Onze anys que vaig haver
de canviar de tren, així, de cop, com si res, o més ben dit, el meu tren va
patir uns desajustos inesperats. Vaig estar en una parada poc agradable durant
molt de temps. No volia moure’m, però la vida em va empènyer a reprendre el
viatge.
El trajecte no sempre ha estat bonic, de vegades he passat (i passo)
per ombres, boscos frondosos, pous profunds on caic, muntanyes que pugen i
pugen però per sort, el tren es mou i canvia de paisatge, i en aquest mateix
trajecte també hi veig molta llum:
somriures contagiosos, mirades encisadores, abraçades, poesia a dojo, petons i
petonassus, riures, sopars terapèutics, carícies,
copetes de vi amb bona companyia, llunes precioses, sols que escalfen, runs
runs de gat, caigudes divertides, casualitats flipants, melodies que em fan
vibrar, àngels (virtuals i no virtuals)... que venen, que van, que tornen, que m’ajuden, que em fan
volar...
per tot això volia dir que, malgrat les dificultats, malgrat els mals
moments, en el fons és un plaer seguir compartint trossets de vida amb tots
vosaltres, els que hi vau ser, els que hi sou i els que hi sereu. Gràcies per
compartir trajecte!
 |
| Extreta d'internet |
