dimecres, 29 de juny del 2011

Bloquejada


Quieta . 
Davant l'ordinador .
Mirant a cap lloc en concret . 
Resseguint-se l'anella del nas amb el dit .
Escoltant música .
Pensant "Què faig?" "Per on començo?"
"Vaig?" "Baixo?" "Em quedo?"
"Si baixo . . . Coca-cola o cervesa?"
"Si cervesa . . . Quinto o mitjana?"
Ara cargolant el cabell
Mirant l'hora
La música segueix sonant
I ella pensant
pensant pensaments que no la porten enlloc
perquè segueix allà
sense moure's
No sap què fer
Plantejant-se diverses opcions
"Llegeixo?" "Truco?" "Inflo les rodes?"
"Endreço papers?" "miro aquelles quinieles pendents?"
Res.
Ni va ni ve.
Ni puja ni baixa.
Una d'Antonia Font
i el dit que segueix resseguint , ara la seva barbeta
i els minuts que van passant
però ella segueix allà , 
immòbil , 
sense saber per on començar.
I així se li passa el matí
Bloquejada

diumenge, 26 de juny del 2011

Jo . . .

No ho sé , la veritat. No sé res . Només intento . El què? No ho sé .Anar fent , suposo . A vegades a més ganes , a vegades amb menys .

Avui . . .
amb molta calor 
poca activitat
amb ganes d'escriure per passar l'estona
amb còctels de realitats i somnis mesclats 
(col·loquen però el seu efecte dura poc)
i amb una sensació estranya . 
No sé ben bé de què . 
O si 

No ho sé , la veritat . Millor no pensar .Tot és massa gran , com per "La princesa alegre" dels Estúpida Erikah . (Us en penjo l'únic vídeo que he trobat , la cançó no se sent massa bé . Si la voleu escoltar millor cliqueu l'enllaç i anireu al seu myspace . De ben segur que us agradaran).


dimecres, 22 de juny del 2011

Passo

Passo , em dic. Passo de tot , passo d'històries que no són i mai seran. Passo d'esperar coses que mai he tingut ni mai tindré. Passo , em dic. Passo d'intentar jugar a un joc que no és per mi. Passo de desitjar. Passo de trencar-me el cap pensant com i quan aconseguir segons què. Passo , em dic. Passo de viure com els altres , assumeixo que no sóc com els altres . Passo d'intentar. Passo de certes bogeries que tindrien certa lògica. Passo , em dic . Passo d'escriure el què penso , passo d'escriure el que sento . Passo d'obrir-me al món , prefereixo viure al meu. Passo , em dic ,  però sense voler passo de mi i no em faig cas. 

dilluns, 20 de juny del 2011

Obre la llum !

Jo . De peu . A les enfosques . Intentant mantenir l'equilibri per anar a fer pipí al bar. Dues dones del barri a la mateixa habitació , mirant , intentant ajudar suposo. Jo mig beguda , mig marejada . Ho intento però no hi ha manera i crido "¡Abre la luz , que no me veo!" i he obert els ulls.

M'ha agradat l'última frase del somni de la migdiada . . . "Obre la llum , que no m'hi veig!" i és que a les enfosques , tot es veu més difícil. Me l'he anat repetint una estona abans d'aixecar-me i pensava que estaria bé poder obrir la llum cada vegada que ho necessitéssim .  Com unes llums màgiques que s' activessin sempre que no hi veiem clar . Unes llums màgiques que ens il·luminessin quan tot ho veiem negre , o que ens indiquessin el camí a seguir quan no sabem per on tirar.



No existeixen  però  les podriem inventar , no?

diumenge, 19 de juny del 2011

I tu , balles?



Tenia clar que volia viure .
Sentia la música i ballava amb les notes que fluïen lleugerament d'aquella melodia
intetava seguir el seu ritme però la música no sempre era la mateixa
A vegades sonava amb més intensitat, més entusiasme.
D'altres s'apagava, es desaccelerava i la frenava , però com per art de màgia tornava a intensficar-se . De cop!
Ella intentava seguir-la , simplement. Adaptar-s'hi.

