Collonades que a vegades penso...

Ja és Nadal. Bé, ho era, perquè de fet, ja som Sant Esteve(el temps passa molt ràpid. De vegades és una sort, de vegades fa por).

El Nadal cada vegada dura més. Tot i que en teoria avui ja no és nadal, comença i acaba abans i després del 25. Massa llarg el nadal...A mi no l'il·lusiona, no hi crec. Cada vegada crec amb menys coses. Suposo que les coses que m'han passat i que no m'han passat (és curiós peró més les que no m'han passat) en tenen part de culpa. Aquesta cançó de l'Albert Pla ho explica molt bé:



Tot i la mandra que em fa el nadal, suposo que pels sentiments que em desperta, m'agrada reunir-me amb els meus tios. Aquest any hem anat nosaltres a casa seva.

Una taula ben parada, els mítics canelons de la tieta i la seva deliciosa crema de postres, discussions sobre política, alguna que fa volar coloms, d'altres que juguen a ser nenes un altre cop, torrons, unes quantes partides al Rummikub i cap a casa.

Tornant del Masnou la lluna estava maca i he pensat que, tot i que moltes vegades pugui semblar que sóc pessimista encara hi ha petites coses que em fan il·lusió, com veure la lluna vestida de gala en una nit tan freda com la d'avui(suposo que per això estava mig amagada)...I és que reconec que, en el fons, molt en el fons, tinc una part irracional que encara creu en els somnis, en la força dels somriures, en la força dels petits detalls. Tot i que m'enric dels somnis que algun dia vaig tenir, encara tinc una petita part irracional que m'empeny a creure en alguna mena de màgia que mou el món i de vegades, només a vegades, penso que la puc descobrir. Suposo que això és el que m'ajuda a anar desaprenent a viure dia a dia...