Estava mirant fotos al facebook, i de cop, m ha envaït com un sentiment de melancolia. A les fotos hi sortien els nens i nenes que temps enrere m havia tocat cuidar en algun moment. Ara ja no en són de nens, són joves, i jo m he sentit trista, rara, en veure que el temps passa i no hi ha manera de caçar-lo. El temps té pressa, no li agrada esperar, no li agrada estar-se quiet. Li agrada jugar, s'ho passa bé amb nosaltres, som la seva joguina. Ens fa creure que podem dominar les nostres vides, però realment la partida la té guanyada ell...que no para, que no es cansa, que segueix i nosaltres a remolc. L’única manera d’aturar-lo, en certa manera, és recordant. Però no gaire estona, perquè pots perdre’t... el temps segueix i se’ns endur...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada