Canvio cor per carbassa

Il.lustració de David Ho

Quan aquesta sigui foradada

sempre em quedarà el petit-gran plaer

d'assaborir una deliciosa crema

tot i que dins meu

només hi resti un petit-gran buit.

Olorant el fred...

D'internet

Respirar el primer fred

Deixar que la seva olor em faci l'amor

m'ompli d'oxígen i de ganes

m'ompli d'energia que em renova

Deixar que la seva olor em faci l'amor

i sentir les seves bones qualitats

esnifar-lo fins arribar a sentir-me aire.

Aire i viva

Viva i respirant

Respirant el primer fred.

Proposta per el 256è Joc Literari de Jesús M. Tibau



Il·lustració Elisa Bernat

Estava contenta. Aquell caramel que tan li atreia, el que veia dia rere dia sobre el taulell de la botiga, del que n'imaginava l'olor, el gust i la textura... Serà com un floquet de núvol? Segur que sí! Aquell caramel que havia sigut un somni ara deixava de ser-ho. L'havia provat, per fi! i li havia agradat però...el moment va ser un moment i ara en volia més. Burra! Seria difícil trobar-ne un d'igual i tot i així, s’il·lusionava de nou imaginant que en tenia un altre. Sabia que  no s’havia d’il·lusionar però aquestes coses no es poden controlar. Les emocions van a la seva...

Després del primer moment d’eufòria, de provar el cel, tocà de peus a terra i malgrat que era tan sols una nena experimentà també el que era caure de cop. Petita, blanca i delicada. Un poc innocent, sí, però sorruda, no es volia moure de la seva cadira.  Mecagundena! Diguin el que diguin, tinc tot el dret a no somriure, i a tenir el braços plegats si em dona la gana, i a no pentinar-me, què collons! Decebuda, sentia que la mateixa il·lusió l’havia desil·lusionat i això l’emprenyava, molt, tant que... no penso baixar de la meva cadira mai més, ni tocar de peus a terra. No vull!!! El terra és fred, real i fa mal...

però el rosat de les seves galtes no desapareixia. Eren les ganes de descobrir més sabors, més formes, més colors. Les ganes de jugar més i millor! Així és que, en el fons, estava convençuda que tan bon punt se li passés la rabieta  tornaria a somriure i continuaria desaprenent a viure, que veure el món des d’aquesta cadira, encara que no toquis de peus a terra, no és gaire emocionant...

 

Com estàs?

Embussada,

La merda creix i per més que ho intento no surt.

Impotent

per no saber tirar de la cadena

Plena

de sensacions poc agradables

Lavativa

escriure a raig,

buidar pensaments

i deixar que ballin lliures sota la pluja de les paraules.

La melodia de l'univers

D'internet

Inquieta, sortia al carrer. No havia pogut gaudir dels seus somnis de migdiada i això l'empipava. Se sentia estafada. Putes companyies telefòniques! Però per un instant, tots els pensaments desaparegueren. Només les carícies d'aquella brisa suau de mitja tarda. L'herba i les fulles dels arbres dansaven al seu ritme i era preciós. Un mar de color verd. I ella allí, absorta, deixava que els seus cabells també ballessin la mateixa melodia. Li cobrien part de la cara però era igual, no era important el que veia sinó el que sentia. La música de l'univers se l'enduia per deixar de ser ella i sentir-se part de tot allò. Fou només un moment, efímer i senzill. Senzillament màgic, i és que ja no se sentia inquieta.