diumenge, 22 d’abril del 2012

Fent camí

Muntada sobre el cavall pensava que li agradava ser-hi,
que li agradava el que veia des d'allí,
que li agradava fer aquell camí.
De fet, era preciós, sí.

Els arbres que fa poc li recordaven ballarines nues dansant "El llac dels cignes" ja es vestien amb la roba de primavera i feien d'aquell el més bell dels decorats. A més, tenia el privilegi de passejar-hi sense haver-se d'embrutar amb els bassals que ens recordaven que el dia abans els núvols havien plorat. Pas a pas, al ritme del cavall, gaudia d'aquelles sensacions fins que, evidentment, la senyoreta por apareixia i punyetera, aconseguia interferir en les bones vibracions que podia rebre de la sortida. Hauria de deixar-se anar, confiar, gaudir simplement però...la seva imaginació, no sempre la millor companya de viatge, la traïa.

I si la que portava les regnes del cavall es distreia i feia que el cavall- la Neu- fes un moviment inesperat que agafava per sorpresa a la fisio i no arribava a temps d'agafar el cos inestable de la nostra petita geneta poruga? I si la Neu s'enfadava amb les eugues que havien anat a visitar - per cert, maquíssimes, cada una amb el seu poltre enganxat sota les faldes - i aixecava les potes de davant i la petita geneta poruga no era capaç de reaccionar i queia de mala manera? I si aquell cotxe que passava la posava nerviosa i començava a galopar pels camps i s'enduia, arrossegant, a la geneta que quan més imaginava més tensa es posava? I si..., i si..., i si...masses i sis!

De sobte, tot discutint amb els seus "i sis" interns pensà que el veritable problema era que li costava confiar. Segurament, no confiava en la manera de portar les regnes de la seva mare, tampoc confiava del tot en l'atreviment de la fisio, i encara menys en què la Neu estigués tranquil.la durant el recorregut. Però el més trist fou quan, tornant cap a casa, se n'adonà que ni tan sols confiava en ella mateixa, i si no confiava en ella mateixa, com volia confiar en els altres?

Autoconfiança, aquesta era la clau.
Mica en mica ho aconseguiria, tot fent-o desfent- camí...

diumenge, 15 d’abril del 2012

Lluna, on pares?

La vaig veure per última vegada la nit del divendres 6 d'abril. Vestida de gala, d'un color ataronjat, es presentà immensa en l'espectacle de la nit. Il·luminava la terra com si d'un far es tractés i és que presumida, estava disposada a coquetejar amb totes les mirades que s'atrevissin a mirar-la. Ella fou la protagonista d'aquella nit però des de llavors, ja ningú l'ha tornat a veure més.
És que les estrelles, geloses, han fet un pacte amb els núvols per fer-la desaparèixer?
O és que algú no va poder resistir-se als seus encants i l'ha raptat? 

Lluna, on ets? On t'amagues? No tinguis vergonya! Encara que vagis empetitint segueixes essent encantadora i sabem que la màgia de l'univers et fa créixer de nou.
Va...Surt, deixa't mostrar i  regala'ns el teu ball creixent i decreixent que endolceix les nostres nits més tristes...


dijous, 12 d’abril del 2012

Por al full en blanc?


Dius que no et sents inspirada.
No et queixis! Ni tan sols ho proves...
Només penses, repenses i et repenges
i te n'oblides que l'important és atrevir-se,
agafar el bolígraf i deixar-se anar,
que pots escriure i reescriure el que vulguis,
que els fulls en blanc que divises no són un problema ni una frustració,
que  són possibilitats de crear, oportunitats de viure...

dilluns, 9 d’abril del 2012

Pobres orquídies



La màgia de la naturalesa es manifestava sense haver de sortir de casa. Les orquídies que li regalaren fa uns anys ressorgien de nou aquesta primavera. Fa unes setmanes la primera flor, la passada, dues més, i aquesta? Quantes n'hauria obert? Esperava el cap de setmana per tornar a casa i observar la seva evolució.

No la decepcionaren. Cinc precioses flors obertes, tres en una branca i dues a l'altra - a l'espera que la tercera poncella s'obrís-. Simètriques, amb cinc pètals i una flor al mig cada una, de color blanc decorades amb línies de color lila que semblava que algú hagués pintat amb un comptagotes.

-Diuen que les orquídies són molt difícils, que si floreixen primavera rere primavera és perquè es troben bé al lloc on estan. Penso que m'agradaria trobar un espai, un moment, una persona on/amb qui em senti bé com aquestes orquídies sembla que se senten. Penso que, com elles, m'agradaria obrir-me del tot al món i que dels braços em sortissin unes ales de colors que em fessin sentir papallona, papallona que vola lliure tot explorant la bellesa que encara li queda per descobrir...-

I és que les miro i veig papallones. Papallones amb les ales obertes a punt per volar. M'hi apropo per captar la seva belles des de la "blackbirria" de la meva mare. Les fotos no em convencen. Baixem les orquídies d'allà on estant, les intentem redireccionar (creixien cap avall) i...kreck!!! la tija es trenca!

Ara me les miro de ben a prop. Les tinc aquí, a la vora, dins d'un got d'aigua. M'entrsiteixo, evidentment, no és el mateix. Pobretes, demà o passat es pansiran... i tot per, tossuda, voler manipular el que la natura sola havia creat.