Demà...

Demà canviaré

Demà canviarà

Demà...

Demà faré

Demà trucaré

Demà ja no seré més jo

Demà...

demà buscaré

demà m'atreviré

demà seré valenta, decidida, boja!

Demà...

demà li diré

demà li faré

demà farem, oi tant si farem!

Demà ja no serà avui

ni tu tu

ni jo jo...

Vull que arribi demà!

Demà...

Demà serà millor

demà seré millor

Demà actualitzaré el blog

Demà...

demà ja és avui

avui ja és demà

però no el demà que jo esperava

Aquest demà, aquest demà no arriba mai,

i els anys, en canvi, passen així, com si res.

i és que ja hi tornem a ser, fent el típic post de fi d'any,

i desitjant-vos/desitjant-me una bona entrada dany,

i que aquest 2014 sí, que aquest 2014 arribin tots aquests demà que mai arriben.

Bon any a tots!!!

Fujo amb por però fujo

A vegades fa por que els somnis es facin realitat,
per això fujo,
perquè fa més por el que veus amb el cap que el que veus amb els ulls,
perquè la refotuda zona de confort em té infectada.
Fujo,
fujo de mi,
fujo de tu,
dels meus tots jos,
fujo cap a Guatemala...

"...para ser y no estar, para estar en otra parte, para que sea otra parte..."

Però tinc por...
de mi aquí,
de mi allà,
del "i si..."
i fujo,

"huír, de quien no ama belleza... porqué solo nos salvará belleza"

fujo esperant que la bellesa del món em salvi del meu puto jo
per trobar-me,
o per perdre'm i que no passi res,
per no fugir mai més.

Fujo.

(Però tornaré! espero que amb moltes experiències per compartir i tornar a connectar amb el món blocaire)

No són només números, són fils de vida

Un fil de vida
que es trenca així: crash!
com si res.

Un fil de vida de 22 anys,
que es trenca i es perd,
i vola cap amunt,
cap a les portes del cel,
on es transforma en una estrella
una estrella que somriu,
ara sí,
sense ferros,
sense timidesa,
sense vergonyes,
i brilla
i viu
i dóna vida als fils de vida,
penjats i despenjats
que mirem al cel
buscant la llum que a voltes,
no trobem en aquest laberint d'ombres.

Això voldria pensar,
que un fil de vida que es trenca, així, com si res,
és una estrella que neix, així, com si res.

Passa l'estiu, passa la por?

Tot ha canviat. Tot és res. Res ha canviat. Passa l'estiu però no l'angoixa, passes tu passa el desig, passa la inspiració passa de mi, passen els dies però no passa la por. La por no canvia. Canvia el meu voltant, el tot de fora, però el meu tot que a voltes es torna res, el meu tot-res no canvia. Sempre acaba tornant. Torna tot. Tot és res. Res no torna. Res és tot. Tot torna, torno jo i què ha canviat? Ni res ni tot, ni el meu tot-res. Potser el meu ull (quan veu el que vol), o el meu pensar (quan no penso), o el meu sentir ( quan les dis-sensacions no m'angoixen) però... i si canvio de lloc? Passarà la por? A la força! Aquesta setmana me'n vaig a fer el PASSA-POR-T.

Paraules mudes

Volia dir-te que la teva mirada em fa somriure, 

per això el meu seu somriure et vol mirar.

Si et miro et desitjo,

i quan et desitjo et somio.

Somiar-te em desperta

però quan desperto et perdo.

La teva mirada em perd

això volia dir-te,

però la raó m'ha dit que calli,

i com que no puc callar

et parlo amb aquestes paraules mudes.
Shhh...

Il·lustració de Monique Passicot

Miniconte per no anar a dormir serenament

No està mort, simplement dorm. Dorm un son letàrgic, profund, momentàniament etern. Vol despertar, obrir els ulls, cridar, que tothom sàpiga que hi és però no pot. Les parpelles li  pesen massa, les paraules emmudeixen i és que el somni - que ha resultat ser un malson- el té completament atrapat. 

Volies desconnectar? Volies desaparèixer? Volies deixar de ser sense morir? Ja ho tens! Dorm... dorm...dorm i somia, de vegades els somnis es fan realitat! 