Viure , sabia que no era sempre fàcil ni agradable
viure no era sentir sempre la música que ella volia
viure era adaptar-se a la música que sonava a cada moment .
En sentia tantes!
De vegades feien mal , de vegades eren tristes , dures , contundents , fins i tot li feien por , o pitjor encara , silencioses però podien canviar i ser suaus, plaents , relaxants , transmetre alegria i ganes de viure , pau . . . Tants estats d'ànims! Canviants.
Com la música i la vida , però tot i així, intentava seguir ballant. No perdre el ritme.

No era fàcil , però aquell dia ho tenia clar , volia seguir ballant amb la vida.


P.D. He penjat la grandíssima banda sonora de "Las horas", em fa sentir tantes coses . . . i grandíssima pel·lícula també , em fa pensar en tantes coses . . .

dissabte, 18 de juny del 2011

"La senyora tímida"

No sóc senyora , sí una mica tímida.
De vegades no em cal buscar paraules. Ja n'hi ha d'altres que ho fan per mi i és que em sento una mica així, com la Senyora tímida d'aquesta cançó que avui he descobert.
Dic poca cosa , en penso alguna més , en desitjo encara més i en somio , no només de nit.  "Però la vida no és un somni , i els somnis somnis són  . . ." així que aquí estic. Desperta , vivint , compartint una estona amb l' Anna Roig i L'ombre de ton chien. Bona companyia. Les seves cançons em són properes.



I ara ja callo , fujo a fer la migdiada i a somiar una mica més.
Que acabeu de passar un bon dissabte.




dijous, 16 de juny del 2011

Eclipsada , no per la lluna

Apagaren les llums. Fins i tot el sol s'amagà per cedir-li protagonisme. Totes les mirades fixades cap a l'escenari. Fosc , no s'hi veia res. Caps mirant amunt, girant a tort i a dret , però res. La funció no començava. Potser la nostra protagonista patia pànic escènic i no volia sortir. O potser érem nosaltres que no sabíem com mirar , o que simplement els nostres ulls no estan entrenats per gaudir d'aquests esdeveniments.
L'espectacle es retardava , i les ganes de veure una actuació màgica augmentaven. Les llums seguien apagades , esperant que l'única que brillés fos la protagonista de l'obra , però res. Com passa tot sovint , masses expectatives per poca cosa.

I és que els núvols s'havien posat d'acord per boicotejar l'obra. I així ho han fet. Des dels meus ulls , els protagonistes han estat ells. Cap a les 12 una parell de núvols cridaven l'atenció , brillaven d'una manera molt especial, i de cop, han deixat que la senyoreta lluna es mostrés un xic , però només un xic eh! M'ha semblat veure-la roja , però res , els núvols , tossuts , entestats en aclaparar l'atenció , l'han tornat a tapar . I així anaven jugant , núvols brillants movent-se i lluna tímida amagant-se darrera d'ells , i jo anar mirant , anar esperant ves a saber què , anar pensant , anar agafant son . . . deixant-me eclipsar pels núvols (com quasi sempre).

El que he vist ha estat una cosa així...

 Espero que vosaltres hagueu pogut veure alguna cosa més . . . Bona nit!

dimecres, 15 de juny del 2011

Estar bé o no


És qüestió de segons :
tic , bé - tac , malament
tic , ara sí - tac , ara no 

és qüestió d'un moment
. . . . . . . . d'un somriure
. . . . . . . . d'una paraula

és qüestió d'una cançó
. . . . . . . . d'un record
. . . . . . . . d'una sensació

tic , ara ve - tac , ara se'n va
tic , ho sents - tac , no ho sents

és qüestió d'un pensament
. . . . . . . . d'un record inventat
. . . . . . . . d'un desig

