diumenge, 28 d’agost del 2011

Desaprenent amb vampirs


Amb llàgrimes de sang plorava aquella mort.
L'havia estimat. Per això l'havia mort.
Bebia sang per emplenar la buidor que ella li deixà.
Matava per sentir-se menys humà.
No soportava aquell dolor.
Al cap i a la fi era un vampir, i els vampirs no tenen sentiments.
O si?



(Ho sé. Sóc un xic rara i m'emociono mirant sèries de vampirs, però com moltes coses en aquesta vida no tot és el que sembla. Hi ha vampirs que poden ser més humans que les pròpies persones.
Que són diferents? Sí. Que poden ser perillosos? Sí. Que són interessants? També. Que tot i estar morts viuen? També. Que si viuen senten? Evidentment, i desitgen, i s'emocionen, i pateixen...com nosaltres, els humans. En alguns aspectes funcionen diferent, però no per això els hauriem de tenir por... i és que per mi, una sèrie de vampirs no és només una sèrie de vampirs, em fa pensar amb moltes altres coses, coses que no s'allunyen tan del nostre món real. Que de vampirs i éssers especials no només n'hi ha a les pel·lícules...).

dilluns, 22 d’agost del 2011

Moments Rachel

Ni passat ni present ni futur. Tot és un conjunt de moments. Moments de tot.



Ara mateix, moment no agradable. D'emprenyamenta. Amb tot. Amb el món, amb el temps, amb els demés, i en el fons, amb mi mateixa.

Per perdre el temps, per no fer res, per no saber aturar el meu estat d'ànim, per sentir-me així, per no aguantar-me però, renoi, hi ha tantes coses que no depenen de mi!


                         
...............................................

Per sort, els moments tenen això, que són moments. No perduren en el temps. Passen. I el meu moment d'emprenyamenta ja va passant. Amb música, amb paraules, amb passejos amb el gos, respirant l'aire del carrer, sentint la fresqueta de les vuit, veient com mica en mica els dies ja es van escursant, escoltant els ocells, veient algún núvol especial, compartint preocupacions... i és que les parets de casa, sí, estan quietes però ho xupen tot, la calor de tot el dia, que t'ofega, se't menja i les bones vibracions. Per estar de bon humor, val la pena sortir, al carrer i d'un mateix. Respirar profundament i expulsar.


..........................................

Ja he respirat, ja he expulsat i ara toca moment Barça i birra, que segons com, també ajuden a estar a de bon humor. Bona nit i bons moments!

dissabte, 20 d’agost del 2011

Sobre Pau Alabajos...

El vaig escoltar per primera vegada fa un parell de mesos. Anava en cotxe i de sobte,  radio 4 em va fer un regal: em va presentar "Inventari", una bella cançó que em va hipnotitzar, tan per la seva lletra (que sentia com si l'hagués escrit jo), com per la seva sonoritat.



En arribar a casa vaig remenar pel google, i vaig descobrir que l'autor de la preciosa cançó era un tal Pau Alabajos. Mica en mica, el vaig anar descobrint, i mica en mica, me'n vaig anar enamorant. I és que no és només "Inventari". Té moltes altres peces que m'han seduït. Cançons que parlen d'amor, d'adéus, de somnis, del món d'avui i d'un món que va passar però que, malauradament, encara en patim les conseqüències. Un cantautor sensible, compromès, amb encant i una veu preciosa.

Cada vegada que per casualitat escoltava "Inventari" per la ràdio pensava que m'encantaria poder-la escoltar en directe, i com són les coses, avui, Camallera, un poble no molt allunyat de casa, m'ha fet el regal amb el cicle "Al vespre, cançó d'autor" i ens hi hem arribat. L'he pogut veure en directe, i no m'ha decebut, més aviat el contrari, la seva veu guanya en directe. A més, he pogut descobrir la seva faceta de poeta. Hagués estat una vetllada perfecte si jo, una mica burra a vegades, m'hagués atrevit a saludar-lo, però sóc com sóc, i he marxat abans d'hora, pensant que no havia de marxar però que sóc tímida i a mi aquestes coses d'esperar-me per demanar autògrafs o simplement dir-li a aquella persona que quan canta t'arriba molt endins, no em van.

En fi, us deixo amb un altre cançó d'en Pau Alabajos. Ja l'havia escoltat, però avui, en directe, encara m'ha arribat més. (De fet, en volia penjar una altra, "Diuen que totes les coses" però no l'he sabut trobar. Si aneu al seu myspace - http://es.myspace.com/91249527- la podreu escoltar).
Aquesta, "Zaping", però, també m'agrada molt. Espero que a vosaltres també.