De sobte, un calfred ressegueix el seu cos immòbil. Moure's és una tasca inútil. Intenta escapar-se'n però una estranya força l'empeny contra el matalàs. No es pot aixecar. Ha perdut el control. Està mort? No. Respira.

I  es pregunta: n'hi ha prou en respirar per viure?

Miniconte per anar a dormir serenament

Arribava a l'habitació. Els pensaments quedaven fora. Entrava buida, doncs, per emplenar-se de música, de paraules maques que no es diuen, de somnis, de records agradables, reconstruïts; d'altres inventats, de llavis, de llengües, de vida feta somni...Entrava a l'habitació, s' estirava i deixava de ser un cos per ser el llit, el coixí, la bombolla que s'enlaira i balla amb la lluna i les estrelles. Somnis... per ser els somnis que omplen mentre et buides de realitat.

Petites grans mans

Dins la teva mà sóc jo qui se sent petita i tu...tu ets tan gran!

Tu ets les ganes, la il·lusió. Tu ets la vida

i la vida m'apreta amb força entre la seva mà.

Mans que es toquen.

Vides que es coneixen.

Energies que flueixen.

Les paraules buides poden fer parlar al silenci?

I quan no escrius, què calles?
I quan calles, què dius?

El crit sord,
els ulls cecs
que no volen veure uns pensaments volant, fugint,
i unes paraules sense lletres, perdudes.
On són?

Paraules buides.
Es pot compartir el buit?

No escric i callo.
Callo i parla el silenci.

Es pot compartir el silenci?

De concert

No és un espectacle de màgia
però sobre l'escenari hi ha un mag.
Mou els braços al ritme de la música
i amb cada moviment crea un fil.
Un fil que apropa el públic cada vegada més
una mirada que hipnotitza i et fa sentir que tu ets part d'ells
lletres que no es llegeixien, s'escolten i et fan volar sense ales.
No fan màgia, fan música
música que es transforma en màgia.
La màgia de la música,
la màgia dels Love of Lesbian,
la màgia d'en Santi Balmes,
un encanteri del qual m'agradaria no despertar mai.

És quan tanco els ulls que hi veig clar?

Amb els ulls tancats acaronava allò que tant desitjava

però que només veia quan no s'hi veia.

Google: ojos cerrados

I si ploro, a on vaig?

Llàgrimes contingudes

que avui em robeu la respiració,

feu dels meus ulls un riu

que em condueixi cap a l'alliberació.

Per endinsar-me en un mar ple de colors,

i nedar, jugar, explorar,

sense angoixes, sense pesos, sense pors.

Llàgrimes contingudes
que avui em robeu la respiració,
deixeu-vos anar,
deixeu-me nedar!

De google: Elena Kalis

La crida salvatge

274è joc literari de Jesús M. Tibau

Va, deixa estar el mòbil! Que no te n'adones que tanta virtualitat desvirtua la teva realitat? 

Mira'm, sóc aquí, al teu costat i sóc real. Toca'm i ho veuràs. Sentiràs una calidesa que les tecles del teu smartphone  no et poden donar. Ja ho veus, serà molt intel·ligent, molt modern, tindrà mil i una aplicacions però en el fons, saps que et fa sentir més sola que mai. Si no em veiessis com un gos...o millor encara, si poguessis deixar aquest cos... Jugar, córrer com una boja pels camps, no pensar, saltar, gaudir del present, de cada instant, moure la cua per una carícia; dormir, menjar, lladrar (tu saps lo bé que va?). A més, no hauries de preocupar-te per vestits blancs ni hòsties, el teu propi pèl ja et vestiria i seria únic, fet a mida, perfecte per tu, i el millor de tot: després de follar no fugiria corrent com el gamarús d'ahir a la nit, no, a mi em tindries vint minuts més dins teu... Fliparies!!!

Va, deixa't estar de mòbil i de somnis estúpids. Abandona aquest circ que és la vida humana i viu una vida de veritat, salvatge i autèntica. Converteix-te en gossa i lladra amb mi...

Entre A o B... C

Entre morir o viure va escollir dormir.
Però se'n va cansar.