és qüestió d'una idea
. . . . . . . . d'una emoció
. . . . . . . . d'una vibració

tic , voles - tac , caus
tic , hi creus - tac , no hi creus

és qüestió d'un moviment
. . . . . . . d'un gir inesperat
. . . . . . . . . d'una frenada de cop

tic , respires - tac , t'ofegues
tic , vius - tac , mors

Estar bé és qüestió de segons :
tic hi és - tac no hi és
tic plores - tac rius
tic hi sóc - tac ja no

dilluns, 13 de juny del 2011

Kiss the rain

Hi ha dies per tot.
Ara toca sentir la pluja.
Haurem d'aprendre a conviure-hi doncs.
I mentre esperem l'arribada d'un nou sol ,
aprofitarem per intimar amb la pluja ,
deixar-nos acariciar per la pluja ,
deixar-nos besar per la pluja.
Trista i agradable a la vegada.
Com aquesta cançó.


Amb l'esperança que , (tot i que no sempre és mala companyia) , no pot ploure per sempre , diuen.

dissabte, 11 de juny del 2011

És nit



És nit.
La lluna no sé com està. 
No la veig des d'aquí.
Només veig llums.
Artificials.
De diferents colors.
Diferents gustos.
Diferents sensacions.
Em pregunto quina ets tu.
Em pregunto si alguna ets tu.
Em pregunto si les veig realment , les llums.
Segurament no.
Les imagino.
És nit.
Fosca nit.



dimecres, 8 de juny del 2011

Quan plou . . .

No trec les banyes com els cargols. Ni pujo muntanyes .
M' amago a la meva closca personal.
Investigo crims a lo "Sherlock Holmes" en somnis enlloc de resoldre els petits entrebancs que m'esperen a la realitat

i quan aconsegueixo treure les banyes m'espanto perquè tot segueix igual!!!

dimarts, 7 de juny del 2011

Estupidesa emocional

Sé el què no he de fer , però tot i així, ho continuo fent.


Sé el què he de fer però ho faig en somnis i quan desperto me n'adono que no ho he fet

dissabte, 4 de juny del 2011

La meva realitat

Cada vegada més lluny dels somnis que deixen de ser somnis perquè es fan realitat.
Cada vegada más a prop dels somnis que només són somnis.
Cada vegada més a prop.
La sento.
Ja fa dies . Dies no , setmanes.
Fa setmanes que sento com s'apropa . De fet , no és que s'apropi , de fet és que ja s'ha apropat . Ja hi és . Ja hi sóc.

A la meva realitat .
Intentant acostumar-m'hi
Intentant estimar-la.
Ha estat divertit enganyar-la ni que sigui una mica
Però ella és més llesta i m'ha sabut aturar.
És el què hi ha

Tot i així, la realitat no m'ofega les ganes de seguir somiant


.

dijous, 2 de juny del 2011

Què es clavava?

Sempre deia que seria l'última vegada però mai ho era.
Les agafava , les acariciava suaument i finalment , se les anava clavant per tot el cos.
Dia a dia , nit rere nit. De ferida en ferida , cada vegada més fondes.
En rebre-les semblaven inofensives, fins i tot , complaents.
Ara estaven ben afilades i eren una eina per fer mal.
La part racional li deia que les oblidés , les trenqués , les llencés, que així no ho tornaria a fer però  . . .
en el fons no volia , sentia la necessitat de sentir aquell dolor contínuament
Així , se les seguia clavant per tot arreu , pels braços , les mans, el cap, el pit , el cor
Curiosament, no moria , simplement patia.
Patia i sentia plaer.
Cada vegada més fort , cada vegada més endins.
Sentir , patir , plaer , de vegades van junts
Sagnava. Vessava llàgrimes. Li costava respirar
Havia de parar , n'era conscient.
Volia parar però no podia .
Aquella sang la feia sentir viva , les llàgrimes l'acompanyaven i quan recuperava la respiració se sentia més viva que mai.
Sempre deia que les llançaria però mai ho feia.
Sabia que , si les guardava podria tornar-hi sempre que volgués.
Sabia , però , que tornar-hi era , inevitablement, matar-se lentament.
Però no podia llançar-les , era l'únic que tenia.

I una bonica cançó per acompanyar a aquestes paraules . . .