dijous, 24 de març del 2011

Intentant descorçar l'escorça

Escorça: Part externa de l'arrel, la tija i les branques de les plantes llenyoses.

Jo la tija. El passat les arrels. El futur les branques. Tota jo, arrels, tija i branques envoltades per escorça. Aparentment dura. Aparentment protectora. Volent i sense voler. Protegida per una escorça que si bé és necessària, s'ha endurit tant que no la puc trencar. S'ha eixamplat tant que no hi puc veure gaire res.

Tija, arrels i branques envoltades per una escorça resistent durant molt de temps. A vegades m'ha fet bé, d'altres no tant. Escorça com excusa? Ansietat disfressada d'escorça? O escorça disfressada d'ansietat, d'angoixes, de pors. . . ?

En desconec  l'autor/a
Em protegeixen? Sí.
De fora? Potser.
De mi? No.







L'escorça, pèrò, es pot foradar. Esperança!!! Ja comença a tenir petits forats. Orfidals, escitaloprams, primaveres, somriures. . .? Qui sap. Però, sigui com sigui, sento (o vull sentir) que l'escorça s'obre. Mica en mica i no del tot, però l'espai suficient perquè jo hi pugui treure el cap, i potser, fins i tot una mà, un braç i. . . Ja veurem. La tija té ganes de sortir-ne, té ganes de conéixer, de tocar, de sentir, de comunicar, de respirar. . . La primavera? Els orfidals? Les ganes? Qui sap. 

L'escorça té forats. Petits, però si els busco minuciosament els veig.

4 comentaris:

  1. qe tingui nomes un dubte qe l escorsa es pot trencar.... vol dir qe ja esta trencada. les revolucions començen quan pensem qe son possibles....eo

    ResponElimina
  2. no som plantes Rachel... jo sovint penso en la meva bombolla protectora; però tampoc serveix.

    No som -ni ens podem fer- del tot culpables si ens protegim. Ni cal pensar que el que hi ha fora ens vol mal necessàriament.

    Trobo que està bé mantenir viva la curiositat, mirar què passa i com passa, i deixar que els minuts i les hores passin. Deixar-nos encisar per un pensament, per una presència, per una -o més d'una- persona... i aprofitar els moments bonics que ens dona la vida.

    una abraçadota i un desig de bon capde! petonets!

    ResponElimina
  3. M'ha agradat molt la manera en que descrius la persona com si fos un arbre, una planta. I que per això, per l'escorça, no se'n pot desdir, si vol fer-ho necessitarà molta força.

    ResponElimina
  4. Anònim...poiuytrmnbvkjhgf pt!

    Però... no havia mort el Gatot??? Encantada, però, que em vingui a visitar de tan en quan, i sobretot, que m'escrigui les seves sàvies paraules. Gràcies...

    The Little...merci pel comentari. M'agrada que t'agardi! ;)

    ResponElimina