Ahir va marxar un àngel...

Quan torni cap a casa ja no hi serà. De fet, ja feia dies que no hi era. Respirava, i punt, però com diu una canço, viure no només és respirar. Tornarà a casa i el buscarà, el voldrà sentir però no el trobarà, ni l'acariciarà. Potser se'n trobarà un altre però ja no serà el mateix.

La vida és així, t'ofereix coses bones i quan aprens a viure amb elles te les roba. No, no era un gat, era un àngel amb qui va tenir el plaer de compartir molts moments. El Senyor Gat, sempre vestit de vint-i-un botons amb el seu trajo blanc i negre i els seus mitjonets de conjunt, també blancs. Seriós, elegant, preciós. Hàbil, hàgil, i ara ho sap, també fràgil. Va tenir l'honor de tenir-lo entre els seus braços però el va perdre. El van perdre, perquè res dura per sempre, ni tan sols la vida dels gats. Qui va dir que en tenien set s'equivocava.

Ella no vol creure que ja no hi és, no ho pot creure. Com pot ser que un ésser tant pur, tant màgic, tant especial hagi de morir així, amb un mal tant humà? No, el seu gat no és mort, prefereix pensar que ha sortit per la finestra, a fer un tomb d'aquells que feia, un tomb llarg. Potser ha vist un ocell i intentant atrapar-lo s'ha arribat fins als núvols. Com que als gats això de saltar i de fer coses impossibles els agrada s'ha entretingut. Potser s'ha trobat amb d'altres gats. Potser ha conegut a una bruixa interessant amb qui s'hi troba a gust. Potser s'ha cansat d'estar al món real i ha decidit quedar-s'hi. Des d'allà dalt i han d'haver molt bones vistes. Potser algun dia torna, o potser és ella mateixa qui algún dia aprén a fer anar l'escombra màgica i decideix volar cap allà on sigui per retrobar-se amb el Miniu.



P.D. Les imatges son de la Victoria Frances. He conegut la seva obra fa poc i m'ha agradat.