rajos de sol penettrant dins el meu cos que accepto obertament sabent que és la millor font d'energia, i observant la papallona blanca que m'acompanya un tram del camí sobrevolant les herves del costat de la vorera. I és que, ben mirat, és meravellós! fins que arribo a lloc i/o certs pensaments  em desperten, o més ben dit, m'adormen de nou.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Des del llit

El meu cap sobre el coixí.
Tanco els ulls i dono voltes. No sé si és la música o les tres birres que m'he begut. Donar voltes i...
Viatjar, viure, conéixer, experimentar. M'agradaria...
De moment, però, em transporto sense moure'm. Em moc sense transportar-me, i volo sense enlairar-me.
Des d'aquí, des del llit.
Així, si caic, que cauré (tard o d'hora tothom cau), no farà tan de mal.



P.D. De les lletres en italià no en tinc gaire idea del què volen dir, però la música i les imatges em transporten.

dimarts, 20 de setembre del 2011

Sensacions...

Intento buscar sentir
però no té sentit intentar buscar
Les sensacions no les trobes
Les sensacions les sents


divendres, 16 de setembre del 2011

Paraules a mitjanit


La nit m'acarona. No la lluna, que des d'aquí no la sé veure. Sí alguna estrella, brillant, llunyana, petita. I jo, que m'estic a la plaça, observant, intentant distreure els pensaments, retardant el moment de pujar, arribar a l'habitació, encendre el pc i sentir-me sola. Buida. La nit m'acarona, i la música,  com no, m'acompanya, però a vegades no en tinc prou. Com avui. Avui voldria més, i no m'agrada desitjar. Sé que quan més desitges més infeliç ets. Però, és que es pot contorolar això?

dimecres, 14 de setembre del 2011

Migdiades d'estiu...

Ara no m'amago sota la manta. No em cal, massa calor. Sí darrera la persiana, que abaixo fins que només entra un rajolí de sol. També, darrera la música, que escullo curosament perquè m'acompanyi durant aquest petit viatge que compartirem (de vegades no és tant petit...). M'estiro i deixo caure tot el pes del meu cos sobre el llit. Intentar relaxar-me i deixar volar la imaginació fins que noto un calfred que em recórrer tot el cos, que és quan realitat i irrealitat deixen de ser, es confonen, es mesclen i formen un nou món on jo ja hi sóc amb els ulls tancats.

Dolça migdiada...no sempre en trec el suc que vull però m'encantes!

dimarts, 13 de setembre del 2011

Setembre

Espero no esperar. Millor així.
Decideixo no decidir. Deixar fluir.
No pensar. No fer.
Que el camí es dibuixi sol.
Que les respostes vinguin soles.

Però què passa si el que se'm presenta em fa por?

Excuses.
Mil i una.
Totes valen, però en el fons sé que és hora de decidir.
Plantejar nous reptes, nous objectius.
M'ha sorgit una possibilitat. Em fa mandra.
Una excusa més.
Sé el què hauria de decidir.
Sé que no sempre faig el què toca.
Sé que no sempre sé ser atrevida.
Sé que em fa pal afrontar-me a segons què.
Que tinc 26 anys però que em fa por tenir responsabilitats.
Que penso en no pensar però no en sé.

Que setembre ja està aquí, i jo sense ser-hi, com sempre.

dilluns, 12 de setembre del 2011

No sempre que somio m'ho passo bé

M'aixeco ja cansada. Els braços em pesen, les cervicals em minven i el cap em fa mal. Potser és que m'he esforçat massa per sobreviure en el somni d'aquesta nit. Bé, més que somni ha estat un malson, d'aquells estranys que a vegades tinc. Rajos de llum de tots colors al cel, però no eren bonics. Feien por, feien desaparèixer tot allò que tocaven, i la negra nit, que semblava eixamplar-se i menjar-se la terra, que empetitia mica en mica perquè algunes de les seves parts explotaven en xocar contra no sé ben bé què. No hi havia verd, ni blau, ni el Sol.  Negre, marró, vermell i un poc de taronja pintaven el paisatge, i gent que corríem sense saber cap on tirar, i televisions, telèfons, pc's que deixaven de funcionar, i família i amics perduts, i campaments de refugiats (això sí, amb el petit detall que en aquests hi havia llaunes de cervesa). Jo n'he agafat una mentre intentàvem serenar-nos enmig de tot aquell caos i... m'he despertat. M'he sentit alleugerada, afortunada per poder sortir d'aquest malson. Hi ha gent que no en pot sortir, perquè no dorm, no ho somia, perquè en certa manera, és una realitat.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Sí, podria ser jo

Ernst Ludwig Kirchner
Aquesta noia podria ser jo, però no ho sóc.
Aquest gat també podria ser el meu, però no l'és.
I aquelles ampolles podrien ser meves, però no ho són.

La noia que somia desperta.
La noia que espera però no sap ben bé què.
La noia que desespera perquè pensa "que tot està per fer i tot és possible" però no sempre ho creu, i es perd abans, fins i tot, de moure's del sofà.

Sí, perfectament, aquesta noia podria ser jo.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Una copa i...

