Moment d'empanamenta dins del cotxe

Plovia. Ho feia bastant fort, per això hem decidit esperar una mica abans de sortir del cotxe. Mentrestant i mirant cap al vidre del cotxe, jo pensava, per variar, en coses sobre la vida, la manera de viura-la: coses que faig (o que no faig), coses que penso, coses que sento. En fi, com diria el Montilla del Crackovia, cabòries meves.

Me n'he adonat, però, que l'espectacle del vidre era prou interessant com per intentar deixar la ment en blanc, ni que fos un moment, i limitar-me a observar detingudament les petites gotes que baixaven tot acariciant el vidre del cotxe. Unes petites, d'altre més grans, lleugeres o més lentes, fent ziga-zaga o rectes...de diferents formes i maneres, i m'he preguntat: com és que existeix aquella famosa frase feta que diu "Són com dues gotes d'aigua" si jo, tot i que m'hi he esforçat, no n'he vist ni una d'igual?

I és que aquí la merda se'ns menja...

El vi millora amb el pas del temps, però no passa el mateix amb tot. Amb el pas del temps moltes coses es podreixen. El poder n'és un clar exemple. Per molt bones intencions que hi hagi al darrera, una persona no pot estar molt de temps en situació de poder, perquè aquesta s'anirà podrint.I és que el poder en excés corromp. El poder cega. El poder permanent torna boges a les persones i les transforma en quelcom lluny de ser persona, com en una mena de gollum amb el seu anell... L'anell el poder, i la necessitat de mantenir-lo amb tu sempre més, de no poder-lo deixar, el plaer de controlar-ho tot, de dominar les situacions a partir de la força que t'atorga la mateixa situació de poder.

I és així com funcionen la gran majoria de coses d'aquesta societat. El poder és l'estratègia per controlar i dominar-ho tot, a diferents nivells, des de l'organització més petita a la més gran. Si en una associació a nivell provincial passa el què passa (decisions sense tenir en compte l'opinió dels principals interessats, canviar/prohibir les coses sense donar explicacions, ignorar tot el què no interessa, tractar a les persones com si fossin números...) no em vull ni imaginar el què es cou a gran escala. No vull ni puc. M'indigna. I és que com diu una cançó dels meus estimats "Amics de les arts"... és que aquí la merda se'ns menja, i és que aquí ja no s'hi pot estar! Tot fa massa pudor! Uns pocs que manen a partir de la seva situació de poder i uns molts que no podem fer-hi res. Almenys sempre ens quedarà la nostra pròpia opinió i la paraula...Això sí que no ens ho poden treure...

P.D. Mecagunlaputa amb el blogger dels collons! no sé què passa però ara se m'ha revelat i no em deixa penjar cap imatge...En fi, hi haureu de posar imaginació!

La novia Cadaver - Dueto de Piano

Avui he vist "La novia cadáver". Ja l'havia vist, però no em feia res repetir. La veritat, quasi bé tot el què fa el genial Tim Burton em fascina. Avui, per exemple, entrar al seu món màgic m'ha ajudat a oblidar-me una mica d'aquest mal de collons que tinc al queixal (tot i els tres ibuprofenos que ja porto a sobre...)

En fi...només volia compartir una de les millors escenes de la pel·lícula. A mi m'ha encantat, espero que a vosaltres tambés us agradi!



P.D. Era el primer vídeo que penjava i pensava que me n'havia ensortit. Ara veig que no, que no es pot veure directament en aquesta pàgina. Si algú sap com s'ha de fer...