Descobreix el món des d'un altre ull

Mirades intenses, profundes, que se't mengen
Llum en escenaris on sembla que només hi ha caos
Caos amb colors vius, càlids.
Viatjar per diferents paisatges,
vèrtic, impressió, quietud.
Experimentar diverses sensacions,
dessolació, curiositat, pau.
Fotografies amb moviment que se t'enduen
Fotografies amb màgia que t'hipnotitzen.
Descobrir una mica de món des d'un altre ull,
i quin ull el de l'Steve Mc Curry!

Ahir, una servidora, pensant que avui era l'últim dia per visitar aquesta exposició, va anar a correcuita a veure "La mirada d'Steve Mc Curry". Per sort, i com sol passar, la servidora en qüestió no havia mirat bé la informació, i l'exposició estarà a la Casa de Cultura de Girona fins el 30 de juny. Als qui esteu per Girona us animo que us hi apropreu. De ben segur no us deixarà indiferents. A més, la punyetera crisi no pot ser excusa, perquè l'entrada és totalment gratuïta. Cultura a l'abast de tothom! Jo m'he quedat amb ganes de més, així que segurament m'hi tornaré a endinsar...

Les fotos són una petitíssima mostra del què podeu trobar a l'exposoició.

Senyora Impotència

Se't presenta sense avisar. Elegant, vestida de negre i amb joies que pesen d'allò més. Et descol.loca. Les forces que pensaves que tenies s'esfumen quan intentes desvestir-la. Ja pot fer temps que no et visita, que quan arriba creu que l'has de tractar com si fos l'única i, sense voler, et rendeixes a la seva evidència. Saps que no hauries però és tota una senyora i la deixes entrar. Com totes les que van de senyores, creu que la seva és la millor opinió i en una mil:lèsima de segons ensorra el castell que havies construït. Era de sorra i no ho sabies, o potser és que la de sorra ets tu?

Tu, que  et sents vulnerable, com una simple "pueblerina" que no pot ignorar la gran senyora que tot s'ho menja. Se t'apareix vestida de gala, entra per la porta gran sense ni picar, s'escola per tots els poros del teu cos i acabes menjant les galetes verinoses que t'ofereix. És tota una senyora i seria de mala educació dir-li que no. A l'instant, però, comences a notar un nus a l'estomac. Fa mal, t'empetiteix mentre ella es fa cada vegada més gran i omple el teu cos/pensament d'una estranya sensació. Quan te n'adones ja és tard, estàs intoxicada i els teus ulls, per molt que vulguis evitar-ho, esdevenen una font d'aigua inesgotable. La senyora Impotència, orgullosa, no para de beure'n i d'emplenar-ne ampolles. La deixes fer fins que se'n cansa, fins que l'efecte de les seves galetes passa.

Penses...no la voldries veure més però en aquesta vida no pots decidir qui et visita. Repenses...potser no tens poder sobre les visites que reps però sí sobre a qui obres la porta. Així doncs, serà qüestió de ser més prudent. Per molt encantadora que se't presenti, la propera vegada intentaràs deixar-la fora, que abans de jugar amb la senyora Impotència prefereixes jugar sola.

Del bosc al cel, del cel al bosc, i jo al bell mig

Va mirar al cel i els va veure.

Eren uns ocells grans, diferents. Artificials? Es movien pel cel però no volaven. Simplement obrien un globus i es deixaven caure suaument. Des d'aquell camí màgic, acompanyada de la música de la natura, els mirava i pensava que volia ser un d'ells. Travessar els núvols i veure-ho tot des d'una altra perspectiva. De ben segur era una sensació agradable, alliberadora. Aixecava la mirada del full i ja no hi eren. Els ocells artificials havien arribat a terra.