...I a cada glopada un record,
el teu,
que m'emborratxa
Sí,
no és l'alcohol qui em tomba,
ets tu,
la teva absència
i la soledat, que es creix.
I a cada glopada
més lluny d'aquí.
Realitat distorsionada
i tu més a prop,
que m'emborratxes,
que em sedueixes,
que em tombes
i caic, finalment,
en un bell somni.
Dolç.
Fals.
Desperto i no hi ets.
Una copa.
Sola
Tombada.
Com jo.

dilluns, 5 de setembre del 2011

El mar que veig

El mar d'avui el matí a Cap de Creus

Avui he anat a Cap de Creus, on la terra, el cel i el mar són un de sol.
He vist un mateix mar vestit amb diferents robes.

Un mar blau, fosc
També un mar blau, com el cel.
A estones ha estat gris, plata,
i a d'altres brillava, tímid, com el sol d'avui.
També l'he vist verd, com les algues i és que el mar és sorra, terra, roca...
És tot reflexes!

El mar és tranquil però també pot ser brau.
El mar és una onada,
que ve, que va, que acaricia la terra però no s'hi queda.
El mar, que puja.
El mar, que baixa.
El mar, que s'enfada.
El mar, que es calma.
El mar, que em calma.
El mar, és música.
El mar, és viu.
El mar, que es mou, canvia, es transforma i torna.

La terra s'acaba però...el mar no té fi, i a l'horitzó es confon amb el cel.

El mar és el món.
El món és tot.
Tot és el mar.
Jo sóc tot.
Jo sóc com el mar.
Canviant però, en el fons, sempre el mateix.

diumenge, 4 de setembre del 2011

M'agrada flipar

Sí, m'agrada flipar, i avui, tot i que no he fet grans coses, he flipat en diverses ocasions.
Bé, la veritat és que ja vaig començar a flipar ahir a la nit...

Russian Red a l'Acústica

Sí, ahir, quan vaig anar al concert d'una nina que cantava com els àngels, però no funcionava amb piles, no, funcionava amb música. Es movia al ritme de cada nota que els seus acompanyants feien sonar deliciosament. Sintonitzava amb cada acord, vibrava amb cada cançó, i es veia que, cada vegada més, sentia, sobre l'escenari, aquella energia especial que transmet la música, i ella, així, com si res, ens la feia sentir a nosaltres, els espectador/es, que bocabadats, flipàvem amb el conjunt de sensacions que flotaven sobre el Claustre de l'Institut Ramon Muntaner.



Les flipades, però, han continuat avui...

sí, quan tornant de rentar el cotxe amb la meva mare els ocells ens han fet un regal: han arrencat el vol just quan passàvem pel costat. Ales amunt i avall, espurnes de plata al cel, que ballen, que juguen, que es mouen i totes juntes formen una bonica silueta com si fossin un sol ocell. He flipat.

i per la tarda...tocava l'Eduard Canimas. N'havia escoltat alguna cançó. Em relaxa i tenia moltes ganes de veure'l en directe, i d'escoltar, especialment, la cançó "Rema" però...per variar, hem arribat tard i només he pogut gaudir-ne les últimes cinc cançons. Tot i així, el tastet m'ha encantat. Humor, delicadesa, amor, pau, bones vibracions i bona música (el que l'acompanyava amb la guitarra ha estat genial també!), i quan em pensava que no podria escoltar la "meva" cançó perquè, evidentment, ja l'hauria tocat...m'ha fet un regal! Ha sonat! L'ha sentit! L'he sentit! L'hem sentit! i ha estat preciós. He flipat (i segueixo flipant ara mateix escoltant el cd....).

http://www.goear.com/listen/ac1715e/rema-canimas

Anant en cotxe cap a Castelló també he flipat. Em sentia bé, contenta. Gaudia de l'aire que m'acariciava la cara, simplement, i d'un altre regal...l'olor de la pluja! i per acabar-ho d'arrodonir, radio 4 em posa "L'aniversari" dels Manel, que em sedueix cada vegada que l'escolto. Gran moment! Sense pensar més enllà, o sí, però amb serenitat.

(crec que) "Ombres"
de Ministral



Més tard, he anat a una exposició de pintura. Josep Ministral n'era l'artista. M'ha agradat en general, però he flipat especialment amb un quadre. No en recordo exactament el títol, alguna cosa així com "Ombres". M'ha sorprès, perquè jo, les ombres, sempre me les he imaginat negres, grises...però aquest home les pinta de colors! Ell m'ha dit que pinta el què sent, per tant, les ombres, les sent així. Espero jo, sentir-les així algun dia...







El dia ha anat bé. Podria haver anat millor, potser. M'hagués agradat tenir més regals? Segurament. Desitjo flipar també per unes altres coses? Sí. Però avui ha anat així, i així, com ha anat, ha estat bé. I sí, potser a vegades m'equivoco i flipo massa, però prefereixo flipar-me i desflipar-me, que no pas sentir sempre el mateix. (i ara aniré cap al llit perquè demà, quan em llevi a les 7 fliparé, i no m'agradarà gaire crec...).

Bona nit i bones flipades!

dijous, 1 de setembre del 2011

Serena.
Serena però trista.
Serena i trista, no podia evitar, a vegades, sentir que li havien tallat les ales abans de volar.
No ho sentia, sabia que era una realitat.

Realitat canviant...

Serena.
Serena i trista.
Serena i trista però somiadora, encara a vegades, li semblava veure fades al seu voltant.
Fades que, de tan en quan, s'asseien sobre el seu nas, la miraven directament als ulls i li deien que d'ales se'n podia fer unes a mida...

Realitat canviant...

Ara sí, ara no.
Ara les veia, ara no.
Ara serena, ara no i anava  fent.
Fent i desfent.
Fent i desfent i  somiant. A vegades desperta, a vegades només adormida.