Entre badar o imaginar va escollir somiar.
Però què?

Entre nedar o volar va escollir caminar.
Però cap a on?

Entre tirar endavant o tirar enrere va escollir el present.
I ara què?

Entre morir o viure escull despertar.
Ja era hora!

La lluna em somriu

Miro el cel.
Veig un somriure.

És ella.

D'internet

Per què quan empetiteixo.

 m'emprenyo, em desanimo i/o m'enfonso?

La dama Lluna ho fa constantment,

créixer i decréixer,

i sap estar esplèndida en totes les seves formes.

Miro el cel.

Segueix somrient.

La Lluna és un Sol...

Paisatges en moviment

272è joc literari de Jesús M. Tibau

No li agradava el que veia,

i és que aquell, no era el tren que havia triat.

Hi ha bitllets que no es compren, te'ls trobes

Tot i així, observava amb deteniment per la finestra

sabia que si el tren es movia, el paisatge canviaria.

 

Sensacions tremoloses

 

 

Tremola tot, tremolo jo.

Qui és el boig?

El món que veig o el món que penso?

Tremolo jo, tremola tot.

Vull colors només veig grisos

Vull volar però no tinc ales

I tremolo, jo i el món.

Qui és més boig?

Vull ser núvol i jugar amb  el sol

Vull tocar el cel, et vull tocar a tu

El món córrer i jo paro

No miro i veig més que mai

Tremolo jo, tremola el món.

Obro els ulls i no veig res.

Qui és el boig?

Migdiades absurdes

 

“...que toda la vida es sueño, y los sueños sueños son...” deia el poeta. Paraules que va descobrir de petita i les guardà com si d’un tresor es tractés. Aquells versos l’acompanyarien al llarg de la seva vida i intentaria fer de la seva vida un somni constant. Però amb el temps se n’adonà que viure somnis desperta no era cosa fàcil, així que començà a practicar dormint. Primer a la nit. Tancava els ulls i just abans d’adormir-se, quan aquell agradable formigueig ja resseguia totes les parts del seu cos, s’imaginava la vida somiada per tal de poder transportar-s’hi. Practicava però el son de la nit no li valia. No funcionava. Era massa profund, impossible entrar-hi conscientment i guiar-lo cap on ella volia. Per tenir somnis lúcids hauria de buscar una alternativa on el son no fos del tot profund, just en el moment en què un no acaba de sentir-se a cap dels dos móns. Potser amb la migdiada? Aviat començà a notar bons resultats i s’hi aficionà. Era un plaer. El son era flexible i hi deixava lloc a la seva imaginació, que volava lliure com mai abans ho havia fet. Per fi viuria el somni perfecte, s’hi estava apropant, fins que de sobte, alguna cosa va canviar.

 

Inútil,  així havia estat la migdiada d’aquell dia. Acostumava a somiar, però aquell dia s’havia quedat a prop de la frontera del país dels somnis. A la totalitat de l’absurd, se sentia. No era ni capaç de desxifrar la mímica d’aquell món que sempre l’havia encantat. I de sobte va passar un gat negre que la despertà i la transportà a un lloc sense auditori, sense pensaments, sense sentit. Només ella, sense roba interior, nua. Tot plegat molt estrany. Un somni inútil, sense significat, sense un gest clar, sense paraules. Sense res. A la totalitat de l’absurd, sí, perquè a més a més, era com si algú hagués assassinat la seva imaginació, com si algú hagués assassinat la seva manera de fer la migdiada. Ja no era com un desig, era com aquell gat negre que ningú vol veure. I una mica més enllà, quan estava a punt de despertar, se n’adonà que havia sigut ella mateixa qui l’havia assassinat, amb la seva insistència, amb les seves refotudes ganes de viure el somni perfecte.

 

Tot i així, segueix a la recerca del somni perfecte. Amb els ulls oberts o tancats, li és igual, el que compte és somiar.



*Exerici del curs d'escriptura: vam començar pel segon paràgaf a classe, i a mida que anàvem escrivint el profe ens deia paraules (les que estan en cursives) que havíem d'introduir instantàniament al nostre text. Després, a casa, vam esciure l'inici.