Desaprenent, dia a dia, a observar la realitat des del mateix angle...

divendres, 19 d’agost del 2011

Obrir la finestra

De Magritte
Està oberta, però no del tot.
Està oberta, però no el suficient per poder veure-hi més enllà, ni dormir bé.  Segueixo tenint calor i les nits...se'm fan molt llargues.
Trobo a faltar l'entrada d'una brisa agradable, fresca,  que m'acariciï el cos suaument mentre dormo, però l'aire no hi passa, no troba el camí.
Si pogués, l'obriria del tot, però hi ha el perill que en surti mal ferida, o que hi vegi el que no vull, o que simplement no hi vegi, i és que la finestra no està al lloc més adient. Des d'allí no hi veig colors, ni estrelles, ni la lluna, ni tan sols el cel. M'ho he d'imaginar.
A més, si l'obrís del tot i aixequés el cap m'hi donaria un bon cop, i sí, veuria les estrelles, però no les que jo desitjo.

dimarts, 16 d’agost del 2011

Dies d'estiu

Per relaxar-te mentre llegeixes...


Del Sr. Google
Estirada, sobre la tovallola, mirava cap al cel. Un cel clar, amb un sol que brillava cada vegada més, acompanyat d'uns quants núvols grans, blancs que la meravellaven. Gaudia observant-los. Es movien i canviaven de forma ràpidament. Tant, que de cop i volta es van esfumar i els rajos del sol l'enlluernaren directament. Va tancar els ulls. De fons, el so màgic de les onades. "Ara van, ara venen". Era aviat, encara podia sentir la seva remor perfectament. Era una companyia agradable. Les onades la cridaven. Si hagués pogut, s'hagés aixecat i s'hi hagués apropat més, per remullar-se els peus, però estava estirada, sobre la tovallola, i la mecànica del seu cos no li permetia fer aquest gest sola. Seguia amb els ulls tancats. Pensava que així ja si estava bé.

Ella es relaxava mentre la platja, mica en mica, s'anava despertant. Les onades al mateix lloc, però el seu so cada vegada més lluny, i la calor del sol cada vegada més a prop, apretava amb força. Necessitava l'aigua del mar. Unes mans amigues i un bon bany. El seu cos flotant sobre l'aigua. El primer bany de l'estiu. Li feia mandra, i és que a la pltaja no s'hi mou amb facilitat, però de tan en quan val la pena fer un esforç, deixar-se ajudar, perdre les manies i gaudir d'aquests moments. Moments que passen i la platja...

La platja ja despertada del tot, gent cantant, nens/es jugant, persones amunt i avall, el so del mar massa lluny, massa gent, masses ulls i el sol solemne. Massa de tot. Moment de marxar. Se n'ananava satisfeta però amb sensacions contradictòries amb la mecànica del seu cos. No sempre era fàcil conviure-hi. Tot i això, sentia que havia estat un matí ben aprofitat, i és que els seus dies d'estiu no solien ser gaire d'estiu, però aquest cap de setmana ho havia estat, i això l'apropava més a aquell estat de serenitat que tan li agradava trobar. No durava per sempre, ho sabia, però no calia pensar més enllà. Dies d'estiu...i punt.


divendres, 12 d’agost del 2011

El meu mòbil

Com tantes coses en aquesta vida . . .
es va apagar i ja no es va tornar encendre.
Totes les imatges i paraules que hi tenia guardades
amb ell s'han quedat però . . .
jo segueixo endavant, amb un altre. 
Si be no és nou, funciona millor que el vell.
Espero que m'encomani alguna cosa
i dia a dia, funcionar millor jo també.

Bona nit i bons somnis! 

dimecres, 10 d’agost del 2011

On pause

"Mientras no elijas, todo sigue siendo posible"
                                             (Mr.Nobody)

Escollir, difícil. Decidir, fa por. Descartar, perdre opcions. Arriscar? Arriscat. I si t'equivoques? No pots tornar enrere i reescriure el guió. És el que té viure.

