Era un dia fosc a la ciutat de Girona, un dia plujós. No era un dia lleig, la pluja també és maca de veure, de sentir. Tampoc era un dia trist. Simplement era un dia normal, com els de sempre últimament, tranquils, sense grans plans, sense grans canvis... un dia normal que la pluja acompanyava delicadament.
Un dia amb excusa perfecte per no sortir, per no anar a cap lloc en concret. Un dia perfecte per quedar-se a l'habitació, escoltar música, badar i posar-se al dia amb els papers. Era un dia perfecte per acabar aquell currículum que tenia a mitges, o fer aquella trucada que sempre deia que havia de fer però que mai acabava de fer. Era un dia perfecte per "tatxar" les tantes coses que tenia a la seva llista de "coses pendents" però...
com que era un dia normal, com els de sempre, la llista no va disminuir, més aviat el contrari. No sabia què havia pogut passar perquè, de fet, la llista va està sempre a cobert, però sembla ser que, d'una manera o altra, l'aigua de la pluja es va esmunyir dins de l'habitació i va regar la llista de "coses pendents" com si d'una planta es tractés perquè aquesta va créixer d'una manera desmesurada. No hi havia manera d'aturar-la! Les coses de la pluja, inexplicables a vegades, llistes de "coses pendents" amb vida pròpia, les coses de la vida...
La noia, una mica estranyada per tot allò es va dir:
"Fa un dia fosc. Un dia plujós. És un dia perfecte per estirar-me al llit i aclucar els ulls. De ben segur que així, ho veuré tot més clar..."
Un dia amb excusa perfecte per no sortir, per no anar a cap lloc en concret. Un dia perfecte per quedar-se a l'habitació, escoltar música, badar i posar-se al dia amb els papers. Era un dia perfecte per acabar aquell currículum que tenia a mitges, o fer aquella trucada que sempre deia que havia de fer però que mai acabava de fer. Era un dia perfecte per "tatxar" les tantes coses que tenia a la seva llista de "coses pendents" però...
com que era un dia normal, com els de sempre, la llista no va disminuir, més aviat el contrari. No sabia què havia pogut passar perquè, de fet, la llista va està sempre a cobert, però sembla ser que, d'una manera o altra, l'aigua de la pluja es va esmunyir dins de l'habitació i va regar la llista de "coses pendents" com si d'una planta es tractés perquè aquesta va créixer d'una manera desmesurada. No hi havia manera d'aturar-la! Les coses de la pluja, inexplicables a vegades, llistes de "coses pendents" amb vida pròpia, les coses de la vida...
La noia, una mica estranyada per tot allò es va dir:
"Fa un dia fosc. Un dia plujós. És un dia perfecte per estirar-me al llit i aclucar els ulls. De ben segur que així, ho veuré tot més clar..."
"El falso espejo" de Magritte
dissabte també vaig tancar els ulls; diumenge, em van estirar a obrir-los i em vaig deixar mullar per les onades que picaven fort.
ResponEliminabona setmana, Rachel.
La pluja mai convida a fer allò que es té pendent.
ResponEliminaDescansar i desconnectar sempre va bé i el so de fons de les gotes picant els vidres acompanya bastant per fer-ho :)
merci pels comentaris...
ResponEliminael sol ja ha tornat, però auquests dies els he ben aprofitat...jejeje
Besos Jess!
El color del escrit és massa fosc, un to més clar quedaria millor, crec jo.
ResponEliminaIsabel