dilluns, 27 d’octubre del 2014

Penjada del núvol



Vivia d'il·lusions però les va deixar volar i se li van escapar. S'enfilaren sobre els núvols. Jugaven amb el cel, el sol i la lluna, s'ho passaven d'allò més bé, Les punyeteres, es reien d'ella mentre les cridava des de terra:
  
"Si us plau! Torneu amb mi! No em deixeu sola, buida i escarmentada una altra vegada..."

I és que en el fons li agradava tenir il·lusions i deixar-les volar, així és com se sentia viva. Practicava un esport d'alt risc, ho sabia, però era l'única manera de volar, ni que fos per uns instants...l'inconvenient era que a voltes ella també s'enlairava i quedava penjada del núvol, i quan un ha tocat un núvol, ja se sap, no se'n pot despenjar així com així...

i penjada del núvol però amb ganes de sentir l'olor de la terra mullada pensà que, potser el millor seria que el núvol canviés de forma, es convertís amb fines gotes d'aigua que lliscarien suaument pel seu cos i l'acompanyarien fins a tocar terra. No era una caiguda ni un principi ni un final, era simplement canviar de forma per continuar il·lusionant-se.



I una bona manera d'il·lusionar-se és crear, crear per renéixer, compartir per créixer, i aquí comença el meu intent de recuperar aquest blog que tan bones estones m'ha donat. 

Ens il·lusionem junts???