dissabte, 31 de març del 2012

Els somnis són...

reals,
fugissers...
Poden deixar de ser
però no te n'adones
fins que tornen a ser.

Obre bé els ulls!
Abans de tornar-los a somiar
dona't el plaer de gaudir-los en viu!

dimecres, 28 de març del 2012

Mallorca - F.C.Barcelona

Sé que ho penjo amb uns dies de retard, però això és el què passa quan una servidora no pot veure el partit per la tv...

“Som a Mallorca al vint-i-tres de la segona part i el Barça guanya 0-1”. Un minut més tard el pare encén l’ordinador, mentre al minut vint-i-quatre el gos es col·loca al sofà. La veu del Puyal encobreix el silenci de la casa. De fons, al minut vint-i-cinc, se sent algú remenant a la cuina. No és la mare, que ha marxat a teatre al final de la primera part, és el germà gran que ha vingut a endrapar les restes del dinar. Al vint-i-vuit i mig de la segona part ella es fa un massatge a les parpelles. Ho acostuma a fer quan té mal de cap. Dos minuts més tard encén el msn i veu que ell està connectat. És absurd. “Els jugadors s’han de moure” diuen a la ràdio. Ells dos ja fa temps que no es mouen, potser perquè ja no juguen el mateix partit. El Barça amb deu defensant-se i ella que no sap com defensar-se d’aquella solitud que la visita cada nit. De sobte, el gol de Piqué. Somriu i pensa en els gols que li hagués agradat marcar. Al trenta-sis s’apreta el front. El mal de cap insisteix i no sap si prendre una aspirina o emplenar-se el got de cervesa. Com solia dir ell, potser la tercera opció sigui la millor. Final del partit. 0 a 2, tres puntets més i la vida segueix.

diumenge, 25 de març del 2012

Un divendres normal especial

Ahir va ser un dia especial. Especial i normal, i això és el que, precisament, va fer que fos especial. Crec que tots els dies normals haurien de ser així, vull dir que no hauria de ser especial que el dia d'ahir fos especial, però malauradament, així va ser. I...què va passar? De fet, passar passar...no va passar res, però sí que em vaig sentir diferent, bé, en pau.

Per començar, la dutxa . Em vaig deixar abraçar per aquelles gotes d'aigua que no només banyaven el meu cos sinó que també m'escalfaven i em traslladaven a un altre lloc. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar en uns banys d'aquests d'aigües termals naturals,  em situava al bell mig d'una petita cascada que en caure sobre meu em feia un plàcid massatge. Estava tranquil·la i vaig acabar fent gàrgares amb l'aigua, jugant com una nena petita. Em sentia bé, perquè sí.
Quan vaig sortir al carrer un sol esplèndid m'acompanyava. No només il·luminava les fulles encara humides per la tormenta del dia anterior, m'il·luminava a mi, al meu sentir. Em va fer somriure perquè sí. I l'olor de la terra mullada...mmm! En sortir de l'hospital, més regals! Uns núvols blancs, grandiosos, esplèndids, majestuosos decoraven el fons del cel blau que lluïa la ciutat de Girona. Vaig flipar! I tornant cap a la resi sentia més el cant dels ocells que el motor dels cotxes. Potser és que els ocells ja noten la força de la primavera?

Sigui com sigui,vull remarcar que no és que m'hagi enamorat, que ja sabem tots que hi ha certs estats que distorsionen la realitat. Simplement és que, de la mateixa manera que un dia ho pots veure tot gris i negre, perquè sí, també passa que ho pots veure tot de colors perquè sí. I si ho pots fer un dia, pot ser que mica en mica desaprenguis a viure els dies normal normals i aprenguis a viure els dies normals especials. Almenys, així ho espero jo, encara que he de reconèixer que el dia d'avui...ha sigut normal, normalet, tirant a baix però bé, ja s'ha acabat, i demà? Demà ja veurem.

dissabte, 17 de març del 2012

Jo, llàgrima

Si no surto rebento.
Ella no ho vol. No l'entenc.
Per què llegeix les paraules de fa un any?
Per què escolta la música que mai podrà tocar?
Em provoca...
Amb aquests estímuls no sé si podré aguantar.
Necessito mostrar-me, desfogar-me, alliberar-me.
El seu ull no em deixa respirar. M'apreta i no hi veig clar.
No puc més. Vull sortir.
Ella no ho vol però en el fons ho neccessita.
Per què sinó, s'entesta en recordar allò que ja no existeix?
Ho sento, però si no surto rebento.
Si no surto rebentes.


No et resisteixis, potser, amb moltes més com jo, facis un mar on nedar i trobar nous tresors.

divendres, 16 de març del 2012

Navegant

Navegant pels mars d'internet...
sense brúixola
sense vela
sense un port on arribar.
Amb ganes d'enganyar el meu...
no sé què fer,
o el meu pensar massa,
o el meu desitjar.
Em deixo portar per les seves onades,
no sé què busco però m'hi perdo.
Vaig i vinc;
ara un vídeo, ara una conversa.
Obro i tanco;
ara un joc, ara un blog.
Em penjo i despenjo,
el ratolí es bloqueja, i la persona que el fa anar també.
Navegant pels mars d'internet...
un mar obert,
una finestra al món,
el món a l'habitació,
davant meu
i tot plegat,
no sé què fer-ne.



Navegant pels mars d'internet he arribat aquí.
Les mans s'han posat a teclejar
i de l'ampolla del pensament, n'he extret aquest text.
De la de vidre, encara no n'he sortit.

Bona nit i Bons somnis!

dissabte, 10 de març del 2012

M'agradaria...

fer de la vida cada dia un regal .
Evitar els pensaments que m'entristeixen,
Vibrar amb el que m'agrada,
regalar/-me plaer en la mesura que pugui.
Buscar la màgia en les coses que ens envolten,
segur que n'hi ha!
Aprendre a detectar-la
i volar,
volar amb la quotidianitat.
Fer de la quotidianitat una sorpresa constant,
redescobrir la vida dia a dia
amb ganes i il·lusió,
però...

(jo sempre tinc peròs!)

no me'n surto.
Potser si trobo una lupa com la de la foto...

dimecres, 7 de març del 2012

Volant amb la imaginació



Que la vida és com un llibre
Un llibre màgic que canvia de guió constantment.
Hi ha pàgines que voldríem no girar mai,  ens meravellen.
D'altres, en canvi, les voldríem reescriure, ens pesen massa.

Avui imagino que sóc el nen del vídeo,
que arrenco les planes que em bloquegen i en faig ocellets de paper.
Ocellets de paper i de colors que es mouen com si fossin reals
i em recorden que encara que no tingui ales, algun dia podré volar.

Mentrestant, practico amb la imaginació.

divendres, 2 de març del 2012

Seluarap...


Paraules, que no són vent, ni brisa, ni aire, volen lliures per dins meu.
Com fulles que fa voleiar la tramuntana.
Cap aquí i cap allà, rodolant amunt i avall
Pel cap, pel nas, pel coll, pel cor.
 Desordenades,  formes desdibuixades.
Les observo.
Seluarap...
Intento desxifrar-les però se'm giren
Tanco l'embut i me les empasso.
Que facin la seva dins meu.
Desintento intentar desxifrar-les.
Potser demà recuperin el seny...

Jo, mentrestant, em deixo acariciar per les plomes d'aquesta cançó,
un bon massatge abans d'anar a dormir.