Una brisa suau es despertava i acariciava el seu cabell mentre li xiuxiuejava a cau d'orella que seguís el camí. Mentre continuava gaudint de la passejada pensava que sí, volia disfressar-se d'ocell i saltar, que no es pot viure sempre amb aquesta sensació de vull però tinc por, no puc o no sé, i és que el bosc li transmetia una energia especial. Mirés on mirés, només veia/sentia coses boniques i estava contenta de ser-hi, allà. Només ella i les seves sensacions. Sola, sí, però amb els detalls del bosc que es feien presents a cada instant. Ara uns lliris preciosos, ara una papallona de color blanc. Cinc ocells curiosos que passaren volant davant seu, i a la dreta un grup de cavalls amb els aiguamolls de fons. Un passadís verd d'arbres i els rajos de sol i les ombres jugant a fet i amagar. En efecte, acompanyada pel bosc i pel seu silenci, que no és silenci, és la música de l'univers que transmet forces, ganes i pau.

Va mirar al cel i els va tornar a veure. 
Sortia del bosc amb un somriure. L'havia encantat, i és que els boscos ja ho tenen això, són màgics. Ara pensava que algun dia ella seria un d'ells.

Regals blocaires

Aquesta setmana he tingut dos regals blocaires. Per una banda el de la Roser, que sempre té temps per llegir-me i dedicar-me alguna de les seves carinyoses paraules, i per l'altra, la Judit, que té ganes d'endolcir-me la vida i jo, amb molt de gust, he acceptat el seu cor de xocolata.

Gràcies a les dues per pensar en el meu blog a l'hora d'escollir certs paratges virtuals que us agradessin.

No sé ben bé com va la cadena, potser hauria d'escollir alguns blogs que segueixo, però simplement em limitaré a dir que per mi, cada persona que entra i em llegeix ja és un regal. I si a sobres decideixen donar caliu al blog amb es seus comentaris, l'alegria és doble. La veritat és que compartir paraules i sentiments a partir d'aquesta eina és màgic, perquè, i ho dic totalment en serio, els vostres comentaris moltes vegades han dibuixat somriures a la meva cara en dies que tot pintava gris. Així és que només volia donar les gràcies a tots als qui, de tant en tant, passeu per aquí i feu d'aquest espai un lloc més acollidor.

El millor regal és poder compartir paraules, sentiments, sensacions...amb persones que no coneixo físicament però que sento properes. Llegir-vos m'enriqueix!

Com un peix

Nicoletta Ceccoli

Com un peix...

que neda sempre entre les mateixes aigües.
Amb ganes d'escaparse'n,
d'aprendre altres maneres de sobreviure,
de fer l'Amazones.
Se sent atrapat.
No sap sortir de l'acollidora peixera.
Té aigua, algues i menjar,
té vidre, veu però no viu.
Com un peix estancat,
que desitja tenir ales
enlairar-se i canviar de peixera.

Quotidianitat amanida amb petites gotes de màgia

Un dimecres qualsevol, un sopar espontani.
Compartint vi, torrades i embotit.
Compartint alegries pors i desitjos,
i baylis i riures i cançons.
Un dimecres qualsevol, una vetllada genial.

Un dijous normalet, fent les coses de sempre.

Anglès, birra després de l'examen i campana a rehabilitació.

Migdiada plaent, fisioteràpia profitosa i cap al bar del barri.

Un parell de petons, d'aquells que són sense voler-ho,

o que volen ser-ho però no acaben de trobar-se.

Un dijous normalet, aquell noi especial.

Un divendres mig mig, una trucada inesperada.

San Miguel d'1 €, cafè amb llet i croissant.

Els maleïts malparits, una petita diferència d'opinions

fins que ens perdrem entre els universos infinits.

Potser tots plegats estem dins una bombolla de cervesa...

Un divendres mig mig, una conversa surrealista.

Plouen paraules màgiques que estimulen la rutina,

plouen moments màgics que trenquen la setmana,

plouen converses màgiques que enriqueixen l'ànima i la ment.

A petites dosis la màgia es fa present.