Quan no sé què fer, em quedo "on pause". Al cap i a la fi, mentre no faci res, tot és possible, però . . . i al temps, com el poso "on pause"? Si no el paro,  mentre no faig res, també em perdo coses, no? És el que té no viure.


dissabte, 6 d’agost del 2011

La noia encantada

No era ella. Es va deixar encisar per una mena de màgia blanca, dolça. La va encantar durant uns mesos . Era agradable, i tot i que la desconeixia i no sabia ben bé com utilitzar-la, va deixar que fluís dins seu. Mica en mica, i sense que ella, innocent, se n'adonés, l'encanteri anava creixent. Tenia por, però a la vegada, sentia una energia molt potent que no volia deixar escapar. No era ella, però sentia que si es deixava endur per aquelles sensacions, era capaç de menjar-se el món, de volar però . . .

res és immutable, ni tan sols la màgia blanca, i és que  el bruixot, l'encarregat de l'esmentat encanteri,  es va veure involucrat en una mena de lluita entre les forces del bé i del mal i, inesperadament, va canviar de bàndol.  La màgia blanca, abans d'arribar al seu punt més àlgid, esdevingué màgia negra,  i és que les coses bones no duren per sempre, i a vegades acaben, fins i tot, abans de començar. Sí, estrany, si no ha començat com pot acabar? Bruixeria, sí, de la negra negra.

No era ella. Ara vivia sota els efectes d'un encanteri de màgia negra, que la controlava des de feia setmanes. No era agradable, però no podia deslliurar-se'n. Sentiments, desitjos, necessitats que no sabia com resoldre. Influenciada per la màgia negra, intentava desencantar-se però no podia, no hi estava acostumada i . . . passaven els dies. De vegades trobava algun antídot que bloquejava l'encanteri, però només ho feia temporalment. Quan passaven els seus efectes les sensacions de buidor, soledat . . . tornaven. Poder, abans de ser encantada ja les tenia, però no les sentia amb tanta intensitat, i és que la màgia, tan la blanca com la negra, tenen la capacitat d'augmentar la intensitat de les sensacions. Si et deixes encantar, com la nostra protagonista, t'arrisques a viure intensament sensacions molt agradables, però també, a sentir més intensament el dolor, la pèrdua.

Misty circus 2
Victoria Frances
Aquella noia, encantada, desorientada, no era ella, o sí?
Potser no estava tan lluny com ella creia de la màgia; potser, va ser ella mateixa qui va propiciar que la màgia entrés a la seva vida; potser ho necessitava, potser ja la portava a dins i només feia falta que algun bruixot estigués disposat a compartir-la. Potser, en el fons, li agradava jugar amb la màgia. Potser, més en el fons, era una petita bruixa encantada de viure en aquest món ple de màgia, encara que no sempre anés al seu favor. Potser era només una aprenenta però volia practicar. Segur que amb el temps n'aprendria, de fer  pocions, i embruixaments, i encanteris, i sí,  acabaria utilitzant la màgia com ara ho havien fet amb ella.





dimecres, 3 d’agost del 2011

Adeu, Somnis . . . Bon dia Realitat!


Obria els ulls. A poc a poc, no fos cas que el somni s’escapés abans d’hora. Volia retenir-lo una mica més, observar-lo minuciosament, estudiar-lo, acariciar-lo, exprimir-lo amb delicadesa per poder provar tot el suc, gaudir-ne fins al final, fins que els seus petits peus toquessin a terra. Sabia que quan més desperta estigués, més s’allunyaria d’aquella agradable sensació que l’havia acompanyat durant el seu son. Es tractava, però, d’una separació inevitable. 

Que els somnis es queden al llit,  que quan els ulls s’acaben d’obrir es veu de tot, es veu massa, es veu tant que enlluerna. S’enlluerna tot menys el que més voldries veure. Que quan et despertes, t’aixeques i et vesteixes no només ho fas de roba. Que et vesteixes també de pensaments, invisibles, indestructibles, incansables que t’esperen al costat del llit i se t’enganxen tan bon punt deixes el món dels somnis.

Adeu somnis!
Bon dia realitat!


Una amiga sueca, molt encertadament, em va presentar aquest grup. Bona música per acompanyar aquest moment de transició del món oníric al món real . . .

dilluns, 1 d’agost del 2011

Miro però no hi veig


Miro, no veig i em  pregunto.
No tinc resposta, penso i imagino.
Imagino el què, el per què  i el què faria si.
Imaginar no és
el per què no el sé
i el si no és possible
No tinc resposta, penso i bec
i a cada glopada un record
Recordo, torno i sento
Sento que no sé què sento
"i quan no saps què sents, què sents?", em pregunto.
No tinc resposta, penso i em perdo.
Em perdo en mi, en l'ahir, en el demà,
en el potser i en les vides que hagués pogut tenir si
però el si no és possible
No tinc resposta, penso i callo
Paro, inspiro, expiro
Respiro, visc i sóc.
El què, per què i a on no no ho sé.
Però vull ! per això . . .
miro, no veig, no sé però em segueixo preguntant.