No desitjos d'entre copes

Visita cada dia el mateix bar esperant trobar-se a qui no es vol trobar. Li és igual si no l'ha vist. Va ser divertit, res més. A ella no li agrada, ni espera veure'l, i encara menys tocar-lo llepar-lo i/o tenir-lo dins seu. No, no, no! Allò va ser una experiència més, una mica boja sí, i excitant i divertida i estimulant i... res de l'altre món. No es repetirà, seria una estúpida si ho pensés, no? I encara més si imaginés tot el que li agradaria fer si es tornessin a trobar, d'entre copes; però no passarà. Ara que...
i si avui sí?
i si avui el veu??
i si avui sí és ell el qui acaba d'entrar per la porta???



S'acaba la copa de vi. Li demana al cambrer que li'n serveixi una altra, es gira tímidament mentre s'eixuga els llavis (no fos cas que li quedin restes de vi) i...

Res.

Saber-lo tan a prop i no veure'l,
no veure el que vol beure 

acaba bevent-se el bar i nedant sense saber-ne

 entre aquest líquid que la buida -temporalment- dels no desitjos d'entre copes.

 

D'internet



Penso ergo sento o sento ergo penso?

A vegades hi ha coses que penso i m'agradaria sentir,

i a vegades hi ha coses que sento que no m'agradaria pensar.

 

Imatge google: pensar o sentir

 



 

La forma dels meus pensaments en un moment de cel

Miro el cel.                                                                                                       Fa goig.
Em pregunto...                     Quan el cel és cel?
                                                          Es pot tocar el cel?
                                                                       Quin tacte té el cel?                                          
                                                                        Esponjós, agradable, sublim...segur!.

I si aquest aire que respiro ja és cel?
I si és el cel que ara mateix m'estar acariciant els cabells?

 

Potser no es tracta d'intenar tocar el cel sinó de deixar que ell et toqui a tu...

Sí, és això.                                                                                                        Somric.

El cel m'acaricia la cara i juga amb els meus cabells.

Tanco els ulls i els deixo fer.

A ell i al sol, màgiques carícies...                                    Quina sensació més plaent!
Em deixo endur,
                  m'enlairo
                        volo,
                               floto,
                                      m'agrada,
                                                  no! m'encanta,
                                                                     ja no hi sóc,
                                                                                   sóc al cel,
                                                                                              o millor dit, el cel és aquí
                                                                                                                      fins que...
Hola!                                                                                                                 Caic.
una veu em retorna a la vida humana.                                                            Terra.
I ja hi tornem, imaginant carícies terrenals         
                                també m'agraden, clar          però......................................
                                                                                     però........................
                                                                                          però.................

 Deixa't estar de peròs!

 el cel m'acaba de tocar, 

aquí i ara.

Tota jo en aquest moment

Un moment de vida                                                                            Un moment de cel

 

El cel...Me l'acabes d'espantar!

No li dic.                           Només ho penso.                        Segueixo la conversa.

                                                                                              Segueixo el dia a dia

i de tant en tant...

 

Del Sr. Google



 

miro el cel!

 

 

 

Si no hi ha història hi ha relat?

Exerici del taller d'escriptura: fes un mini-relat incoporant les paraules en negreta.
..................................................................................................................................................................

Aquesta és la història que mai es va escriure. Sí, les paraules que llegireu no us diran res, i és que res és el que fa la nostra protagonista. Una protagonista d’una història inexistent, quina absurditat! El món és un absurd...quan acaba la vida i comença el teatre?

Teatre. Se seu davant l’ordinador. La pantalla brilla. No les seves idees. Actua o viu? Viu o actua? Vol escriure una història. La història perfecte. Un cel blau sense núvols n’és el decorat. Se l’imagina. El visualitza. Si l’escriu el podrà viure? Ho prova. Alça els braços, col·loca les mans sobre el teclat, acaricia les lletres, mira el word en blanc i...la pluja de paraules no arriba! Un guió en blanc, quin avorriment! El pot canviar? És la vida o un teatre?

