dimarts, 24 de juliol del 2012

El crit sord

Seguint la iniciativa del blog Ara mateix ...



Crido. Crido amb totes les meves forces però ningú em sent. Crido perquè em miro i no em veig, no em reconec. No m'agrada aquest cos. No és el meu cos. No el vull aquest cos!  Que jo no sóc aquest, sóc un altre que simplement hi viu a dins, enclaustrat. En vull sortir, alliberar-me'n, volar! Que aquest tros de carn només em pesa i em limita. Ho intento, obrir-me pas, de la manera que sigui, però no me'n surto i crido...

Ja pots cridar, ja pots punxar, ja pots lluitar que no és res més que fum. Fum que passa desapercebut per tothom menys per tu. Fum que no veus, no palpes però t'impedeix respirar i veure-hi clar. Ves cridant, que et fas mal i res en treus. El teu cos és teu, el teu millor company. Si no l'estimes tu, qui ho farà? Crida, crida ben fort que fins que no et sentis tu mateix t'hi deixaràs la pell i el dolor persistirà.

Un dia després

Avui no tinc fotos, no calen, només els ulls humits perquè llocs especials on hi viu gent meravellosa s'han cremat, perquè part de la natura on m'endinsava quan necessitava oxígen i el Pitu (el meu gos) necessitava còrrer ja no hi és, i a hores d'ara, les flames segueixen dansant. Tristor en veure que el verd d'abans d'ahir avui és negre, i li segueixen més columnes de fum! No tinc fotos, tinc llàgrimes que espero que el dia de demà ajudin a fer crèixer aquesta terra de nou, perquè per sort, la terra es regenera. Com deia una amiga al facebook, ara tocarà mimar-la...

diumenge, 22 de juliol del 2012

Núvol de fum



Una llum estranya s'escola per la finestra.
M'hi apropo  i veig un cel diferent.
mig groc mig gris mig marró.
El blau i els rajos del sol desapareixen .
És la fi del món?
No, és un incendi i el seu núvol de fum
que mica en mica es va menjant la terra i el cel
de la mateix manera que els meus propis núvols
se'm mengen a mi i als meus pensaments.
Les ulleres no sempre funcionen...



A la tarda:

No és la fi del món, però ho sembla
la tramuntana empeny les flames, que segueixen
i fan que al cel es vesteixi d'uns colors terriblement bonics
Els boscos de l'Alt Empordà cremant
i un espectacle al cel impressionant.
Suposo que la vida és així de contradictòria.

Al fons, el castell de San Ferran

Foto de l'Anna M. Arnau, una amiga 

dijous, 19 de juliol del 2012

Camí de tornada

Ahir vaig poder constatar que:

el mateix camí,
de tornada,
no és el mateix camí.
Descobrir vistes noves,
salvar obstacles nous,
rebre diferents sensacions.

Ergo:

La mateixa situació,
mirada del revés,
no és la mateixa situació.
Quan la vida, d'anada, no em satisfaci
pensaments i sensacions de tornada.

Jose Luís Serzo
Amb les ulleres màgique
còctel de colors!
La realitat no és només una.
Camí d'anada
Camí de tornada.


dissabte, 14 de juliol del 2012

A la totalitat de l'absurd

Absent
El pensament jugant
Robant trossets de cel
Enderrocant castells de fum
Matant les il.lusions
El pensament jugant
i jo sentint el vent.
Només el vent.
Absent pensant i matant
sense moure'm
sense voler-ho
sense saber-ho

Desperto.
Les il.lusions mortes
Les restes volant
Les mans plenes de sang.
A la totalitat de l'absurd!




Què he fet?
Cal que neixin flors a cada instant...
i en neixen, les sento,
perquè sempre acaben revifant.
És així d'absurd,
absurdament necessari.


dimarts, 10 de juliol del 2012

Rellegint-recordant-repensant

Les he rellegit.
Avui no se m han clavat
M'han recordat bons moments
i he somrigut.
Un somriure trist.
Existeix?
Per no saber per què
per no sé més valenta!
Però com tu vas dir
no cal buscar raons.
Potser només vas ser això,
un despertar,
una il.lusió,
una lliçó:
que les oportunitats passen
i si no les aprofites
les perds.


Que en venen més...
Segurament!
Però quan?
La paciència s'impacienta.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Paraules

Les paraules són només paraules?
I la unió de més d'una paraula, té un poder especial?
Sento la necessitat d'apuntar-me a la mà una frase de la pel.lícula que estic mirant, per què?
És que les paraules tenen màgia?


Vull pensar que sí, que rebre certes paraules en certs moments pot ser un gran regal,  que certes frases poden aportar l'energia, les ganes, l'empenta que a vegades hom necessita. Vull pensar que tenen la capacitat de prémer la tecla adequada perquè algun mecanisme dins nostre canviï.

...Doncs intentem l'impossible,
perquè el possible no funciona...

Potser és això, potser he de començar a creure en l'impossible, perquè el possible ja m'avorreix i no em porta la màgia que busco. Potser no avui ni demà, però espero que el poder de les paraules faci que aquesta frase se'm faci present a la meva realitat i m'ajudi a aconseguir l'impossible que vull fer possible. Potser és només qüestió de saber detectar les senyals que - a vegades en forma de frases dins d'una pel.lícula de diumenge a la tarda- anem trobant.

Les paraules són només paraules?