Plou

Debades plou en algun lloc remot.

Tot és suau, i aquests instants que passo

configurant records que no he viscut

són uns instants d'intimitat extrema

densament plens de tot allò que vull;

moments de vida il.limitada i clara. 
                                  

                                                                                    Miquel Martí i Pol

El so dels trons i la pluja em porten a llocs que no sempre sé descriure. Per sort, tenim la màgia de la poesia, i és que les paraules d'aquests versos que llegia aquesta tarda han connectat directament amb una sensació que sento massa sovint. Com que ara mateix plou, he aprofitat per compartir-los.

Les no-restes imaginades

Encara em queden restes de la bomba que no va esclatar.

Les busco i no les veig.

No hi són.

Explosió desitjada.

Explosió imaginada.

Les no-restes hi són.

Les sento sense buscar-les.

I és que som el que vivim però també el que deixem de viure.

És hora d'arrencar

Tinc hora a les 18:00. Arribo a les 18:30 -tenir una cita d'aquestes a ningú li apassiona-. Tot i així, m'he d'esperar. A la sala, quatre revistes. Les fullejo però no me n'agrada cap. No em concentro, estic nerviosa. No, trista. O més aviat, sento que no sé què sento. Potser les tres sensacions a la plegada. En el fons, tinc por. L'última vegada, per més que em punxaven, el dolor no desapareixia i el record d'aquell moment és el que em fa sentir l’angoixa. Sol passar... Però si la cosa no funciona, per profunda que sigui, s'ha de treure.

S'obre la porta. Ja pots passar, em diu tot somrient. Ens preguntem els típics què tal, com vas; fem alguna broma i cap a la camilla. M'estiro, intento relaxar-me i...a punt! Ja hi sóc. Tot d'eines que no conec ja esperen lluents a la tauleta. Cada una tindrà el seu moment dins aquesta funció. Primer de tot, unes quantes injeccions d'anestèsia. Sense, seria massa dolorós. Espera a què facin efecte i som-hi. L'operació comença.  La doctora sembla que saps el què es fa. Primer unes eines com per triturar el que es veu per fora. Sembla poc, de fet, només servia per guardar-hi merda, però per dins…ha arrelat. No es pot treure de cop, s’ha de trencar. Ara un martellet. Primer un tros, després l’altre i nar fent. Ara palanca, ara estira. No fa mal, però sí impressió. Noto les estirades, i és que per molt que s'hi esforça, no acaba de sortir. S’ha de furgar més. I vinga, jo allí, estirada, pensant, com pot ser que una cosa que ni te n’adones que entra costi tant de treure. I més eines, una amb forma d'alicates. Només de veure-la fa mal. Faig un esglai. S'ha de remenar més endins. Necessito més injeccions. M'arriba alguna sensació i no és només la força. És el dolor, o el buit que ja es comença a fer notar. El meu cos s’entesta en mantenir aquestes arrels però ja no em serveixen de res. S’han de treure, em repeteixo. Sembla que quasi està però es perd un tros. Petit, persistent. El tenia i se m'ha escapat, em diu. No el notes? Bé, si no el trobem, tard o d’hora ja sortirà. Què??? No, no, no, ha de desaparèixer ja. No puc aguantar més. Començo a buscar, a ser consccient que em fa més mal que bé i sí, no vull cap espina més dins meu. Mmmm...crec que està aquí dalt. Sí, ho és, l’últim tros, esmicolat. Ja surt. Per fi! Queda una petita ferida, uns quants punts, antibiòtic i ibuprofenos i amb uns dies ni t’enrecordaràs.

És el dentista, sí, però també podria ser el treu espines clavades que no acaben de sortir, que entren tan suaument que ni te n'adones i que punxen quan menys t'ho esperes. Quan te'n canses i les intentes arrencar, el dolor és quasi inaguantable. Sens dubte, un treu espines clavades professional no m'aniria malament...