 

Calendari. Se’l mira. Passen els dies i la desitjada pluja no arriba. On són les paraules? I la seva història? Tardor. Les fulles cauen, els ocells li canten que el dia s’escurça i ella segueix allà, davant  d’un word en blanc i un calendari que córrer sense tenir cames. Potser si agafés el cotxe l’atraparia, però no té cotxe ni carnet. No té idees, no té història. No té res. No fa res! I si escriu les coses que vol, les aconseguirà?

 

Nit de fi d’any. Nit màgica. Avui segur que sí, avui comença el canvi. Res deixarà de ser per donar pas a l’acció: escriurà la història que vol i es farà realitat. Que arriben els quarts! Espera  les campanades amb il·lusió. Ding, dang, dong! Ding, dang, dong! Ding dang, dong!  Ding, dang...Silenci. Esfereïdor. On és la campanada que falta?

Mira el rellotge. S’ha parat. L’ordinador, ja no brilla. El calendari, s’ha fos. Una estranya sensació l’abraça, tan que l’ofega. Fa calor. Molta. Com si fos estiu. No, encara més. La temperatura puja desorbitadament.   Crema. Crema la vida, crema el teatre, crema el món i el word en blanc. Crema tot menys la història de la nostra protagonista, que no és ni mai serà. Tan sols fum. Ja us ho he dit, aquesta és la història que mai es va escriure.

Avui en fa 9

Nou anys que vaig sortir i no vaig tornar
Olor a pluja, olor a herba.
Veus. No sé on sóc.
Mal, molt de mal.
Em perdo.
Desperto. Tinc sed.  Molta, però no em deixen beure.
Ja has begut prou aquesta nit, em diuen.
Infern vestit de blanc.
La morfina hi ajuda.
Pensaments que no caminen
Volen però no els puc atrapar.
No puc fer res.
Visc perquè volen, els cables manen.
No sóc una màquina però ho semblo.
La mort m'envolta. Tinc por.
No tinca braços ni cames,tan sols un cap que pensa.
Pensa i sent no haver-se quedat a casa aquella nit.
No és just. Per què?
Peus freds, cor calent. Ales tallades abans de volar.
Una vida que es perd sense morir.
Avui en fa nou...
torno però ja no sóc jo.
Deixar de ser sense ser...
ser sense ser-hi del tot.
Avui en fa nou i sóc...
però no la que havia de ser.
Respiro.
Sento.
Escric.
Creo.
Faig.
Visc.
Sóc...


Sóc com sóc sense ser-hi del tot.
tot i que desitjo,
i és això  el que em retorna a la vida.

Mitja vida de vidre...

Portava anys mirant la vida des de darrera d'un vidre

fins que un bon dia algú va disparar.

Va fer bona punteria i el vidre es va trencar.

Veia una nova realitat però és curiós:

quan més ganes tenia de tocar-la

més lluny se'n sentia.



D'internet

 

Desavorrint-me...

 

 

Es treu les botes mentre escolta "l'Avorrim". Ja fa dies que l'empaita, li acostuma a passar, quan li dona per una cançó... Potser és que no només els personatges de la cançó estan avorrits, potser ella també ho està. Potser no, segur! Avui hagués estat un bon dia perquè ell la traiés de l'avorriment. Somriu. La seva part racional ja ho sabia que era un pensament absurd. Ja no somriu. Absurdament pesat, perquè segueix insistint. Es desvesteix però no dels pensaments. Parlen sense obrir la boca. "Què s'ha de fer perquè el dia del teu aniversari sigui especial?" li xiuxiuegen. No ho sap. El seu dia ha sigut més aviat normal, bé, al facebook no, al facebook ha estat especialment mogut. Felicitacions d'arreu, de tots colors. És bonic, se sent acompanyada. Torna a somriure. "Però la d'ell no". Pensaments cruels... Per què sempre busquen més enllà enlloc de deixar que se senti contenta amb el que és? Potser algun dia n'aprengui, a no escoltar segons què, ni que vinguin de dins seu. Potser no, segur! I començarà ara: apagarà la realitat amb l'avorriment a dins i s'endinsarà al seu món màgic i surrealista.

 

I demà...què collons! Demà segur serà especial encara que hagi de ser normal!